Societat
VICENÇ LOZANO
Periodista expert en el Vaticà
“Cap ficció pot superar la realitat del Vaticà”
El cardenal Marcinkus podria estar al darrere de l’assassinat de Joan Pau I i de la desaparició de la nena Emanuela Orlandi
Hi havia un prostíbul dintre dels murs del Vaticà que Francesc va fer tancar, però en queden molts d’oberts a 50 metres...
Res és el que sembla al Vaticà i qui no s’ho cregui que es llegeixi el llibre de Vicenç Lozano, Intrigues i poder al Vaticà (Pòrtic), que quedarà ben parat. I si és creient, molt confús. Diu Lozano –que va ser qui durant molts anys va cobrir la informació vaticana per TV3– que totes les novel·les i pel·lícules al voltant “d’aquest univers opac i fascinant que és el Vaticà”, com els famosos llibres de Dan Brown El codi Da Vinci o Àngels i dimonis..., queden curts comparats amb la realitat. “Quan els escàndols del Vaticà surten a la llum enfosqueixen la ficció”, assegura, i explica que un amic seu, periodista nord-americà, ja el va advertir: “Molts llibres estan escrits amb una imaginació desbordant, però quan compares el que expliquen amb el que sabem els que treballem a Roma em peto de riure. No és res comparat amb el que coneixem.”
Per no ser ni tan sols va ser veritat que el crit de ‘santo subito’ quan va morir Joan Pau II fos espontani.
Santo subito, santo subito. Entre la multitud que plorava per Joan Pau II van aparèixer centenars de joves que reclamaven que al papa mort se’l fes sant de manera immediata. No va ser un crit espontani, va ser una operació de màrqueting molt ben orquestrada darrere de la qual hi havia els Legionaris de Crist, que mobilitzaven els anomenats papa boys arreu del món. Joan Pau II, a canvi de mantenir la integritat dels Legionaris de Crist durant tot el seu mandat, havia rebut del seu fundador, el pederasta Marcial Maciel, milions de dòlars per la seva croada anticomunista i per aturar a l’Amèrica Llatina la Teologia de l’Alliberament.
Però el papa Francesc va acabar fent sant Joan Pau II en un temps rècord.
Sí, el sant fet més ràpid de la història. I el va canonitzar el mateix dia que feia sant Joan XXIII, que estava als seus antípodes. El dia de la santificació, què va passar? Que pocs se’n recordaven, del papa bo. La gent que es va aplegar a la plaça de Sant Pere hi anava pel papa polonès. Els papa boys s’havien mobilitzat en massa, ho van desbordar tot; tot eren elogis cap a un papa que els havia ajudat a créixer i a expandir-se. Darrere de tot hi havia gent molt poderosa.
Diu en el seu llibre que amb l’arribada del papa Francesc es van destruir milers de papers del ‘Vatileaks’.
Es van destruir molts papers i el cas està pràcticament tancat. El Vaticà mai ha tingut interès a investigar més enllà de qui va filtrar els documents als periodistes. El contingut mai s’ha investigat. El majordom de Benet XVI va ser evidentment qui va robar els papers i qui ho va pagar, però qui hi havia realment al darrere? No s’ha sabut mai. Ni se sabrà. No es va fer net perquè implica els fonaments del que és l’estructura orgànica i l’organigrama del Vaticà. Tant Vatileaks 1 com Vatileaks 2 són operacions per intentar minar les credibilitats dels papes i intentar assolir quotes de poder.
El ‘Vatileaks’ va ser...
Vatileaks és el reflex de per què es mou el poder al món: per ànsies de més poder, per diners i per sexe. En els documents de Vatileaks 1 es veuen molt clars els escàndols de poder derivats, sobretot, del fet que l’anterior secretari d’Estat amb Joan Pau II, el cardenal Angelo Sodano, és destituït per Benet XVI, que posa al seu lloc Tarcisio Bertone. En Sodano no ho paeix, fins al punt que no volia ni abandonar el seu despatx, que el van haver de desallotjar, i a partir d’aquí fa la vida impossible a Bertone i al papa. I era el cardenal degà del col·legi de cardenals, imagina’t.
Vostè va aconseguir que un metge que havia estat testimoni dels fets li expliqués que Joan Pau I va ser assassinat.
Sí, va ser enverinat. No en tinc cap prova i sempre he lamentat que aquest testimoni, que va ser el primer professional que va revisar el cadàver del papa Luciani, no em volgués confirmar públicament els fets ni donar cap document. Però ara que ja és mort puc explicar el que em va dir: que Joan Pau I tenia els llavis i la llengua lila quan el van trobar mort. Després vaig arribar a saber quina monja li havia servit la nit de la seva mort un got de llet amb te i probablement cianur.
Diu en el llibre que Luciani, abans de ser papa, s’havia enfrontat amb el totpoderós director de l’IOR, Paul Marcinkus.
Sí, sembla que el cardenal Marcinkus podria estar al darrere de la mort de Joan Pau I, que segurament volia fer-lo cessar. Aquest cardenal va assolir un poder extraordinari quan el van nomenar director del banc del Vaticà, l’IOR (Institut per a les Obres de Religió). Marcinkus, alt, fort i atlètic, va arribar a fer de guardaespatlles de Joan Pau II i va tenir unes vinculacions molt clares amb la màfia italiana i la P2. Va estar darrere de l’escàndol del Banc Ambrosià i de la desaparició de Roberto Calvi, que era el seu president, a qui van trobar penjat sota un pont de Londres. El cardenal nord-americà va estar al darrere de tots els temes foscos que van passar durant el mandat de Joan Pau II. També, diuen, del segrest i la desaparició de la nena Emanuela Orlandi.
El malson Orlandi encara dura.
Sí, perquè la seva família, sobretot el seu germà, no ha parat de buscar-la des de fa 37 anys. L’any passat es van arribar a aixecar unes tombes de dintre el Vaticà perquè algú va dir que allà podria estar enterrada la nena. Constantment a la família li arriben anònims i cartes de gent que diu que sap coses. La desaparició, el 1983, d’aquesta nena, que tenia 15 anys i era filla d’un funcionari del Vaticà, no ha estat mai resolta. Per què? Perquè Joan Pau II no va permetre mai que s’investigués dintre del Vaticà. Es va dir que algú tenia interès a segrestar-la perquè el seu pare tenia determinats documents, es va parlar de xantatge i que hi estaven involucrades la màfia i, fins i tot, la P2, una lògia maçònica d’Itàlia.
Tot molt fosc sempre...
Perquè durant els pontificats conservadors de Joan Pau II i Benet XVI els jutges no van poder entrar al Vaticà a investigar. Francesc ha permès que la investigació es pugi reobrir..., però de moment no ha portat enlloc perquè la majoria dels principals protagonistes són morts. És un tema pràcticament tancat, tot i que continua sent una incògnita.
També es va dir que a la noia la van drogar i la van prostituir?
Hi ha un testimoni molt important dins el Vaticà, Gabriele Amorth –que el papa Joan Pau II va nomenar exorcista principal de Roma–, que un dia va fer unes declaracions dient que havia sabut que Emanuela Orlandi havia format part del prostíbul que hi havia dintre del Vaticà. Quan ho va dir aquest exorcista –que ara ja fa un parell d’anys que és mort– ningú de nosaltres tenia coneixement encara que hi hagués cap mena de prostíbul dintre del Vaticà. Després, gràcies als papers de Vatileaks i a confidències que m’han fet alguns cardenals, descobreixo que sí, que realment existia un prostíbul dintre dels murs del Vaticà.
Mare meva...
Sí, tot molt sòrdid. En aquest prostíbul, on hi havia homes i dones, es deia que no hi havia menors, però si hi va anar a parar Orlandi, que no ho sabrem mai, ella era menor quan va desaparèixer. En aquest prostíbul és on anaven molts cardenals i la cúria vaticana... El papa Francesc el va fer tancar quan va saber la seva existència.
Per a un creient ha de ser molt dur conèixer el comportament de tants i tants cardenals de l’Església catòlica...
Hi ha molta hipocresia. La vida sexual al Vaticà és intensa i hi ha molts interessos. I hi ha un gran nombre d’homosexuals, això és molt cert. En el llibre parlo del prostíbul del Vaticà i d’altres prostíbuls que són a 50 metres de la frontera entre el que és el Vaticà i l’Estat d’Itàlia, i aquests no s’han tancat mai.
Tonant a Marcinkus... Vostè diu que el va arribar a localitzar un cop destituït?
El van destituir sense dir res a ningú i va desaparèixer del mapa, i un altre periodista i jo el vam trobar. Fins i tot vam posar-nos en contacte amb la Interpol perquè hi havia una ordre internacional de crida i cerca contra ell. Encara deuen riure. Vaig parlar amb ell diverses vegades, era un home molt fred i distant, i no hi va haver manera que em concedís una entrevista formal.
Vostè explica que en un dinar amb uns cardenals li van explicar la veritat sobre el triple assassinat del cas Estermann.
Estermann, comandant de la Guàrdia Suïssa nomenat per Joan Pau II, va aparèixer assassinat al costat de la seva dona i un jove de 23 anys a casa seva, l’edifici intramurs que allotja els oficials d’aquest cos. Era el maig del 1998 i allò va ser una bomba que va sacsejar el Vaticà, que va parlar que el jove soldat s’hauria venjat del seu cap per una amonestació o de la possibilitat que l’oficial era un agent infiltrat al Vaticà per la Stasi... Res de res, en aquell dinar els dos cardenals em van confirmar que va ser un crim sexual, que Estermann mantenia una relació amb el jove.
Joan Pau II va combatre la Teologia de l’Alliberament i també el comunisme.
En un context de fi de la guerra freda i amb l’arribada al poder de Margaret Thatcher al Regne Unit i Ronald Reagan als Estats Units i d’un Gorbatxov disposat també a dinamitar els principis de la Unió Soviètica, el papa va ser un dels actors principals en la destrucció dels règims comunistes. Lech Walesa va rebre fons del Vaticà per fer caure el règim de Jaruzelski i després com un castell de cartes van anar caient tots els règims dels països de l’Est.
En el llibre repassa el papat de Benet XVI, la seva renúncia, l’arribada de Francesc i tota l’oposició que té.
Benet XVI va fer un únic acte valent: la seva renúncia, conseqüència de la seva impotència per fer front a l’escàndol del cas Vatileaks i perquè va ser quan van esclatar tots els casos de pederàstia que durant l’època de Joan Pau II no havien sortit a la llum. Francesc és un gran canvi i està en la línia del que proposava el Vaticà II, que té la ferotge oposició dels ultraconservadors. No li perdonen la reforma financera del Vaticà i la seva oposició al capitalisme ferotge. És un líder que se l’escolta tothom i molesta...; per això l’ideòleg feixista Steve Bannon el té com una pedra a la sabata.
Fa un repàs dels darrers cardenals de Barcelona i la seva relació amb Roma. De Carles diu que va ser prudent; de Sistach, un estratega. D’Omella diu que sembla que esperi un gran càrrec?
Per la seva actitud alguna cosa hi deu haver al darrere. El cardenal Omella va ser triat pel papa i en principi no formava part de la llista que se li oferia des de Catalunya, la llista que havien confeccionat els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense. Va ser una imposició més aviat de la Conferència Episcopal Espanyola. Evidentment parla català, és de la Franja..., però no té les arrels culturals que tenen els sacerdots i els bisbes de Catalunya, no forma part de la cultura religiosa catalana sinó que pertany a la cultura religiosa espanyola, molt antagòniques. És un home proper a Francesc i en el tema del procés, molt delicat i complicat, no s’ha mullat.
El català més influent a Roma és, segons vostè, Jordi Bertomeu.
És un dels homes clau del papa, amb qui té la màxima confiança. Al llibre dic que és com una mena de 007 encarregat d’investigar per al pontífex els casos d’abusos sexuals a menors. Nascut a Tortosa i llicenciat en dret per la UB, aquest sacerdot és un personatge clau per a la supervivència de l’Església. No concedeix entrevistes però a mi me la va concedir i la transcric al llibre. Val la pena.
“No em parlis del procés, parla’m de Messi!”
“Català? Ui, no em parlis del procés, parla’m de Messi!”, diu Vicenç Lozano que li va dir el papa Francesc un cop que, anant a Santa Marta a fer una entrevista, se’l va trobar i el va saludar. El Vaticà està molt al cas del que passa a Catalunya però se’n vol mantenir al marge. “Molta gent em pregunta: per què no fa res el Vaticà? Que ens reconeixerà si ens independitzem? I jo els dic: «No, el Vaticà no farà res perquè accepta l’statu quo de cada país, com fan totes les diplomàcies del món»”, explica Lozano. Recorda que també la secretaria d’Estat del Vaticà ha deixat clar que aquest és un afer intern. “Una altra cosa –assenyala– és si hi hagués moviments que des de Catalunya fessin molta pressió..., però no hi són.” Aquest periodista recorda que Catalunya havia tingut certa influència al Vaticà després del Concili, però que aquesta influència, que avui és inexistent, va començar a perdre’s amb Joan Pau II.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.