[I.M.] Sí, de fet, cal advertir que no som una ONG, perquè no tenim una organització jeràrquica, ni optem a subvencions ni tenim finançament. Som un moviment social. Hi ha grups locals d’UCFR a municipis per tot Catalunya, especialment on hi ha hagut i hi ha implantació de grups d’extrema dreta. Cada grup de treball s’organitza autònomament i treballa des de la seva entitat, segons els seus àmbits, que poden ser cultural, veïnal, sindical, social, polític o esportiu. Actualment té més de sis-centes entitats adherides, entre partits, ONG, associacions i particulars. Treballem en xarxa, de manera que tots podem comunicar-nos amb rapidesa i sense jerarquies, facilitant l’autogestió dels grups. També hi ha diversitat de posicions polítiques entre nosaltres, però tots coincidim en la necessitat de construir un espai des d’on lluitar dia a dia contra les posicions de l’extrema dreta, que cada vegada són més presents degut sobretot a la presència a les institucions.

[B.D.] La nostra mobilització s’inspira en la que hi va haver en el seu moment contra la guerra de l’Iraq. Aquella mobilització ens va demostrar que forces molt diverses poden treballar plegades entorn d’uns punts bàsics compartits. Avui necessitem una gran mobilització popular capaç de connectar amb el moviment veïnal i sindical, amb el fort teixit associatiu del país, per convocar àmplies protestes i actes populars, i també per difondre massivament els arguments contra el feixisme i el racisme arreu de Catalunya. Hem de fer valer el fet que som majoria la gent que rebutgem els feixistes i les seves idees. Entre els objectius de la plataforma figuren traçar lligams de complicitat i reflexió entre persones i entitats d’immigrants i autòctones, assenyalar críticament la utilització electoralista del racisme quan es produeixi i desmuntar els tòpics i estereotips que carreguen totes les culpes de la crisi als immigrants.

[B.D.] La base de la lluita contra aquestes realitats és explicar i explicar les conseqüències que pot tenir per a la vida de tothom tenir partits d’extrema dreta com Vox a les institucions. El més essencial és aconseguir unitat i construir eines des de baix contra l’odi i el racisme. Si ens apleguem tots i anem tots a l’una, nosaltres som més que ells. Per això hem treballat per crear aquest moviment ampli, plural i unitari, de mobilització, per aturar els feixistes del nostre temps i les idees racistes que difonen. Cal identificar-los com un perill que és entre nosaltres i que amenaça de destruir la convivència, fomentant l’odi des de premisses falses i populistes. El creixement electoral d’un grup com aquest fa augmentar els atacs racistes al carrer i fomenta el discurs racista tant al conjunt de l’espai polític com al carrer. La nostra societat ja pateix la xenofòbia, i la pujada de Vox ho empitjora. Ja podem veure com la seva presència ha tingut efectes nocius a les localitats afectades, i no s’ha de deixar espai a actituds LGTBI-fòbiques, racistes, antisemites o pròpies d’extrema dreta.

[I.M.] Si no et mobilitzes contra els piròmans, és impossible apagar el foc. No hi pot haver cap espai públic per a l’extrema dreta, ni per a cap grup feixista. No podem deixar que aprofitin el sistema democràtic per imposar les seves idees. Es diu que el fet que Vox sigui al Parlament només és una continuació d’algunes actituds que ja hi havia. No és així. El fet que ells ocupin aquests llocs legitima i enforteix el racisme i el feixisme al carrer. Que ho diguin a les persones que en pateixen els atacs, que no passa res si són al Parlament, quan comproven que qui els ataca se sent més fort perquè ara té una representació. No. És molt i molt greu que ocupin escons i que tinguin el suport dels mitjans de comunicació que els blanquegen. Ens pensem que actuen sols, que són quatre nanos exaltats. I no és així, tenen molt suport al darrere i estan molt organitzats, molt més del que qualsevol de nosaltres es pot arribar a imaginar.

[I.M.] La realitat és que no hi ha una recepta única. Nosaltres no tenim una vareta màgica que pugui eliminar aquestes dues realitats tan terribles que són el feixisme i el racisme. La formació i l’educació són importants, però el que és essencial és treballar dia a dia des de tots els àmbits: al barri, amb els veïns, a l’escola. A més, és una lluita des de baix, promovent el debat constant, d’anar construint a poc a poc. Tots els fronts són necessaris en la lluita contra el feixisme, tant a la feina del dia a dia als barris o a l’educació, com la tasca de sensibilització i divulgació, tant la denúncia com l’acció institucional… Cal un moviment unitari per poder mostrar quan convé que som molts i moltes i que plantem cara amb fermesa al feixisme i al racisme, una xarxa basada en la suma d’esforços per combatre les seves accions dia a dia. Es tracta de no deixar que ocupin cap espai públic sense una reacció per part nostra. I que tothom que pugui s’uneixi a les mobilitzacions per demostrar sempre que som molts més que ells.

[I.M.] Sí. El feixisme ja és un problema internacional, i avui són molts els parlaments europeus i mundials amb representació de partits d’extrema dreta. I aquest problema afecta a tothom per com plantegen les qüestions de gènere, raça o orientació sexual. Hem viscut amb preocupació l’augment de les idees racistes i de l’extrema dreta a Europa, a l’Estat espanyol i a Catalunya. Amb el rerefons de la crisi, els grups feixistes aprofiten la desesperació de la gent per vendre falses “solucions”, basades en la xenofòbia i en la por. Gran part de l’extrema dreta europea –el Front National de Le Pen a França i partits semblants a Flandes o als Països Baixos– evita deixar-se veure amb uniformes i en marxes militars. Prefereixen anar ben vestits i dir que són demòcrates respectables. Però les seves accions i declaracions deixen clar que són organitzacions feixistes. A l’Estat espanyol i a Catalunya l’extrema dreta pren diferents formes, des de les restes del franquisme fins a nous grups inspirats en els nazis. A Catalunya, on el racisme especialment contra la gent musulmana ja és preocupant, Vox representa una amenaça molt greu per a la nostra convivència.

Potser no arribarem a canviar-la a ella, a aquesta persona, però potser sí que farem canviar d’opinió el seu veí que ha votat Vox per descontentament, per cansament. Si expliquem que aquests que ara criden tant, si arriben al poder, li eliminaran tots els drets fonamentals i aplicaran polítiques basades en la desigualtat, potser començarà a plantejar-se si votar-los és el millor que pot fer per als seus interessos.

[B.D.] Desconstruint-te, aprenent a desaprendre, començant de zero a poc a poc, analitzant cada una de les teves pors i els teus prejudicis. És molt difícil i gairebé impossible, perquè tots tenim una educació i una formació a dins que és la que ens ha construït tal com som. I aquí hi ha moltes coses que caldria anar modificant. Però jo crec que aquesta és una de les maneres amb què es pot començar. A poc a poc, anar eliminant capes del que, sense saber-ho, ens fa racistes. I cuidant l’entorn: no acceptant segons quins acudits, segons quins comentaris. Des de baix, corregint algunes actituds que altres que estan al nostre costat emeten sense saber que són ofensives. Hi ha molt llenguatge incrustat en la formació de cadascú que cal ser revisat i canviat. Però això no es fa d’un dia a l’altre. Per això és tan essencial parlar, debatre, per ajudar els més joves a identificar aquestes actituds quan les emeten sense adonar-se’n. A vegades, les modes, les posicions rebels, fomenten aquestes posicions, i això també és molt perillós.

[B.D.] I tant! Quan algú et confronta, o t’insulta, o té problemes amb tu, si somrius i respons amb sentit de l’humor, rebaixes la teva violència i, sobretot, el desarmes, perquè ell busca una reacció violenta de part teva. A més, porto tant temps confrontant situacions, i són encara tan constants i tan presents, de fet des que vaig néixer, que ja he après que hi ha moments en què no val la pena enfadar-se i el millor és posar-hi sentit de l’humor. El racisme el vius cada dia, a cada moment. Quan ets petit no te n’adones, i més jo, que vaig néixer a Olot, on els meus pares van arribar provinents de Gàmbia. Parlo català perfectament, però sovint la gent se m’adreça directament en castellà.

[B.D.] Això seria el mínim que es podria fer des de les institucions. La meva mare porta tants anys intentant aconseguir els papers, que gairebé ja n’està cansada. A cada tràmit apareixen noves dificultats que li impedeixen avançar en la tramitació. La legislació i les polítiques públiques estan en el procés d’incorporar la mirada feminista. Es va avançant molt a poc a poc. Doncs també ho haurien de fer en el punt de vista antiracista. La diversitat, la multiculturalitat hauria de ser una riquesa, no un problema. I fins que no sigui així, hi haurà desigualtat.