Medi ambient

SUSANA BORRÀS

professora de dret internacional urv

“Anem cap a una emergència humanitària per la crisi climàtica”

Expulsats, no deixen que els refugiats climàtics arribin als nostres països. Però sí que ho fan els seus recursos naturals
No s’afavoreix un canvi econòmic en benefici del medi ambient. Hi haurà desplaçaments interns que pressionaran les ciutats

Cap al 2050, diferents agències internacionals i les mateixes Nacions Unides diuen que la crisi climàtica obligarà a marxar de casa seva entre 500 i 1.000 milions de persones. El procés ja ha començat i els refugiats ambientals ja recorren els nostres carrers, tot i que no en som prou conscients. La majoria, però, són massa pobres per travessar fronteres, una migració que cada cop serà més necessària per a molts i, alhora, és difícil si no hi ha un canvi de model social i econòmic.

Què és un migrant climàtic i quan s’adopta la definició internacionalment?
Són les persones que a causa d’una modificació de forma sobtada o lenta veuen com el seu hàbitat es degrada fins que no s’hi pot sobreviure. Aleshores es veuen forçats a abandonar la seva llar o decideixen de fer-ho. El terme és relativament nou, perquè no sorgeix fins al 1985, quan el programa de les Nacions Unides, a través d’un informe, parla del refugiat ambiental. Era el primer cop que es posava de manifest, oficialment, una realitat que fins aleshores havia estat invisibilitzada i que encara ho és. Posteriorment, l’Organització Internacional per a les Migracions va definir el concepte de migració ambiental, el 2011.
I com es concreta en el corpus jurídic internacional?
La definició no s’ha traslladat al pla jurídic.
Per això alerta que és encara una realitat invisibilitzada.
Exacte, perquè el fet que no hi hagi reconeixement jurídic, tot i que sí institucional, impedeix que sigui una realitat protegida, i això malgrat la urgència de donar-hi resposta.
Qui hauria de recollir aquest reconeixement d’estatus legal, la legislació internacional o les estatals? I què hi guanyarien aquestes persones, perquè, per exemple, als sirians, que són refugiats d’una guerra, a la pràctica els va com els va...
Hi guanyaríem tots, perquè la Declaració Universal dels Drets Humans reconeix el dret a circular lliurement i a escollir el lloc de residència. També totes les persones tenen dret a sortir de qualsevol país i tornar-hi. El problema és que internacionalment no es reconeix l’obligació de rebre’ls. Per tant, la mal anomenada crisi dels immigrants ho és de recepció. Existeix un buit jurídic que s’ha d’omplir, tant a escala internacional com nacional, reforçant els drets humans, que són un patrimoni comú a preservar, i la Convenció de Ginebra. Caldria fer polítiques migratòries que fossin respectuoses amb els drets humans. Ara són repressives, expulsen la gent i no responen a l’emergència humanitària. Nosaltres tenim part de responsabilitat a través de les nostres empreses, perquè som els demandants de recursos naturals que malmeten el territori dels immigrants.
Molts dels que venen mocadors als semàfors són, per exemple, antics pescadors del Senegal, als quals les multinacionals pesqueres els han esgotat els recursos pesquers del país. Malgrat això, aquí no tenen estatus diferenciat, com ara els refugiats procedents d’una guerra. Les causes de la migració són múltiples?
Sí, i aquesta realitat deriva de la falta de reconeixement jurídic internacional. Els refugiats ambientals poden fugir de desastres naturals sobtats o més lents, com huracans, terratrèmols, l’elevació del nivell de la mar per la crisi climàtica o la desertificació. Una altra causa per esdevenir migrant ambiental és la destrucció del propi medi a causa de desastres industrials, com ara els vessaments d’hidrocarburs, que poden fer inhabitable regions senceres. I el tercer factor són els mal anomenats projectes de desenvolupament. És a dir, les activitats de grans corporacions que es traslladen a altres països per fer explotació dels recursos naturals que s’exporten als seus països d’origen. Molt sovint es venen com a projectes de desenvolupament sostenible, dient per exemple que la implantació d’una presa hidroelèctrica ajudarà a reduir les emissions, quan no ho són. Per exemple, es fan projectes per generar més electricitat amb la intenció d’acabar explotant els recursos naturals que s’exportaran. Acaparen territori i n’expulsen les persones, que es veuen obligades a marxar per la força i sense cap compensació econòmica de casa seva.
Així la base del problema és la globalització del capitalisme?
La causa de fons deriva del sistema econòmic que s’aprofita del marc legal d’uns països amb una normativa ambiental o de drets humans menys exigent. S’empobreix els països ja empobrits i no es deixa que els refugiats climàtics arribin als nostres països, però sí que ho fan els seus recursos naturals. És una realitat totalment injusta. Hem de pensar que aquestes persones que venen pels nostres carrers no són necessàriament immigrants econòmics, sinó que molts són persones els recursos vitals dels quals desapareixen perquè han estat usurpats per grans empreses europees, per exemple. I fan el que poden per sobreviure.
El nomadisme és l’herència més evident que, al llarg de la història de la humanitat, sempre hi hagut migracions. Què és diferent ara? El repte massiu derivat d’un canvi planetari amb el que mai abans ens hem enfrontat com a espècie o la mateixa definició del terme?
Ara més que mai la humanitat ha estat capaç de revertir els cicles naturals dels ecosistemes. El centre de monitoratge de desplaçament intern diu que, el 2019, hi va haver més de 1.900 desastres vinculats a la crisi climàtica. A més, és una realitat que va en augment. Les zones més exposades a aquests canvis seran generadores de més moviments de persones.
El 75% de les poblacions afectades per la migració climàtica són en àrees ja empobrides del planeta, incloent-hi Àfrica i l’Amèrica del Sud. Som davant una crisi global sense precedents?
Les àrees més afectades són les que posseeixen menys capacitat de resilència. El Banc Mundial, ja en un informe del 2018, ens diu que són tres les regions on es generen ara ja més desplaçaments: la zona subsahariana, Àsia meridional i Amèrica Llatina. Concentren grans poblacions a la costa i han estat més maltractades socioeconòmicament per l’acaparament dels seus recursos. Però ningú té immunitat climàtica. Sols cal recordar l’huracà Katrina als Estats Units, però també hi cal afegir que els països més enriquits són també els que més capacitats tenen per preparar la seva població.
El ‘Katrina’ va generar quasi un milió de desplaçats interns. La nostra idea és que els immigrants són persones que creuen fronteres internacionals. Quina consideració tenen els interns?
No són considerats refugiats ambientals. La gran majoria dels immigrants no creuen fronteres i això indica que són els més pobres, perquè fer-ho demana molts recursos econòmics. Aquests estats tenen molt poca capacitat de tractar-ho, i per això les Nacions Unides dirigeixen els esforços cap als desplaçats interns.
El desert ja ha creuat l’estret de Gibraltar. Tenint en compte que el Mediterrani és una de les zones més afectades del món per la crisi climàtica, quan tardarem a veure immigrants interns a l’Estat espanyol? Els governs s’hi estan preparant?
En el camp institucional es treballa en l’estratègia d’adaptació a la crisi climàtica. Progressivament ja veiem el despoblament de les zones rurals, on la sequera també retalla la producció agrícola, encara que no és l’únic factor – també hi ha els pesticides, per exemple– els pagesos ja es plantegen que no poden competir per falta de recursos amb les grans explotacions agrícoles. No s’està afavorint un replantejament de l’economia perquè beneficiï el medi ambient i poder viure de forma més sostenible. Segurament tindrem un desplaçament intern que pressionarà els nuclis urbans, amb un gran volum demogràfic.
En aquest sentit, què n’opina del plantejament dels fons europeus Next Generation, de recuperació de la pandèmia i vinculats teòricament a projectes de sostenibilitat? A l’Estat espanyol creu que tindran algun efecte per revertir aquest panorama?
Tot el que sigui finançament per revertir la crisi climàtica és positiu, però si sols s’atenen les conseqüències i es deixen de banda les causes no serà suficient. Podem gestionar les migracions, però cal treballar en l’arrel, en un replantejament del model educatiu, sanitari... Segurament a causa del canvi climàtic també ens veurem més exposats a epidèmies.
Existeix una guerra de potències per controlar la ruta de l’Àrtic, que s’obre ara pel desgel. És clar que impactarà sobre la població inuit. És un exemple de com juguen els factors geoestratègics en aquestes migracions?
En aquest cas no hi ha solament la intenció d’obrir rutes comercials més curtes, que permetin enfortir el comerç, sinó que també està en joc l’accés a recursos naturals fins ara molt difícils d’extraure. No sols el petroli, sinó d’altres que ja s’estan esgotant, com ara el liti. Aquestes poblacions indígenes tradicionalment són nòmades i caçadores, però paradoxalment pel desgel cada cop són més sedentàries. Segurament, hauran de replantejar el seu model de viure, a causa de la desaparició de la caça i de la seva cultura vinculada al territori àrtic. I això té un impacte alhora sobre l’ecosistema, perquè contribueixen a la seva preservació. Són uns pocs milers de persones, però renunciar als seus drets implica que els nostres també poden ser trepitjats. Les poblacions indígenes contribueixen al 0,1% de les emissions anuals de gasos hivernacle per càpita, contra el 15% d’un europeu o un nord-americà. També hi ha una raó de justícia.
L’FMI calcula que, sols el 2020 i a causa de la pandèmia, han caigut en la pobresa extrema 95 milions de persones. Amb quina perspectiva treballen els organismes internacionals pels pròxims anys?
Les dades actuals són de 23,4 milions de desplaçats cada any, tots interns. Però ja superen amb escreix els immigrants que generen els conflictes armats. A mesura que hi hagi més empobriment i malbaratament de recursos naturals hi haurà més necessitat de marxar i, alhora, menys capacitat de desplaçament. Pel 2050, l’Organització Internacional de Migracions estima entre 500 i 1.000 milions de persones. Són projeccions derivades de les dades actuals, com ara el nivell d’increment de desastres naturals i de les emissions de gasos hivernacle. Cal comptar que les megalòpolis es concentren en zones costeres i amb l’augment del nivell del mar cada cop més tindrem un problema, ja no d’emigració climàtica, sinó d’emergències humanitàries molt importants i en àmplies zones del món. Qui es podrà moure en un futur pròxim és aquella persona que té més fortalesa, recursos econòmics i millors contactes.
Amb aquest panorama, la sensació no és ja de crisi climàtica, sinó de guerra.
De fet, molts organismes creuen que la pressió climàtica contribuirà a crear més conflictivitat per l’accés als recursos naturals. Ja es dona ara. Per exemple, la guerra de Síria respon a motius de conflicte polític i ètnic ja latents, però vuit anys abans que esclatés hi va haver una gran sequera a les zones rurals que va obligar a un desplaçament de molta població a Damasc. Segons diferents estudis, això va contribuir a augmentar la pressió, que va acabar derivant en el conflicte. Amb això no vull dir que els factors climàtics siguin els únics que generen guerres. A Kiribati, una d’aquestes petites illes estat del Pacífic, l’elevació del mar salinitza el sòl. Ja hi ha conflictes interns per l’accés a terra fèrtil i a aigua potable.

Compromís social

Aquesta reusenca té un ampli bagatge internacional en el camp del dret i les relacions internacionals. Borràs ha estat investigadora visitant al Max Planck Institut d’Alemanya, al Centre de Dret Ambiental Internacional dels Estats Units i al Centre de Recerca de l’Haia de Relacions i Dret Internacionals. També professora universitària visitant al Brasil, Colòmbia, Itàlia i el Japó. És llicenciada en dret per la Universitat Rovira i Virgili, on es va doctorar amb premi extraordinari. A més de professora de la mateixa universitat, des del 2008 és la coordinadora del màster de dret ambiental. Aporta l’expertesa jurídica a la plataforma Harmony with Nature de l’ONU.

El compromís amb la feina i amb la societat parla també amb experiències com el voluntariat a Intermón Oxfam, entre altres entitats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.