Són les persones que a causa d’una modificació de forma sobtada o lenta veuen com el seu hàbitat es degrada fins que no s’hi pot sobreviure. Aleshores es veuen forçats a abandonar la seva llar o decideixen de fer-ho. El terme és relativament nou, perquè no sorgeix fins al 1985, quan el programa de les Nacions Unides, a través d’un informe, parla del refugiat ambiental. Era el primer cop que es posava de manifest, oficialment, una realitat que fins aleshores havia estat invisibilitzada i que encara ho és. Posteriorment, l’Organització Internacional per a les Migracions va definir el concepte de migració ambiental, el 2011.

La definició no s’ha traslladat al pla jurídic.

Exacte, perquè el fet que no hi hagi reconeixement jurídic, tot i que sí institucional, impedeix que sigui una realitat protegida, i això malgrat la urgència de donar-hi resposta.

Hi guanyaríem tots, perquè la Declaració Universal dels Drets Humans reconeix el dret a circular lliurement i a escollir el lloc de residència. També totes les persones tenen dret a sortir de qualsevol país i tornar-hi. El problema és que internacionalment no es reconeix l’obligació de rebre’ls. Per tant, la mal anomenada crisi dels immigrants ho és de recepció. Existeix un buit jurídic que s’ha d’omplir, tant a escala internacional com nacional, reforçant els drets humans, que són un patrimoni comú a preservar, i la Convenció de Ginebra. Caldria fer polítiques migratòries que fossin respectuoses amb els drets humans. Ara són repressives, expulsen la gent i no responen a l’emergència humanitària. Nosaltres tenim part de responsabilitat a través de les nostres empreses, perquè som els demandants de recursos naturals que malmeten el territori dels immigrants.

Sí, i aquesta realitat deriva de la falta de reconeixement jurídic internacional. Els refugiats ambientals poden fugir de desastres naturals sobtats o més lents, com huracans, terratrèmols, l’elevació del nivell de la mar per la crisi climàtica o la desertificació. Una altra causa per esdevenir migrant ambiental és la destrucció del propi medi a causa de desastres industrials, com ara els vessaments d’hidrocarburs, que poden fer inhabitable regions senceres. I el tercer factor són els mal anomenats projectes de desenvolupament. És a dir, les activitats de grans corporacions que es traslladen a altres països per fer explotació dels recursos naturals que s’exporten als seus països d’origen. Molt sovint es venen com a projectes de desenvolupament sostenible, dient per exemple que la implantació d’una presa hidroelèctrica ajudarà a reduir les emissions, quan no ho són. Per exemple, es fan projectes per generar més electricitat amb la intenció d’acabar explotant els recursos naturals que s’exportaran. Acaparen territori i n’expulsen les persones, que es veuen obligades a marxar per la força i sense cap compensació econòmica de casa seva.

La causa de fons deriva del sistema econòmic que s’aprofita del marc legal d’uns països amb una normativa ambiental o de drets humans menys exigent. S’empobreix els països ja empobrits i no es deixa que els refugiats climàtics arribin als nostres països, però sí que ho fan els seus recursos naturals. És una realitat totalment injusta. Hem de pensar que aquestes persones que venen pels nostres carrers no són necessàriament immigrants econòmics, sinó que molts són persones els recursos vitals dels quals desapareixen perquè han estat usurpats per grans empreses europees, per exemple. I fan el que poden per sobreviure.

Ara més que mai la humanitat ha estat capaç de revertir els cicles naturals dels ecosistemes. El centre de monitoratge de desplaçament intern diu que, el 2019, hi va haver més de 1.900 desastres vinculats a la crisi climàtica. A més, és una realitat que va en augment. Les zones més exposades a aquests canvis seran generadores de més moviments de persones.

Les àrees més afectades són les que posseeixen menys capacitat de resilència. El Banc Mundial, ja en un informe del 2018, ens diu que són tres les regions on es generen ara ja més desplaçaments: la zona subsahariana, Àsia meridional i Amèrica Llatina. Concentren grans poblacions a la costa i han estat més maltractades socioeconòmicament per l’acaparament dels seus recursos. Però ningú té immunitat climàtica. Sols cal recordar l’huracà Katrina als Estats Units, però també hi cal afegir que els països més enriquits són també els que més capacitats tenen per preparar la seva població.

No són considerats refugiats ambientals. La gran majoria dels immigrants no creuen fronteres i això indica que són els més pobres, perquè fer-ho demana molts recursos econòmics. Aquests estats tenen molt poca capacitat de tractar-ho, i per això les Nacions Unides dirigeixen els esforços cap als desplaçats interns.

En el camp institucional es treballa en l’estratègia d’adaptació a la crisi climàtica. Progressivament ja veiem el despoblament de les zones rurals, on la sequera també retalla la producció agrícola, encara que no és l’únic factor – també hi ha els pesticides, per exemple– els pagesos ja es plantegen que no poden competir per falta de recursos amb les grans explotacions agrícoles. No s’està afavorint un replantejament de l’economia perquè beneficiï el medi ambient i poder viure de forma més sostenible. Segurament tindrem un desplaçament intern que pressionarà els nuclis urbans, amb un gran volum demogràfic.

Tot el que sigui finançament per revertir la crisi climàtica és positiu, però si sols s’atenen les conseqüències i es deixen de banda les causes no serà suficient. Podem gestionar les migracions, però cal treballar en l’arrel, en un replantejament del model educatiu, sanitari... Segurament a causa del canvi climàtic també ens veurem més exposats a epidèmies.

En aquest cas no hi ha solament la intenció d’obrir rutes comercials més curtes, que permetin enfortir el comerç, sinó que també està en joc l’accés a recursos naturals fins ara molt difícils d’extraure. No sols el petroli, sinó d’altres que ja s’estan esgotant, com ara el liti. Aquestes poblacions indígenes tradicionalment són nòmades i caçadores, però paradoxalment pel desgel cada cop són més sedentàries. Segurament, hauran de replantejar el seu model de viure, a causa de la desaparició de la caça i de la seva cultura vinculada al territori àrtic. I això té un impacte alhora sobre l’ecosistema, perquè contribueixen a la seva preservació. Són uns pocs milers de persones, però renunciar als seus drets implica que els nostres també poden ser trepitjats. Les poblacions indígenes contribueixen al 0,1% de les emissions anuals de gasos hivernacle per càpita, contra el 15% d’un europeu o un nord-americà. També hi ha una raó de justícia.

Les dades actuals són de 23,4 milions de desplaçats cada any, tots interns. Però ja superen amb escreix els immigrants que generen els conflictes armats. A mesura que hi hagi més empobriment i malbaratament de recursos naturals hi haurà més necessitat de marxar i, alhora, menys capacitat de desplaçament. Pel 2050, l’Organització Internacional de Migracions estima entre 500 i 1.000 milions de persones. Són projeccions derivades de les dades actuals, com ara el nivell d’increment de desastres naturals i de les emissions de gasos hivernacle. Cal comptar que les megalòpolis es concentren en zones costeres i amb l’augment del nivell del mar cada cop més tindrem un problema, ja no d’emigració climàtica, sinó d’emergències humanitàries molt importants i en àmplies zones del món. Qui es podrà moure en un futur pròxim és aquella persona que té més fortalesa, recursos econòmics i millors contactes.

De fet, molts organismes creuen que la pressió climàtica contribuirà a crear més conflictivitat per l’accés als recursos naturals. Ja es dona ara. Per exemple, la guerra de Síria respon a motius de conflicte polític i ètnic ja latents, però vuit anys abans que esclatés hi va haver una gran sequera a les zones rurals que va obligar a un desplaçament de molta població a Damasc. Segons diferents estudis, això va contribuir a augmentar la pressió, que va acabar derivant en el conflicte. Amb això no vull dir que els factors climàtics siguin els únics que generen guerres. A Kiribati, una d’aquestes petites illes estat del Pacífic, l’elevació del mar salinitza el sòl. Ja hi ha conflictes interns per l’accés a terra fèrtil i a aigua potable.