El meu esforç se centra a invitar la gent a la transformació personal, jo no vull canviar les empreses, no vull canviar el món, jo penso que tots aquests canvis són la conseqüència d'una transformació massiva individual.

Els fets i els personatges són reals i es remunten als anys del 2002 al 2007, i els canvis que descric van suposar per a l'empresa un salt de facturació del 110% fins a assolir els 18 milions d'euros. La crisi no ha aturat l'expansió.

A vegada oblidem que les empreses les formen éssers humans. Els tres directius de la que descric en el llibre van tenir punts d'inflexió a les seves vides. L'experiència del patiment i de la crisi personal –a un directiu se li va morir el fill, a l'altre el va deixar la seva dona i el tercer va patir de manera brutal la crisi dels 40– van comportar un aprenentatge més existencial, que neix a l'interior però que, en aquest cas, també va ser traslladat a l'organització i va donar un sentit potser més transcendent a la manera de gestionar persones en l'àmbit empresarial.

Els darrers cinc anys he treballat com a periodista econòmic. He fet moltes entrevistes a empresaris i un dia apareix un director general molt inspirador, un ser humà molt connectat que parla de valors. Per a la gran majoria de les empreses el seu únic interès és guanyar diners, no estan guiades per valors ni consciència, sinó per l'instint de supervivència. D'aquí que tinguin unes actituds i unes inèrcies molt tòxiques tant per als empleats com per a la societat o el món en general.

Sí, un sistema obsolet que està canviant. El vell paradigma vigent està basat en tres pilars: una orientació total a tenir –que fonamenta el triomf del materialisme i del consumisme–; un rebuig a tot allò que no es pot mesurar i quantificar (l'empresa nega l'entusiasme o la felicitat perquè no els pot mesurar), i el victimisme: tothom es queixa de tot, de l'empresa, del cap, del sistema, dels polítics. Ningú no parla de responsabilitat persona: què puc fer-hi jo.

Absolutament. Hem de superar aquest vell sistema i no ja per immoral, si no és vol, sinó perquè no és eficient. De la mateixa manera que passa amb les crisi personals, les crisis com l'actual donen peu a les transformacions. Cal pensar que aquesta no és només una crisi econòmica. Molts parlen d'una crisi de valors i de consciència i que s'estan produint moltes crisis existencials.

La dada que puc facilitar és que com a director del master de desenvolupament personal i lideratge de la Facultat d'Economia de la Universitat de Barcelona puc dir que ha estat el master més demandat de tota la UB. És una dada que reflecteix aquesta necessitat de canvi.

I de la qual jo no tinc cap mena de dubte. Però també dic que si afrontem la crisi des del victimisme a què estem acostumats no passarà res. Seguirem tirant fins que el món estigui tan fotut i tot estigui tan insuportable que no hi haurà cap altra alternativa que canviar.

És que veig que l'enfocament majoritari de la societat és el victimisme que no fa autocrítica, ni es planteja un canvi, i que pensa que l'ésser humà es intocable. En el fons és una por molt profunda a mirar-se un mateix. Podem entendre que el món està tocant fons però no que nosaltres estem tocant fons. Som uns grans arrogants.