Una de les paradoxes de la força política emergida del 15-M era abanderar el feminisme i denunciar el patriarcat de la vella política amb una alineació eminentment masculina en la seva fundació el 2014: Pablo Iglesias, Juan Carlos Monedero, Íñigo Errejón, Luis Alegre, Ramón Espinar, Pablo Bustinduy... Només la sociòloga Carolina Bescansa –ja apartada– desafiava la testosterona inicial i que s’ha mantingut sota l’hiperlideratge d’Iglesias. Fins i tot en l’hora de la fractura entre el 2017 i el 2019, els protagonistes eren dos homes: Iglesias i Errejón (ara líder de Més País). Però un hiperlideratge masculinitzat i madrilenyitzat arriba ara al seu final i un Podem feminitzat emergeix amb Ione Belarra, una navarresa de 33 anys que ja és ministra de Drets Socials i que aspira a imprimir un segell i un estil propis al partit que governa Espanya en coalició amb el PSOE, amb el qual lluita pel votant d’esquerres. La IV Assemblea de Podem entronitzarà Belarra i un equip amb dones com ara Irene Montero –ministra d’Igualtat–, Noelia Vera, Isa Serra, Alejandra Jacinto i Idoia Villanueva que formen un equip continuista amb l’estratègia d’Iglesias a llarg termini i, alhora, de ruptura en les formes.

Tot i que Belarra serà l’elegida com a nova secretària general de Podem pels 139.000 inscrits, la cita a l’auditori Paco de Lucía d’Alcorcón –i no a Vistalegre tot i que a la inèrcia interna i l’afició a les sèries imposi sovint el nom de Vistalegre IV– és formalment una votació de primàries entre tres candidats. Els dos aspirants que no tenen res a fer són el regidor de San Lorenzo de El Escorial (Madrid), Esteban Tettamanti, que lidera la llista Per un Podem Horizontal (promet redefinir l’estructura interna del partit i obrir la participació), i el crític Fernando Barredo, que amb Nou Impuls ja va aspirar a la direcció del partit en la tercera assemblea ciutadana sense assolir cap lloc al consell ciutadà estatal. “Aquí no hi ha democràcia interna, això és una cacicada. Que lluny estem de l’alegria de Vistalegre, quan Podem omplia carrers i places”, denuncia el crític Barredo. En nom de la candidatura de Belarra, Lilith Verstrynge –filla de Jorge Verstrynge, el secretari general d’AP del 1979 al 1986– va rebre una ovació quan va proclamar que la societat espanyola ja està preparada per “obrir un debat seriós sobre la República” encara que la monarquia sigui defensada “pels sectors més antidemocràtics del país”, tot i que el soci de coalició, el PSOE, n’és valedor.

La votació interna es va tancar ahir i el nom de Belarra com a guanyadora s’anunciarà avui al migdia. En l’assemblea del seu adeu, el gran absent serà Iglesias. Des que va retransmetre el seu nou tall de cabell com si fos un afer digne de ser notícia política, Iglesias viu allunyat de l’escena i la seva presència avui corria el risc de ser interpretada com una tutela dels nous lideratges femenins amb Belarra –la seva opció– al capdavant. L’herència d’Iglesias, però, és dura: el partit que hereta Belarra viu en retrocés electoral, és irrellevant a Madrid i té l’amenaça de sorpasso de Més País. Qui ho haurà d’evitar és la candidata in pectore a La Moncloa el 2023 i ara vicepresidenta i ministra de Treball, Yolanda Díaz, que paradoxalment viu aliena a l’assemblea perquè no milita a Podem sinó a IU perquè té el carnet del Partit Comunista.