Política
NACHO MARTÍN BLANCO
CIUTADANS
“Veig més crispades les tertúlies que el Parlament”
“Ha arribat un punt en què el periodisme està molt implicat en la vida política i, per tant, el canvi no em va resultar difícil”
“En el debat públic s’han perdut matisos”
EL REDUCTE FAMILIAR
Per il·lustrar aquesta entrevista, Martín Blanco ha escollit una foto amb la família que respecta les dosis comprensibles d’anonimat. I per què aquesta imatge? “El naixement, el 2013, del primer fill, és un punt d’inflexió a la meva vida”, explica el diputat, que també sosté que “la família, tot i que està molt denigrada en aquests temps, continua sent el lloc on trobar tranquil·litat”.
Soc molt orteguià, en el sentit que per a mi la qüestió catalana no té solució, més enllà de la ‘conllevancia’
La situació actual la crea el nacionalisme, que és molt poc respectuós amb la diversitat ideològica
Vostè ve del món del periodisme, que sempre ha tingut una relació diguem-ne complexa amb el de la política. Li va ser difícil fer el pas?
La veritat és que no. El debat polític a Catalunya té unes particularitats, que no sé si es donen a la resta de l’Estat, i és que, sobretot arran del procés, es produeix una situació de molta implicació, jo diria fins i tot imbricació, del món polític amb el periodístic. Per bé i per mal. Jo vaig començar a fer tertúlies el 2012, i en aquell moment ja eren tertúlies de trinxera. I tenies la impressió de formar part d’un debat públic, o polític, encara que no fossis militant de cap partit. I això ha fet que hagi arribat un punt en què el periodisme està molt implicat en la vida política. I, per tant, el canvi no em va resultar especialment difícil.
Aquesta situació tan polaritzada, “de trinxera”, com vostè diu, fa que s’hagi perdut capacitat de matisar les posicions i tot el debat es redueixi a arguments prefabricats?
En el debat públic català, per desgràcia, s’han perdut matisos. La societat catalana és molt complexa i matisada, amb una diversitat social i intrafamiliar tan enorme que és molt difícil que no sigui una societat procliu als matisos. On no crec que sigui així és en el debat públic i polític, que ha perdut cintura i capacitat d’arribar a acords entre diferents actors, perquè per desgràcia la cosa està molt polaritzada. I això té molt a veure amb el procés, i amb una tendència més global com és l’atrinxerament a les xarxes socials i el fet d’alimentar-te, només, d’una única manera d’entendre la realitat. I, així, acabes veient persones que són veïnes i que veuen aquesta realitat d’una manera radicalment diferent de tu, sense ni tan sols arribar a compartir les premisses mínimes del que ha de ser una societat. I això és un molt mal símptoma.
Però no creu que, en tot això, hi té alguna cosa a veure l’ortodòxia dels partits, que interpreten qualsevol sortida del guió gairebé com una cessió davant del rival?
És així, i t’ho porto cap al meu terreny. El fet de no ser un català canònic segons el que determina certa ortodòxia fa que et pengin la llufa de botifler. Ara, tampoc vull fer veure que això només passa aquí, tot i que l’acusació de traïdoria, o de no ser prou pur, és un fet que es dona molt en el nostre debat públic. I això genera una por, o recança, entre alguns de tenir posicions matisades. S’ha de ser molt valent i audaç per respectar el que pensa de manera radicalment diferent de com ho fas tu, i això no necessàriament implica que assumeixis una part dels seus postulats. Senzillament es tracta de respectar-los. I això costa de trobar avui dia.
I Ciutadans fa autocrítica sobre això?
Segurament tots hem comès excessos, perquè tots participem del debat públic, però per la nostra posició de ser un partit que defensa una Catalunya integrada dins d’Espanya, i que no renega dels seus orígens catalans o fa bandera del bilingüisme, tenim la facilitat de fer un discurs integrador i de respecte al pluralisme i a la diferència.
La crispació que es pugui viure al Parlament erosiona en el terreny personal?
Sí, però veig molt més crispades, ara mateix, les tertúlies als mitjans. Al Parlament, el debat el veig més civilitzat i una mica més racional. Els catalans no som tan diferents entre nosaltres. Tinc amics, o familiars, que són independentistes i me’ls estimo molt, per sobre de gent que és constitucionalista però amb qui afectivament no tinc una relació tan propera. I hi ha diputats independentistes que em cauen de conya, i em resultaria molt trist que poguessin tenir problemes o que les coses no els anessin be.
Li agafo el fil d’això últim. Malgrat la discrepància política amb els indults, no se n’alegra per ells i les seves famílies?
Si algun dels indultats fos un gran amic meu, estaria pensant en això, en un amic. Però no és el cas. Amb alguns he tingut un cert tracte, i els desitjo el millor en la seva vida personal. Jo vull que políticament puguem defensar les nostres posicions i que, si més no, s’hagués plantejat un debat sobre els indults en què hi hagués hagut un reconeixement del mal causat per part dels penats. I aquest penediment, que quedi clar, no havia de ser sobre les seves idees, sinó sobre els seus actes.
Com a constitucionalista que es considera, no creu que una visió massa pètria de la carta magna, no voler-la reformar per res del món, ens ha dut, en part, on som ara?
No, la situació que tenim a Catalunya la crea una visió política, el nacionalisme, que és molt poc respectuosa amb la diversitat ideològica del país. El nacionalisme ha arribat massa lluny, potser perquè no hi ha hagut un debat intern, autèntic i racional, sobre la catalanitat o sobre com conjugar els sentiments de catalanitat i espanyolitat. Les constitucions són, per definició, rígides.
Vostè defensa el sentiment de pertinença a Espanya, però hi ha una part més que substancial de catalans que defensen just el contrari. Es pot fer quadrar un cercle?
En aquest afer, jo soc molt orteguià, en el sentit que l’anomenada “qüestió catalana” no té solució, més enllà de la conllevancia, que en català es podria traduir per endurança. Cal assumir que la societat catalana és molt plural i diversa. Abans et deia que tinc una relació afectiva molt important amb amics i familiars que són independentistes, i per a mi és dolorós que no se sentin identificats amb el que, a la pràctica, és el seu país, però ells no se’l senten seu. I jo treballaré sempre per una Catalunya integradora. Dit això, és evident que tenim un problema, i important, amb la quantitat de persones que a Catalunya, en els últims anys, s’han anat esborrant del projecte col·lectiu espanyol. I cal intentar superar el problema per elevació, donant arguments més en positiu que en negatiu, i combatent també aquest discurs del nacionalisme que et presenta les relacions entre Catalunya i la resta de l’Estat com una cosa necessàriament traumàtica.
El mal moment de Ciutadans indica que, a l’Estat espanyol, un projecte polític autodefinit com a liberal no tindrà mai espai per ser hegemònic?
El pensament liberal a l’Estat espanyol té moltes dificultats per obrir-se camí. I sempre ha estat així. Aquesta, però, no és una tendència que es doni només aquí, perquè a la resta de països del nostre entorn no hi ha projectes liberals de masses. Però això no vol dir que no tingui espai. En té. Encara més: una de les coses que més em preocupen, en termes econòmics, és que hi ha un conjunt de catalans que no coneixen gaires referents d’aquest corrent.
Una figura mediàtica
D’ell mateix diu que li agrada llegir, el bon menjar i viatjar, tot i que això últim ho pot fer molt menys del que voldria per les obligacions familiars, que són aquelles en què mai se l’acostuma a perdonar. Per a molts, Nacho Martín Blanco és un rostre associat a les tertúlies televisives, en les quals solia participar amb assiduïtat durant el període històric en què el procés sobiranista començava a agafar volada, i hi va esdevenir un ariet implacable contra el sobiranisme. Persona de tracte molt proper i franc, és un orador més que notable que fa passar una bona estona a tots aquells a qui ens toca convertir fets, o declaracions, en informació, en aquest cas escrita. No defuig mai una conversa, i tampoc la subsegüent polèmica, i malgrat que diverses fonts assenyalaven que tenia com a aspiració futura liderar Ciutadans a Catalunya, ara mateix és un dels dirigents de confiança de la direcció del partit taronja. A banda de la tasca de diputat, en el seu currículum també figura que és professor associat a la Universitat Abat Oliba, on imparteix les assignatures de procés d’integració a la Unió Europea i polítiques públiques i govern local.
Nacho Martín Blanco
Nascut el 2 d’agost del 1982 a Barcelona, és llicenciat en periodisme i ciències polítiques. Col·laborador de diversos mitjans de comunicació, el 2017 va fer el salt a la política institucional.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.