Societat

FRA VALENTÍ SERRA DE MANRESA

CAPUTXÍ

“Creix l’interès pels remeis naturals”

L’angoixa per la pandèmia la tractaria amb remeis espirituals, però un glopet de l’elixir Salutis potser seria de profit
El 15 d’agost se solen beneir plantes oloroses que, amb la seva flaire, es vol al·ludir a la incorrupció del cos de la Mare de Déu
Els sants guaridors són els anomenats els “sants auxiliadors”, n’hi ha catorze i tots provenen de la tradició medieval

L’arxiver i bibliotecari dels caputxins i historiador fra Valentí Serra de Manresa torna a publicar Tornar als remeis de sempre. Pocions, ungüents i herbes medicinals (Col·lecció L’Ermità, d’Edicions Morera) amb més herbes remeieres afegides i un apartat d’herbes santes.

És la quarta edició. Com explica l’èxit?
Diria que és fruit del gran interès que avui susciten els remeis naturals, especialment si s’aporten, com és el cas d’aquest llibre, textos amb receptes inèdites, transcrites d’antics manuscrits, i que no solen tenir les contraindicacions d’alguns fàrmacs d’origen químic.
En aquesta quarta edició, revisada, hi ha afegit noves plantes remeieres, com l’àrnica. Quines més?
Hi he incorporat l’agàric, el boix, el bruc, la celidònia, la consolda, la matricària, el tomaní (o romaní mascle), el safrà... un conjunt de plantes remeieres que no havia tractat en els altres reculls que havia publicat anteriorment.
I hi afegeix un apartat d’ “herbes santes” pròpies de la tradició remeiera de Catalunya. Quines són?
Doncs són l’equivalent de les “herbes oficinals” dels apotecaris, atesa la força guaridora i les seves propietats; són unes plantes que, a més, s’associen a la protecció d’algun sant o santa que es vincula a cadascuna de les anomenades “herbes santes” com, per exemple, l’epilobi o “herba de sant Anton”, l’alzineta o “herba de sant Domènec”, la celidònia o “herba de santa Clara”...
Diu que algunes herbeis remeieres eren “oficinals”, és a dir, que els farmacèutics les feien servir realment. Quines són?
Hi ha algunes “herbes santes” que, alhora, són també oficinals, com és el cas de l’erísim, la berbena, la parietària, la fumària, el melilot, entre moltes altres. Aquestes herbes entren en els preparats farmacèutics i també en les principals fórmules magistrals, atesa l’eficàcia guaridora dels seus principis actius.
Quines són les herbes considerades “miracleres” o “santes”?
Totes les plantes que hom qualifica d’“herbes santes” tenen una especial consideració en la tradició remeiera. Les principals són la didalera o “herba de santa Maria”, el pericó groc o “herba de sant Joan”, el donzell o “herba santa”, aquesta darrera és la Mater herbarum, és a dir, la principal de les plantes medicinals, ja coneguda pels antics grecs i romans amb el nom d’artemísia.
Algunes herbes se les relaciona amb les vides dels sants? Quins sants? Per què se les hi relaciona, per les seves vides?
Per exemple el pericó vermell o centaura menor és anomenada “herba de santa Margarida”, ja que se sol collir entorn del 20 de juliol, festa de Santa Margarida; o bé la maçanella o “ramell de sant Ponç”, que es comença a collir durant la primavera, entorn de la festa de Sant Ponç; una planta que fa una olor forta i agradosa i que, a més de ser un excel·lent febrífug, és un magnífic tònic estomacal i un eficaç pectoral per alleujar la tos.
Les herbes santes més populars a casa nostra, quines són?
Doncs són populars i molt estimades l’angèlica o “herba dels àngels”, que és una de les principals plantes estomacals i que forma part de quasi tots els licors Honàstics i conventuals; l’erísim o “herba de sant Albert”, coneguda popularment com “l’herba del predicador”, usada pels predicadors i cantors per combatre la tos i les irritacions del coll; l’altamira o “herba de Montserrat” que ajuda enormement a desinflamar el fetge i és, segurament, una de les “herbes santes” més estimades en la tradició catalana.
Avui dia, on es poden trobar aquestes herbes?
Al seu espai natural: erms, boscos i prats de muntanya, però si no les sabem identificar, és millor anar a ca l’herbolari... on hi sol haver de tot.
Demà és l’Assumpció de la Mare de Déu, una de les festivitats més importants per al cristianisme. Hi ha alguna herba medicinal relacionada amb aquesta data?
En aquesta diada de l’Assumpta –la Pasqua de Maria– se solen beneir plantes oloroses que, amb la seva flaire, es vol al·ludir, simbòlicament, a la incorrupció del cos de la Mare de Déu. Entre les plantes relacionades amb advocacions marianes hi trobem l’agripalma, o “mà de santa Maria”, que creix a les valls del nostre Pirineu, i els seus brots florits a més de servir per netejar i desinfectar les ferides, també poden contribuir a regular les palpitacions. Cal recordar, però, que aquestes plantes cal aplicar-les amb seny i prudència, i sempre sota el control mèdic o farmacèutic.
Sé que hi ha una herba que es diu ‘arracades de la Mare de Déu’, una altra que es diu ‘boix de la Mare de Déu’ o una altra que es diu ‘camisola de la Mare de Déu’. Quines són aquestes herbes i quines propietats tenen?
Hi ha un bon nombre de plantes remeieres relacionades amb la tradició mariana de casa nostra. Les pentecosteres o “boix de la Mare de Déu” és una planta amb unes fulles que són hipotensores i diürètiques; l’herba queixalera o “herba de la Mare de Déu”, aquesta sempre s’ha d’usar amb prescripció mèdica i s’aplica pels dolors reumàtics i com a calmant.
Hi deuen haver centenars de plantes i herbes que es diuen de la Mare de Déu?
Doncs sí, n’hi ha un bon nombre: la beatamaria o “llàgrimes de santa Maria”, que es fa als alzinars i rouredes, i s’empra la seva arrel per a la preparació dels licors estomacals; l’herba de Santa Maria; l’herba de la Mare de Déu, el lliri de la Mare de Déu, o muget; el trèvol de Santa Maria o almegó, que s’usa com a diürètic i per calmar la tos, entre moltes altres.
El 16 és Sant Roc, molt important a Barcelona. Alguna herba en el seu honor?
No només és una festa important a Barcelona, sinó a moltes poblacions de Catalunya, ja que Sant Roc de Montpeller és el principal advocat contra la pesta. És clar que hi ha l’herba de sant Roc! És una planta que s’anomena també “l’herba disentèrica”, ja que amb una poció de les seves flors escaldades hom pot tallar immediatament la diarrea.
A Catalunya és molt popular vendre plantes medicinals per sant Ponç a les fires d’herbes remeieres. Qui va ser aquest sant i per què a casa nostra és tan venerat i li dediquem mercats d’herbes, mel i fruita confitada?
Sant Ponç és un dels sants que han gaudit de més popularitat en els estaments rurals de casa nostra car, des de molt antic, és el sant patró dels herbolaris i dels apicultors i, alhora, és invocat com a especial advocat contra les plagues de puces i xinxes. Tot i que el Martirologi Romà registra la seva festa el dia 14 de maig, popularment se celebra el dia 11 de maig, tal com ho registra també el tradicional Calendari de l’Ermità. Els experts situen el martiri de sant Ponç vers l’any 258, durant la persecució a la població de Cimiez, a prop de Niça. Fou durant el segle X que el culte a sant Ponç màrtir s’estengué de manera particular al sud d’Europa, sobretot a Catalunya, on els pagesos a una de les herbes qualificades de “santes” li donaren el nom de “ramell de Sant Ponç”, i a una altra el nom de Poní-ol (l’herba de sant Poní o, també, l’herba de sant Ponç), que és una variant de la menta.
I per a què serveix?
Amb el fum de l’herba de sant Ponç, convenientment assecada, els monjos i els pagesos feien fugir les puces i xinxes dels dormidors, masos i corrals. Com que en el mes de maig hi ha una gran abundor primaveral d’herbes remeieres i, alhora, és quan es comença a brescar la mel, no és pas estrany que s’hagin multiplicat les fires i mercats entorn de la festa de Sant Ponç amb plantes d’olor, herbes remeieres, mel, arrop i fruita confitada.
Hi ha altres sants que ho són per haver guarit la gent. Quins són els sants guaridors més nostrats?
Aquests sants guaridors són els anomenats “sants auxiliadors”; n’hi ha catorze i tots provenen de la tradició medieval: sant Jordi (advocat contra les malalties herpètiques), sant Blai (mal de gola), sant Erasme (mal de ventre), sant Pantaleó (tisis), sant Vit (mossegades), sant Cristòfol (accidents, pesta i tempestes), sant Dionís (possessió diabòlica), sant Ciríac (atacs diabòlics), sant Acaci (mal de cap), sant Eustaqui (incendis), sant Gil (pànic i terror nocturn), santa Margarida d’Antioquia (mal de ronyons) i finalment santa Caterina d’Alexandria (l’advocada dels estudiants).
Estem en pandèmia i una de les conseqüències és l’enorme angoixa que ha causat en la gent. Quins remeis naturals ens aconsella?
Més aviat els aconsellaria remeis espirituals... Cal saber retornar a Déu i renovar l’esperança: Ell és la nostra pau i la nostra fortalesa! És la nostra salut, és el nostre tot! Sant Francesc d’Assís solia dir “Deus meus et omnia”. Tanmateix, un glopet de l’elixir Salutis dels antics caputxins potser podria ser de profit, car és un tònic de gran eficàcia que manté els bons ànims; i és un beuratge força semblant, a l’elixir du Santé, que encara avui es dispensa a l’apotecaria de la Ciutat del Vaticà.
La pandèmia ens ha fet veure que vivim en un capitalisme salvatge en què abusem de la terra, de la natura i dels medicaments. Els seus llibres ens retornen una mica a les tradicions que hem perdut i seria bo recuperar.
Ho diu ben clar el seu títol “Tornar als remeis de sempre”! La recuperació d’aquests remeis està en la línia de la tradició franciscana de respecte i amor a la Mare Terra –la casa comuna de tots– i també està en comunió amb les prioritats de l’encíclica papal Laudato si.
Fra Valentí, on es guarden les receptes ancestrals que vostè publica? A quins arxius ha buscat i la feina de quins frares antecessors seus ha consultat?
L’ofici d’arxiver i bibliotecari em posa al davant textos inèdits que em sorprenen i que em plau de transcriure i divulgar, car hi ha una gran saviesa dels antics; una saviesa i experiència que ens pot ser útil de recuperar i d’aplicar en les nostres afeccions de caràcter lleu. A més d’escorcollar nombrosos arxius he seguit, evidentment, el camí fressat per molts frares que m’han precedit, des de fra Jacint de Sarrià († 1778) fins al P. Hilari d’Arenys de Mar († 1976), que estudiaren i escriviren sobre les herbes remeieres a benefici dels estaments senzills.
Els frares caputxins eren els guaridors del poble quan els metges eren inabastables o no n’hi havia.
Eren metges de cos i ànima, que pacificaven les consciències, acompanyaven els malalts –que ajudaven a ben morir amb el seu Ars bene moriendi—i en les epidèmies que assolaren l’Europa dels segles XVI al XIX atenien els empestats; tot això feu els caputxins enormement populars i estimats arreu d’Europa. Els frares, com a conreadors i bons coneixedors de les plantes remeieres, les sabien aconsellar als estaments populars, que, per limitacions econòmiques, no podien accedir als metges; així, el poble senzill tenia al seu abast, i de franc, la gran riquesa de les herbes medicinals, donades per Déu mateix en l’obra de la seva creació, i per aquesta raó els frares, de les plantes medicinals en deien “el tesor dels pobres”, i dels prats i muntanyes en deien “les nostres farmàcies”.

Frare fill de pagès

L’origen camperol està al darrere de moltes antigues vocacions caputxines. “Quan l’any 1995 vaig defensar la tesi de doctorat em va impressionar que més de la meitat de les vocacions en la vida caputxina a Catalunya provenien de la pagesia”, diu fra Valentí, que reconeix que “actualment són pocs frares fills de pagès”. Ell n’és un. “Haver viscut en una família cristiana de pagesos i ramaders –amb una gran afecció a conservar peces de l’antiga tradició pairal i religiosa de Catalunya– m’ha servit per entendre i connectar amb unes tradicions populars que segueixen interessant.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.