Ens manifestem pel de sempre, per fer efectiva la independència de Catalunya. Aquest any és molt clar que la gent s’ha de mobilitzar. Després del 2017, entre el desencís que va produir tot el procés d’actuació de la classe política, la repressió, que ha fet mal al moviment en general i la pandèmia maleïda han fet que la gent es desmobilitzés en un grau bastant elevat.

Sobretot creant confiança a la gent, que és molt complicat. Hauríem d’entendre que hem de deixar els polítics una mica de banda, no perquè no haguem de fer causa comuna amb ells, sinó perquè tots veiem que avui dia el govern de la Generalitat s’ha donat com a mínim un termini de dos anys per entrar en aquesta fase dita de diàleg, i això implica que durant dos anys no hi ha res a fer des del punt de vista polític. Això només ho podem aixecar nosaltres, la gent, de baix a dalt, com fins ara, com el 2009 amb les consultes per la independència que van donar lloc després a la creació de l’ANC. Els polítics, la Generalitat, no ens portaran per si sols la independència. Si nosaltres ens quedem a casa i ens desmobilitzem, estem desencisats i ens dediquem només a buscar culpables i traïdors, ells tampoc no faran res. Sempre es mouran en la mesura que nosaltres ens moguem.

El tema va per aquí. Cal que la gent comenci de nou a mobilitzar-se, i sabem que és complicat, perquè el desencís ha estat molt gran i la repressió hi ha ajudat molt; però, o fem això, o ens n’anem al 2030, com ha dit recentment el president de la Generalitat.

Hem de tenir clar que els contextos son diferents. Puc tenir les meves crítiques al que hagi fet l’ANC, sobretot a partir del 2016, però és evident que el 2012 tot era més fàcil, en el sentit que l’únic que fèiem era anar cap amunt. Quan vam crear l’ANC i vam començar amb aquella manifestació del 2012 tot eren lloances. En canvi ara el context és molt diferent, intento entendre els dirigents de l’actual ANC i estem vivint uns temps molt complicats. Sí que és cert que l’element principal és que del 2012 fins al 2015 o 2016, l’ANC era qui manava, entre cometes, en el sentit que com que mobilitzava moltíssima gent, els polítics no només se l’escoltaven, sinó que moltes vegades reconduïen les seves decisions cap a la línia que impulsava el full de ruta de l’entitat. A partir de 2016, l’ANC, potser perquè tocava, deixa el procés final cap al referèndum i s’integra en l’estat major, i és clar, està més condicionada per les decisions dels partits. Aquesta és la gran diferència, i això també costa molt de revertir. ¿Com tornar a ser l’ANC forta dels primers anys i poder reconduir les decisions polítiques? És força complicat però s’ha d’intentar.

L’ANC, quan la vam dissenyar, no va ser per gaires anys vista. Per això les eleccions eren cada any i els que havien fet tres mandats s’havien de retirar i no tornar-se a presentar. Això també ha fet que molta gent vàlida políticament parlant d’aquells temps, parlo per altres companys, una vegada esgotat el seu mandat el 2015 no es poguessin tornar a presentar. Això ha fet que el secretariat nacional, al principi cada any i després cada dos anys, es renovi completament, cosa que fa la direcció molt complicada. Aquest també ha estat un error; des del 2012 es va perdent gent molt vàlida. És molt complicat canviar el reglament de règim intern, s’ha intentat però la gent mateixa ho ha refusat.