A principis del segle XXI, França no va sofrir atacs gihadistes, mentre que hi va haver grans atemptats a Madrid i Londres. Aleshores es pensava que això es devia a l’eficàcia dels seus serveis d’intel·ligència. Però el 2012 amb els assassinats de Mohammed Merah va començar l’onada de gihadisme que ha acabat sent la més mortífera d’Europa, amb atemptats com ara el del 13 de novembre del 2015 a París, el judici dels responsables i còmplices del qual comença avui.

Sí, exacte. Amb Al-Qaida predominava un funcionament vertical amb atemptats com ara els del 2001 als Estats Units, que van ser decidits pel mateix Ossama bin Laden. En canvi, el funcionament d’Estat Islàmic (EI) sempre ha estat mol més descentralitzat. Una forma de terrorisme freelance en què la decapitació del professor francès Samuel Paty va ser-ne un bon exemple. Aquests atacs low cost ja havien estat reivindicats el 2005 pel teòric del gihadisme Al Suri i Estat Islàmic va convertir-los en un dels seus modes d’acció predilectes. Des de la seva derrota territorial entre el 2017 i el 2019, aquest grup no ha deixat de perdre seguidors. Malgrat això, resulta molt difícil d’evitar que passi a l’acció una persona que sofreix depressió o problemes psicològics. Amb el terrorisme low cost, el risc zero no existeix.

França disposa de la comunitat musulmana més important del Vell Continent i això l’ha convertit en un país estratègic per als gihadistes. Els grups islamistes radicals s’han aprofitat d’això i sobretot del malestar dels joves de la banlieue. En aquests barris perifèrics hi havia nombrosos joves d’origen magrebí que no se sentien acceptats per la societat francesa i tenien una visió binària de la realitat. El seu ressentiment feia que percebessin la realitat com una divisió entre un ells i un nosaltres. Primer Al-Qaida i després Estat Islàmic van saber aprofitar això i exacerbar aquest sentiment a través de la seva propaganda islamista.

El Parlament francès ja va aprovar a principis del segle XXI una llei per prohibir l’ús del vel islàmic a les escoles i molts islamistes van considerar-la islamòfoba. Des d’aleshores, les polèmiques sobre la religió musulmana i la identitat francesa han estat constants. Polèmiques sobre la poligàmia, la carn halal, el salafisme... La crispació d’aquests debats s’ha vist accentuada pel republicanisme francès, instituït a finals del segle com una ideologia d’estat que s’oposava a la religió. Tot això ha alimentat el ressentiment d’una part dels joves de les banlieues i el fet que no se sentin francesos.

Una resposta ferma en matèria de seguretat resulta important, però aquesta és insuficient si no ve acompanyada d’una reflexió política i social. Cal reflexionar sobre la pertinença de les intervencions militars a l’estranger per combatre el gihadisme. No crec que les accions militars franceses hagin estat tan contraproduents com les dels Estats Units, que amb la invasió de l’Iraq va afavorir l’emergència d’EI. Però actualment França està empantanada amb la seva operació militar a Mali i la seva intervenció resulta ineficaç. Dubto molt que allí aconsegueixi vèncer els gihadistes d’aquesta manera. Es tracta d’un territori immens en què els grups islamistes disposen d’un millor coneixement del terreny i de molta més paciència per resistir.