Sí. Vam buscar un lloc a peu de carrer i de molt de pas en aquesta zona del passeig de Sant Joan, que està molt revitalitzada, per relacionar-nos molt més amb el barri i la ciutat. Aquí hi ha activitat sociocultural: exposicions, presentacions de llibres, activisme social i polític d’altres organitzacions progressistes...

Tenim l’Espai Violeta; la Federació Catalana de Dones per la Igualtat, feministes; l’Ateneu Popular Cerdà, de memòria democràtica i activitat cultural; o tenim altres partits laboristes, socialistes i socialdemòcrates que es reuneixen aquí, com el Partito Democratico, el PS francès, l’SPD o el Labour Party. I, vaja, estem parlant amb moltes altres organitzacions per fer convenis. Volem que sigui un lloc ple d’activitat.

Tenim una mica marejats els companys i companyes que porten l’Excel per quadrar tots els actes i activitats, però, per la dimensió que té el local –que tampoc és extraordinàriament gran–, Déu-n’hi-do que ben aprofitat que el tenim. Intentem que el local sigui ple de vida. Evidentment en època de pandèmia ha baixat moltíssim, però esperem que a poc a poc es pugui anar reprenent l’activitat.

Sí, un dels projectes és una petita biblioteca que estigui molt especialitzada en la història del moviment obrer i del socialisme democràtic a la ciutat de Barcelona, que hem anat configurant amb donacions i amb llibres i documents que teníem a l’arxiu propi. Això s’ha d’acabar de desenvolupar perquè necessitem algú especialista que ens ajudi a classificar tot el material. Però, per exemple, per Sant Jordi ja hem fet lectures i hem posat una parada amb una selecció coherent amb aquesta intenció de la biblioteca futura.

De cap manera, perquè conec una pila de companys i companyes que han tingut una militància activíssima i els seus fills no han volgut saber res de la militància o, fins i tot, han acabat en altres opcions polítiques. Sí que és veritat que a casa hi havia un ambient en què es parlava de política, tenia al meu abast tot tipus de llibres clàssics de l’anarquisme o el marxisme passant per tot tipus de revistes i llibres d’assaig polític, i vaig tenir accés a una formació en aquest sentit. Però jo diria que la decisió d’afiliar-me acaba depenent més d’una professora de literatura espanyola de qui vaig tenir el privilegi de ser alumne, una excel·lent professora que tenia l’habilitat d’ensenyar-te la llengua i la literatura sense abstreure-les del seu context polític i social i fer-te veure el rerefons econòmic, social i polític de qualsevol obra literària. I com que la història del país és la que és, més aviat dissortada, recordo unes lliçons sobre Antonio Machado i el seu personatge Juan de Mairena, que té aquella famosa frase que incita els joves a participar en política perquè, si no, la política es farà igualment sense ells o, probablement, contra ells. I, a més, és l’època, a principis dels noranta –el 1993 és quan em vaig afiliar jo–, d’un PP que estava molt crescut. És l’època de l’Aznar, que va aconseguir guanyar les eleccions el 1996. Jo vaig decidir afiliar-me a les Joventuts Socialistes per impedir modestament que hi hagués el retorn de la dreta al poder a Espanya.

És certament un personatge influent en la dreta espanyola, que ha semblat que coquetejava amb l’extrema dreta de Vox, que es pot considerar pràcticament una escissió per la dreta del PP. Les seves formes expliquen una determinada manera de fer –o d’ell o del seu entorn, de qui decidís–. La tècnica, que en castellà es va dir “acoso y derribo”, és una tècnica que la dreta espanyola ha mantingut des d’Aznar cada cop que ha perdut el poder. Més enllà de la política, usant totes les tecles al seu abast.

Crec que no. Sempre hi ha hagut una pugna. Des de la formació de l’estat modern –que, deixant de banda el romanticisme del nacionalisme espanyol, no té 500 anys sinó 200– sempre hi ha hagut una qüestió nacional a resoldre: aquells que sostenen que la nació política ha de coincidir amb la cultural i tenen la temptació centralitzadora i homogeneïtzadora a l’estil francès i aquells que han concebut l’estat compost i complex. En això no han estat sols els nacionalismes perifèrics ni el federalisme. Hi ha hagut gent, que al PSC solem citar, com Anselmo Carretero, un castellà federalista, que és l’autor de la idea de nació de nacions. Però podríem anar fins abans que el socialisme arrelés, com José María Orense, un federalista càntabre del XIX.

És possible. Els partits estan constituïts per gent amb diversos perfils i interessos. No em considero un ideòleg. En fi, quan llegeixes gent que sí que té la capacitat de crear doctrina és tota una altra cosa...

Bé, però això és un fenomen que està passant en política en general. La cultura de la reacció immediata, que té una part d’inevitable, està comportant que els partits dediquin menys temps i esforços a una cosa absolutament fonamental: el debat i l’elaboració teòrica, amb els quals crees la proposta i tens possibilitat de donar forma a un model que comprèn tots els aspectes d’una societat. Els partits cada cop tenen menys capacitat i temps. Ens trobem tots immersos en una onada de reaccions immediates. És més important replicar el tuit i la declaració que ser capaç de presentar un projecte amb una certa profunditat. Penso que és insostenible. Els partits han de trobar els espais i el temps per tenir aquests debats perquè és una de les seves funcions, no només proposar lideratges i ser una maquinària de mobilització electoral i d’enquadrament social i militant.