Societat

KATY PALLÀS

Presidenta de l'Associació de Famílies Gais i Lesbianes

“Ningú neix sent homòfob; això ho aprens al teu entorn”

Dins l’imaginari, una dona lesbiana no tenia fills i un home trans tampoc, i ara sí. Això és amb el que intentem trencar cada dia
A Catalunya, tenim un teixit LGTBI molt potent, amb més d’una trentena d’entitats al territori, que no es dona en cap altre lloc

Amb atacs masclistes i homòfobs a l’ordre del dia, el col·lectiu LGTBI no s’arronsa per continuar la lluita. La presidenta de l’Associació de Famílies Gais i Lesbianes explica les discriminacions amb què topen els col·lectius que conviuen en la diversitat de gènere.

Es viu amb més naturalitat el fet de sortir de l’armari?
Hauria de ser quotidià i no hauria d’existir la necessitat de sortir de l’armari. Si totes les famílies contemplessin la possibilitat que l’infant, a més de nen o nena, pot ser transsexual o no tenir l’orientació del pare o la mare. Si totes les realitats entressin dins l’imaginari social i familiar, no caldria viure amb l’entrebanc de dir a casa que no saps si t’agraden els nois o les noies. És evident que és un tràngol molt més lleuger que fa vint anys, i no parlem de fa cinquanta anys. La feina dona fruits, el que passa és que canviar un paradigma social és molt complicat.
S’ha topat en el dia a dia amb discriminacions pel fet de ser lesbiana?
Estic a punt de fer 56 anys i en van fer fora de la feina en una escola privada on era professora d’anglès quan van descobrir que era lesbiana. Vaig patir dos anys d’assetjament per intentar que marxés per la meva voluntat i em van acomiadar de molt mala manera. En aquell moment no es podia denunciar, però encara avui tenim constància que continua passant, no en la pública, però si en escoles privades i religioses. L’any passat, vam rebre una denúncia, i s’ha guanyat que, com a mínim, no s’ha de guardar silenci.
Dins les aules, s’ha avançat en el tracte de la diversitat de gènere?
Encara és molt verd, perquè l’administració és una màquina lenta a l’hora de fer canvis. És comprensible, perquè hi ha molts punts de vista per atendre infants i joves. Fa una dècada que estem treballant pel canvi a les aules, però això implica que tot el professorat es vulgui formar i fer una transmissió a l’alumnat escaient. És un treball des d’infantil fins a la universitat.
I el professorat s’està formant?
Els joves pugen amb aquest tema a la boca i, molts cops, els professors no entenen molts ni de què estan parlant i els fa vergonya preguntar. Són els primers que es volen formar per donar respostes veraces. Fa gràcia que sigui el jovent que vagi per davant del professorat. Estic gaudint molt fent aquesta formació, perquè parlem de coses que no exclouen a ningú, perquè tothom té qüestions de gènere i sexoafectives pròpies. És un aprenentatge molt de pell i de sentiments en què veus que la gent s’implica.
Quin és l’objectiu del programa Coeducat?
El Departament d’Educació ha engegat aquest programa, que és incipient i té moltes coses a cobrir, però tinc esperances que aviat doni fruits per ajudar a incorporar la vessant de gènere i sexoafectiva a les aules. En l’etapa d’infantil, es mostren els cartells del cos humà representat amb un nen i una nena, però pot haver-hi infants que no se sentin representats en aquest cos. El missatge que reben des de ben petits és que no estan dins la norma i que tenen un problema, quan és la societat que no vol ampliar aquesta mirada més coral.
Això ja és una discriminació?
Sí, és clar, i podem sumar-hi els materials didàctics i de la diversitat familiar. Són realitats que han estat estigmatitzades al llarg dels segles i és molt difícil d’incorporar visions que no siguin negatives. S’ha de parlar de gènere i diversitat sexoafectiva amb plena normalitat.
En l’adolescència es pateixen més assetjaments o discriminacions per l’orientació sexual?
És cert que, en un etapa inicial, parlem dels cossos i de com estimem, incorporant-hi la diversitat familiar, a través de contes i activitats. Però l’orientació sexoafectiva, que apareix en la pubertat, arriba més tard. En la primera etapa de l’ESO, quan s’expliquen temes de prevenció i com posar-se un condó, s’hauria de fer un pas més i parlar també dels plaers, d’altres maneres de tenir sexe i de les diferents orientacions. S’està avançant cap a aquí dins el programa Coeducat.
És alarmant veure que entre els atacants homòfobs hi ha grups de joves.
Sí, i demostra que tot depèn de l’educació que hagin tingut aquests joves, perquè l’homofòbia s’aprèn. Ningú no neix sent homòfob; això s’aprèn pel teu entorn o per les teves preferències. Hi ha una reacció en grup, de la mateixa manera que passen atacs com ara el de La Manada i es viola una noia, al gai se l’amenaça i se l’apallissa. El fonament de tot plegat és el mateix, el masclisme i el patriarcat, i tenim claríssim que s’ha de combatre plegades. Acabar amb totes dues xacres és impossible, però minimitzar els seus efectes s’ha de poder aconseguir.
S’estan succeint aquests atacs múltiples contra els col·lectius LGTBI.
Tenim un repunt de casos, però l’homofòbia sempre ha existit. Si mirem cinquanta anys enrere, ens havíem d’amargar. Si tenies ploma, havies de fer veure que no i reprimir-te i et casaves amb un home o una dona, perquè no t’identifiquessin com a gai o com a lesbiana i així estar protegit. La lluita del moviment LGTBI ens permet ser lliures per dir qui som, com som i viure com sentim. Això té una part fosca, perquè ens posem en el focus i ens fa més identificables. Si vaig de la mà amb la meva dona pel carrer, tothom ens pot veure com a lesbianes i som una diana fàcil per als qui comparteixen el discurs de l’homofòbia. S’ha avançat en el fet que ara ho podem denunciar.
Encara hi ha por a l’hora de denunciar?
Del que tenim por és de les agressions, i per això cada cop crec que la gent fa més denúncies. El sistema és el mateix que amb les dones maltractades, que acaben denunciant si no volen acabar mortes a mans de la parella.
Els missatges conservadors i grups d’ultradreta sí que fan por?
Sí, no ho puc negar. Quan la ultradreta explica que som un lobby que tenim poder i moltes més bajanades. S’ha de seguir lluitant, perquè els que fa més de la meitat de la vida que som fora de l’armari no volem tornar-hi. Ens calen aliances i que hi hagi una justícia que es faci càrrec d’aquestes qüestions. La legislació encara és molt tova per aconseguir que una denúncia tingui l’agreujant de delicte d’odi, igual que passa amb les agressions per racisme o per motius de gènere.
Com a famílies, amb quines discriminacions més flagrants us trobeu?
N’hi ha un munt que s’arrosseguen i ja no sabem quina tecla tocar perquè se solucioni. A Catalunya, es posen entrebancs en molts registres civils, a excepció dels de Barcelona, que compleixen per inscriure els nadons amb els noms de les dues mares, tot i no estar casades. Sembla que no volen assabentar-se que, a diferència de la resta de l’Estat, amb la documentació no cal estar casades per registrar l’infant amb el nom de les dues.
I a punt de començar el curs escolar, quins reptes teniu les famílies?
En els formularis per inscriure els infants, continuem suprimint a mà on s’ha d’indicar nom del pare i de la mare, quan poden ser dues mares o dos pares. Cada any, fem una crida a les escoles i perquè des de l’administració hi facin incidència, però sempre ens trobem amb escoles que no ho tenen canviat, tant als documents com a les agendes.
Us trobeu altres entrebancs legals?
Cada any, en fer la declaració de l’IRPF, es continuen tenint problemes per cobrar el descompte de 100 euros que, segons la llei d’igualtat, perceben les dones gestants els primers tres anys de vida del nadó, per facilitar la reincorporació al món laboral. I només ho cobra una de les mares, equiparant-les als homes. Durant molts anys, l’altra mare ha hagut de demanar la baixa per paternitat. Com pot ser que passin els anys i no es facin aquests canvis?
La llei LGTBI no s’ha desplegat ni dotat amb recursos. On som?
Sense competències, Catalunya ho té complicat a l’hora de fer canvis i dictar legislacions que depenen del govern espanyol. Quan es va aprovar, sabíem que seria difícil de desplegar, però ara hi ha un nou decret amb què es podran imposar multes econòmiques, tot i que no es farà un judici. S’haurà de lluitar en l’Estat per unificar les legislacions que afecten el col·lectiu LGTBI, perquè no tenim poder per sacsejar-ho tot.
La lluita del col·lectiu es fa més visible al carrer. Us veieu més forts?
És que si no sortim i ens fem visibles, segur que desapareixem del tot. S’ha de donar el màxim, perquè estem en un moment que som més atacats que mai. Continuem picant pedra per exigir els nostres drets. Sabem que les coses són lentes i que vindran cops durs, com ara els viscuts aquest estiu, amb el cas de Samuel.
Es parla de vosaltres quan hi ha aquests atacs i es passa al silenci?
Aquesta és la percepció socialment, i per això és important treballar en positiu dins l’activisme i aprofitar les oportunitats d’explicar-nos als mitjans. Quan es parla de la tramitació de la llei trans a Madrid i veus que t’ataquen des de la ultradreta i des de diferents àmbits del feminisme, i l’enemic va guanyant terreny, ens preocupa. Parlem del benestar de moltes persones, que no són una majoria, però partint de la premissa que donar drets no en treu a ningú. Aquest discurs tan bèstia de l’extrema dreta l’esperàvem, però sorprèn per part de l’esquerra.
Com valoreu que estigui aturada la llei trans pel govern espanyol?
És lamentable. Sembla que hi ha un desconeixement de quina és la vida a què es veuen abocades aquestes persones, que ho tenen tot en contra. S’han de plantejar si els donen cap alternativa, perquè s’estan demanant drets fonamentals. I dret al treball: es fan grans i no poden tenir accés a una feina, i això ens fa mal a totes. És una realitat que tenim i hem sortit de coses pitjors; això ens fa un col·lectiu molt resilient.
La Generalitat anuncia un pla d’inserció per a persones trans. És un primer pas?
Sí, però tots sabem que amb quatre milions d’euros no n’hi ha ni per començar. Pot ser un gest, no direm que no, per atendre un col·lectiu que pateix una discriminació laboral i una taxa d’atur molt elevada.
Les parelles lesbianes us queixeu de l’atenció per fer un procés de reproducció assistida. Això desmoralitza?
És molt dur i fotut quan ho vius en pròpia pell. I et desesperes quan et diuen que la paternitat i la maternitat no són un dret, però, en canvi, per a les dones heterosexuals que tenen un problema de gestació, ho és. Potser és que jo hi tinc menys dret. Amb un hospital o dos a tot Catalunya, la demanda que hi ha és brutal. Les dones lesbianes accedim a la reproducció assistida més grans i ens trobem que, amb 38 anys, descarten fer un procés tant costós. Per normativa, a partir dels 40 anys, a la pública, no t’atendran. El que passa és que, dins l’imaginari, una dona lesbiana no tenia fills, i un home trans, tampoc, i ara sí. I això és amb el que intentem trencar cada dia.
Treballeu en xarxa les entitats i en contacte amb el centre LGTBI?
Hi ha un treball d’equip dins la Plataforma d’Entitats LGTBI per anar plegats i amb el centre de referència que tenim a Barcelona. A Catalunya, tenim un teixit LGTBI molt potent, amb més d’una trentena d’entitats al territori. Això no es dona a cap altre lloc de l’Estat espanyol ni d’Europa. Com a membres fundadors de la xarxa europea d’associacions de famílies LGTBI, veiem la precarietat a la resta de països.

Canvis a les aules

Va néixer al petit poble de Manuel, al País Valencià, i es va instal·lar a Catalunya quan va aprovar les oposicions com a professora de secundària. És llicenciada en filologia anglogermànica i té un màster en lingüística i adquisició de segones llengües. Explica que va entrar a l’activisme quan van tenir un fill amb la seva parella. “Tots els canvis que volia per a ell a l’escola encara no s’han aconseguit, però continuem la lluita”, diu com a docent i mare del seu fill, que ja té tretze anys. Una de les claus entén que és incloure en el currículum a les escoles la diversitat efectiva i de gènere. I per això fa de formadora de mestres i ha escrit llibres infantils sobre diversitat familiar. Alguns dels projectes que s’han impulsat des de l’entitat són el programa Escoles Rainbow i la campanya dels contacontes per la diversitat familiar, que arriba a escoles i instituts.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.