A Cornellà tenim un vincle molt gran amb Nicaragua. Jo havia estat regidora de Cooperació i Solidaritat del 2003 al 2007. Estem agermanats amb Jinotega, i les famílies amb qui jo tenia més contacte, periodistes locals, eren residents del municipi i havien adoptat nens nicaragüencs. I em vaig animar. El 2007 vaig començar a fer els tràmits. En aquell moment jo feia el trànsit a la política però, personalment, tenia el cor posat en aquell fill o filla –mai vaig triar què havia de ser–. Ja era tinenta d’alcalde de Cultura, Educació i Joventut i fins i tot alguns companys em preguntaven com m’ho faria. “Doncs, sola, i ho faré segur perquè és un desig molt gran i m’acompanya la meva família.”

Sí.

Sí. Però no m’ho vaig plantejar. Jo la pregunta que em vaig fer és si m’agradava estar en política. Vaig estar meditant-ho més d’un any, no va ser una precipitació. M’agradava la gestió pública, construir la meva ciutat. Jo vaig néixer al barri de Sant Ildefons. Els meus pares van migrar d’Extremadura. Em van cridar per anar a buscar la nena al mig de la campanya municipal del 2011. Després de la junta de govern, ràpidament vaig anar a veure l’alcalde Balmón per dir-li que me n’anava a Nicaragua. Em va demanar que m’esperés a acabar la campanya i a constituir els ajuntaments. Portava cinc anys de tràmits i ja no venia d’uns dies. Recordo la frase d’un company: “Acabes d’engegar a rodar el teu futur polític.” Vaig pensar: “Probablement estic fent el correcte si algú creu que una dona està renunciant al seu futur polític per ser mare soltera.” Sempre recordo, de petita, tenir la sensació d’anar contra corrent com el salmó. Ara el corrent acompanya, però en aquell moment no.

Jo ho entenc diferent. La responsabilitat que m’encomana ara Salvador Illa no és únicament ser portaveu de Cultura sinó formar part d’aquest govern alternatiu. No és venir un dia i llegir una proposta de resolució sinó fer de consellera de Cultura del govern alternatiu. Des del meu punt de vista, i és el que intento fer, és conèixer tot el territori. Ahir [diumenge] vaig estar a Lleida. Conèixer-lo, fer propostes, fer seguiment dels temes, fer una oposició útil i constructiva al govern i, a més, soc a altres comissions com ara Educació i a Afers Exteriors, on porto Solidaritat i Cooperació Internacional. I com a periodista soc a la comissió de control de la CCMA, on tenim un compromís de refundació dels mitjans públics.

No ho sé. La primera sorpresa he estat jo. Soc molt de Cornellà i baixllobregatina i, evidentment, molta gent em coneixia i ha confiat en mi. No tinc dubtes que la proposta de la meva federació va ser pensar en mi com una dona que podia aportar valor en diferents àmbits on he tingut responsabilitat pública. De fet, ara seré la diputada per representar la meva comarca perquè la primera era l’Eva Granados. Aquesta responsabilitat és molt important per a mi. De fet, ja ens hem vist amb tots els municipis i tenim la llista de mancances en matèria educativa, salut, serveis socials o equipaments culturals.

No m’ho havia plantejat mai, no en tenia l’ambició, que és ben legítima. Com que hem començat amb les restriccions per la Covid-19, no ens podíem relacionar, tampoc entrar a l’hemicicle. Com en la campanya electoral, a través de pantalles. Quan vaig pujar les escales del Parlament, vaig pensar: “Com és possible venint d’una família molt humil?” El meu pare va arribar a Catalunya als anys 60, va partir de zero, després es va casar amb la meva mare i també ella va venir. Vaig pensar: “Com he pogut fer aquest camí i arribar a pujar per aquestes escales?” El meu pare va morir fa nou anys i penso en ell cada dia. Vaig pensar que era gràcies a ell. Era un home que va patir una dura repressió a Extremadura durant la postguerra per ser d’esquerres i socialista. Ell va arribar a Catalunya i va dir: “Jo soc català i els meus fills ho seran.” Això als anys 60 era visionari, quan ningú parlava d’aquesta integració. A Sant Ildefons ningú parlava català. Ell va buscar una escola privada catalanista, laica, fundada per tres matrimonis de Lleida i València. Jo parlo català des dels cinc anys, quan estava prohibit. Vaig aprendre a ballar sardanes i la cultura popular catalana, i l’esport també, perquè era una escola molt visionària i inclusiva. El que més he enyorat des del primer dia és la gent. Soc molt de la gent. Aquesta absència, aquest silenci, per mi buidor. Aquest gran edifici [el Parlament], la casa de la democràcia catalana i no hi és la ciutadania. Crec que si no has tingut una gestió municipal activa no pots ser parlamentari.

Sí, intento fer-ho amb els companys de les diferents demarcacions. Intento estar molt activa en la vida cultural de Barcelona i Catalunya. Fins ara crec que tot era bastant política de Barcelona. Des del punt de vista cultural hi ha projectes, activitat, creació i innovació més enllà de Barcelona. Han de sentir que se’ls escolta, se’ls atén.

En política cultural és la gran crítica que ens han fet sempre, no a nosaltres, els socialistes, sinó a tots, al centralisme de Barcelona. S’ha donat suport a projectes importants a Girona o Tarragona però t’apropes al territori i encara et diuen: “Us mireu massa el melic.” Una de les propostes que vam aprovar al pla de treball del govern alternatiu és un pla de xoc per a la recuperació de la cultura al país. És urgent un increment del pressupost el 2022. El sector cultural no pot resistir més: els períodes de tancament, la manca d’aforaments, totes les obres que han hagut de fer per adaptar-se a la Covid. Hem de fer una aposta endavant amb els ensenyaments artístics i estudiem crear el bonus cultural català per estabilitzar les programacions. Hem de generar nou públic. Si les famílies no són habituals de la cultura, no la consumiran. Cal ajudar els espais culturals però també les famílies perquè hi accedeixin en condicions econòmiques. La igualtat d’oportunitats en la cultura avui no existeix.