La tornada de l’estiu reflecteix les tensions derivades de les expectatives de finalització de la pandèmia. Colls d’ampolla en forma de falta de proveïments, augment del preu dels nolis marítims i increment de les matèries primeres i de l’energia. A això s’hi afegeixen problemes regionals que ho intensifiquen: des del Brexit i l’expulsió de la mà d’obra comunitària que trenca les cadenes de distribució al Regne Unit fins a l’encariment del gas a Europa. Per no parlar dels problemes xinesos amb la pesta porcina, les crisis climàtiques regionals que incideixen sobre les collites i les mateixes disfuncions d’arrencar uns mecanismes de producció i d’intercanvis mundials -sobretot al sud-est asiàtic- després de vora dos anys al ralentí a causa de la covid. Una mica com les cues als restaurants de la Costa Brava aquest estiu. I és que la demanda embassada durant tants mesos de restriccions pretén recuperar el temps perdut immediatament.

Mentre la SEAT redueix activitat per falta de xips, uns altres consumidors, bona part del jovent, també vol rescabalar-se amb sortides i entrompades col·lectives que sorprenen les autoritats i la policia. Sembla que si el conjunt de la societat s’ha passat definitivament al carpe diem davant la incertesa i la fragilitat en què la pandèmia ens ha acabat d’abocar, part del jovent es refugia en el nihilisme. I és que només la meitat dels detinguts pels greus aldarulls -inclosos assalts a comerços i robatoris- tenia antecedents penals. Espanya lidera la taxa d’atur juvenil a Europa. Els joves que tenen feina van saltant d’empresa en empresa i de contracte en contracte, i amb unes condicions de treball i d’horaris draconianes, perquè és la manera que els empresaris tenen d’adaptar-se al minut a la demanda. És el just in time aplicat als serveis personals, els grans creadors de contractació a hores d’ara. Per no parlar de les nostres empreses emergents, que basen el seu èxit en una flexibilitat que només aconsegueixen amb la precarietat.

Mentrestant, les veus de l’ortodòxia ens avisen que l’actual augment de la inflació a Europa i als Estats Units comportarà uns augments dels tipus d’interès que poden ser letals per a totes les famílies, empreses i administracions públiques fortament endeutades. Per a quasi tothom, vaja. I a l’altra banda de l’Atlàntic, Biden es troba amb problemes en les seves pròpies files demòcrates per materialitzar el gran pla de despesa i d’inversions que ha de modernitzar l’economia estatunidenca i ha d’acostar el país una mica més a l’estat del benestar europeu. La reducció d’ajudes als sectors energètics tradicionals per frenar les emissions de CO2 topa amb als interessos territorials que defensen part dels seus senadors. I és que potser la part més disruptiva de la represa postcovid prové de l’assumpció per part dels principals governs occidentals de la necessitat d’afrontar el canvi climàtic perquè el món no esdevingui insostenible. I n’hi ha que s’hi oposen perquè veuen perillar el seu negoci basat en energies fòssils i d’altres -com amb els drets d’emissió del CO2 a Europa- simplement hi especulen.