Estava de viatge a Venècia i, com hem fet tots alguna vegada, estava pensant: “Quin desastre, el turisme!” És terrible, fa que la ciutat s’enfonsi a poc a poc sota l’aigua. I vaig pensar que jo soc un turista més. De cop, quan vaig reconèixer que jo era part del problema, se’m va ocórrer que seria interessant fer una pel·lícula en què algú de cop intentés aturar el turisme. Tots ens posem màscares, o agafem mòbils per no veure les coses directament, sinó a través d’un filtre, i que ens sembli que tot és una mena de representació, en què nosaltres som només públic. I no és cert, som espectadors i alhora actors. I moltes vegades, culpables.

Sí. Hi ha un personatge que desapareix perquè no és a les xarxes socials. Fas una festa i, si no en penges la foto, no hi ha hagut festa. Això passa molt amb els adolescents, amb les meves filles, sense anar més lluny: si no en deixen constància a les xarxes, és com si no s’ho haguessin passat bé.

És això, vivim en una mena de carnaval constant en què necessitem posar-nos una màscara per presentar-nos als altres a Facebook o Instagram dient com soc de feliç, quants amics tinc, que bé que em va... I és fals!

Sí, a mi em passa, i és comprensible, perquè em dedico a això i cada vegada tinc menys temps per a la vida normal i en passo més rodant i configurant un univers de ficció, cosa que em fa molt feliç. Però, d’altra banda, tots tendim a convertir la realitat en una mena de projecció, a col·locar filtres perquè ho sigui, i no sentir-nos-hi involucrats. La pel·lícula tracta d’això: de cop, podem canviar la realitat si ens traiem el mòbil de la cara. Ara els vaixells de creuer no passen pel canal de la Giudecca gràcies a l’organització Grandi Navi, a gent que s’enfronta al problema, que combat les coses, i no se sent testimoni, sinó part de l’assumpte.

M’agrada moltíssim rodar. No puc ser més feliç, crec que se’m nota. Disfruto com el mestre de titelles de la pel·lícula, que mou la pobra Silvia Alonso estirant els fils. M’agrada viure rodant, per tant no és una exigència, és un privilegi. Crec que ens passa a tots els directors. I per compartir aquesta sort, fa cinc o sis anys que produeixo per poder rodar més. Encara que no siguin pel·lícules meves, m’agrada involucrar-me en rodatges d’altres. I he descobert una cosa meravellosa, que produir també m’agrada molt. Rodant, els directors ens hem sentit tots alguna vegada indefensos; les coses s’han de fer a la teva manera, imposant el teu criteri, i és un plaer produir una pel·lícula i empènyer la gent a fer el que digui el director. No s’ha de discutir, es fa el que diu aquest senyor. D’opinions, n’hi ha mil. Possiblement ens equivocarem, però també si es fa el que diu un altre. Per tant, farem el que diu el senyor que ho firma. Aconseguir que tiri endavant la visió d’una persona és un plaer.

Per mi, el giallo és com Venècia. El cinema de terror italià és d’una bellesa increïble, és un moment maco, bellíssim i divertidíssim del cinema, amb una llibertat creativa al·lucinant, que ha desaparegut sota les aigües. Parlar d’això i que la pel·lícula sigui com un giallo és molt deliberat, fet d’una manera molt conscient. El tipus de crèdits que utilitzo són directament Suspiria [Dario Argento, 1977]. Ara les pel·lícules estan molt més ben fetes, tan ben fetes que de vegades no tenen ànima. M’encanten els giallo perquè introdueixen l’error, la bogeria, la irregularitat, el desequilibri dins de l’amor que tu sents per la pel·lícula. Són coses que d’altres veuen com errors i jo veig com encerts, perquè les fan úniques.

Això em passava també a Mèxic quan vaig fer Perdita Durango; em deien que com podia explicar una història sobre la frontera de Mèxic i els Estats Units si no vivia allà. Precisament per això m’hi atreveixo, perquè necessites un alt component d’inconsciència per fer-ho. Si hi ets a dins, et fa tanta por o t’importa tant que no en parles. Després també hi ha el factor d’explicar una història de terror sobre quelcom que ens preocupa i que és molt present, en aquest cas, el problema de Venècia. En realitat, no és tant això el que m’interessa. Volia parlar de la desaparició de la bellesa, del que estimes. Al final, destruïm tot el que estimem; és el fonament de totes les pel·lícules del cinema fantàstic. Això també era present a Balada triste de trompeta: els pallassos estimaven tant l’acròbata que l’acabaven matant.

Aquest és el tema. Això és el més complicat, tirar endavant els teus projectes. Conec moltíssima gent que té grans idees de pel·lícules que li agradaria fer i que no fa. El primer de tot és saber que ets fal·lible, no t’ha d’importar equivocar-te. T’has d’atrevir a fer les coses perquè el més important és fer-les, no pas estar obsessionat a fer-ho tot perfecte i que no les acabis rodant. No m’interessen els directors que fan pel·lícules cada cinc anys. Tot i que m’encanten les pel·lícules de Leos Carax, m’interessa rodar, portar a terme les coses. Amb un amic vam viure una situació que explica la meva vida sencera. A tots dos ens agradaven els còmics i fèiem tebeos. Un dia, en un ascensor, parlàvem d’un còmic que havíem dibuixat malament, no ens agradava, i em va dir: “Jo, per fer-lo malament, no ho faig.” I jo vaig dir que no ho veia així. Jo ho faig, i si després coincideix o no amb els meus desitjos és una altra cosa.