El mateix dia que el Consell de Ministres va aprovar l’avantprojecte de la nova llei estatal d’habitatge, el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, va signar una nova moratòria fins al 28 de febrer de l’anomenat “escut social” que afecta, entre molts altres aspectes socials i econòmics, els desnonaments. El magistrat del jutjat de primera instància 30 de Barcelona, Roberto G. Ceniceros, alerta que la bola de neu s’ha fet molt gran i lamenta que un tema tan important com la falta d’habitatge s’estigui intentant arreglar a cops de decret llei.

En un esborrany anterior sí que figurava que el tema del lloguer social pogués aturar un desnonament, però el que s’ha aprovat no té res a veure. I per tant ens posen a tots en un escenari molt similar al que tenim ara.

És una normativa que posa molta càrrega als serveis socials. Una de les novetats és que els jutges estan obligats a comunicar l’existència del procediment a serveis socials sense dependre, com passa ara, del consentiment de l’afectat. Però a partir d’aquí els serveis socials no només han de fer un informe de vulnerabilitat sinó també un altre amb les alternatives d’habitatge i detallar les mesures immediates per resoldre el problema. I amb un termini concret: dos mesos en el cas de persona física i quatre en cas de persona jurídica. I estem en la mateixa situació que ara, que els serveis socials no tenen capacitat ni mitjans suficients i arribarem als terminis fixats sense haver resolt el problema.

La rellevància processal de la normativa catalana per aturar desnonaments a dia d’avui no existeix. No estem aturant desnonaments per normativa catalana. El que s’està aplicant és el decret llei 11/2020 aprovat amb motiu de la Covid i és aquest el que es va ampliant amb successives moratòries, jo crec que per guanyar temps.

Jo dubto que s’acabi la moratòria i comencem a executar llançaments. No crec que el govern estatal pugui assumir el cost polític de dir que a partir de l’1 de març s’executaran tots els desnonaments perquè no hi haurà eines per poder fer-ho. És una bola de neu que es va fent cada cop més gran. I les administracions ara per ara no donen alternatives habitacionals. Aquest és el drama.

És molt complicat fer hipòtesis. Ho dic amb totes les reserves, perquè no sabem com quedaran cap de les dues lleis, però ja va passar abans de la sentència del Constitucional i els jutges de primera instància van acordar que si la norma catalana diu de manera rotunda i inequívoca que els procediments judicials s’han de suspendre en determinats casos, els jutges el que han de fer és aplicar aquesta norma. A no ser que entenguessin que és inconstitucional.

El que està passant és lamentable. Pel conflicte de competències, però també perquè no pot ser que un problema com aquest s’estigui regulant a cop de decrets llei. L’única solució és que els serveis socials facin de serveis socials. I evidentment si la situació dels serveis socials no millora jo crec que no hi ha llei que ho arregli. Xoquem contra el mur d’una administració sense mitjans.

El tema és que potser no ens creiem que l’habitatge és un dret fonamental. Si realment ho fos aquest debat no el tindríem. Estem parlant d’una mancança molt bèstia de l’estat del benestar. Si és un dret fonamental no entenem per què l’administració no posa les eines per donar-hi cobertura. Si tot el que pot fer l’Estat és que sigui la propietat qui hagi d’assumir això i que això ha de ser durant anys vol dir que els serveis socials estan renunciant a la seva pròpia finalitat.