La violació, i està estudiada des d’aquesta perspectiva, és un instrument per aconseguir el poder i el control sobre una persona, i moltes vegades això no es pot extreure d’una cultura, la cultura de la violació. Els homes tenen un tipus de sexualitat molt concreta i, en canvi, en el cas de les dones està molt cosificada. La violació implica imposar el teu desig a una dona que saps que no ho vol. També té un alt nivell de simbolisme, perquè no només s’exerceix una violència sobre la víctima, sinó sobre tot el col·lectiu de dones.

Això és una etiqueta que ha funcionat i funciona encara. No som més vulnerables, és que ens ensenyen i ens eduquen que és normal tenir por en un món on és probable que ens agredeixin quan anem soles. El missatge que es dona forma part del marc mental d’una societat patriarcal que posa el focus sobre la víctima i la fa en part responsable del que li ha passat perquè es pregunta, en el cas de la jove d’Igualada, què feia una noia de 16 anys sola a aquelles hores. Aquest plantejament provoca a més que el veritable problema, que són els violadors, passin a segon terme.

No, malauradament. Les violacions han existit sempre i s’han utilitzat fins i tot com a arma de guerra. És una forma d’ensenyar i mantenir els patrons patriarcals. Ara aquests casos agafen volada mediàticament, però ja demano que es tingui una mirada de gran angular per entendre que aquests episodis de violència extrema són la punta de l’iceberg que es construeix sobre la manca d’una educació afectivosexual i de la desigualtat de gènere. Si no ataquem el fons del problema, només hi anirem posant pedaços.

El model de masculinitat ha avançat poc. Els nois encara es nodreixen d’unes normes heterosexuals, d’escenes violentes, i acaben assumint que determinats patrons pornogràfics són la realitat. Set de cada deu vídeos pornogràfics tenen escenes de violència sexual. No són fets aïllats. Quan es consumeix aquest tipus de producte s’acaba creient que allò que es veu és la sexualitat normalitzada. Sense una educació sexual alternativa no es crea un sentit crític que permeti als joves entendre que no és normal que un grup d’homes violi una noia per la força. I que encara és menys normal que la violació s’acabi consumant perquè la noia ha accedit, no perquè s’ho ha repensat, sinó per por, per la coacció.

Hauria de ser així. Però continua funcionant el model de sortir de festa i emborratxar la noia per poder violar-la perquè saps que, si no és amb l’alcohol, no hi podràs accedir. Per a molts homes això no és una violació: s’agafen al fet que la noia no s’hi ha oposat i no hi ha hagut violència explícita, però obliden que ella estava tan beguda que no era conscient del que feia.

No. Les violacions en grup no són noves i responen a un esquema psicològic de compartir la responsabilitat de l’acte, perquè així sembles menys culpable, i al mateix temps reforça la pertinença al grup. A més el sentiment de poder sobre la víctima es magnifica.

El sistema judicial d’aquest país, com la major part d’estructures socials que tenim, té un biaix patriarcal. Va ser creat per homes per resoldre delictes que afecten els homes. A més, existeix una mena de prototip del que ha de ser una violació: la víctima ha d’estar destrossada i amb unes afectacions físiques molt evidents. Si la dona es presenta davant el jutge serena i amb un relat clar del que va passar, immediatament apareixerà el dubte sobre si allò que explica és la veritat. Però les dades són clares: en més del 80% dels casos de violència sexual que es denuncien no s’utilitza la violència física.