La pime no pot lluitar sola contra l’especulació
Darrerament, a banda de la ja àmpliament comentada pujada dels costos energètics, les pimes pateixen un altre greu problema addicional. Els costos de matèries primeres i components no deixa de créixer contínuament fins a arribar a nivells insostenibles. Òbviament, tots els derivats del petroli (especialment els plàstics) han apujat els seus preus i molt, però també ho han fet l’alumini, els aliments, l’acer, els metalls i el paper. Algunes han arribat a duplicar el seu preu aquest any. Com es pot llegir en el butlletí de Caixabank Research, durant els dos primers trimestres de l’any, la revaloració de l’índex general de preus de commodities de Bloomberg ha superat el 20%. Tot i que també han pujat fortament els costos logístics, estem patint un espectacular encariment dels preus de les matèries primeres, que es produeix a escala mundial i respon a moltes causes, però el principal motiu és l’alarmant escassetat d’aquests recursos. L’escassetat prové del creixement de la demanda, després de la millora de la situació de la pandèmia, que creix a tot el món, sobretot a la Xina, i també òbviament de la manca de capacitat de producció. Aquesta manca de capacitat es deu en part al factor covid, que va fer que algunes empreses tanquessin. Això vol dir que, en certa part, el problema que ara tenim és conjuntural. Però, com dic, això és només en certa part perquè l’altra és l’especulació, acaparant o fent negoci financer, com ja ha passat en èpoques anteriors, els principals països proveïdors, i els que tenen recursos fòssils, mouen les borses de cotització d’aquestes matèries primeres. Han trobat en aquesta situació un excel·lent “brou de cultiu” per poder fer més beneficis i més inestabilitat. Igual que han fet els països productors de petroli, molts proveïdors han controlat la seva producció per poder apujar els preus; a més, els mercats que tenen “liquiditat” estan aprofitant per acumular matèries primeres que no necessiten, però que els permeten especular. I com sempre en aquestes situacions els qui surten més perjudicats són les pimes industrials. D’una banda, perquè a l’hora de comprar tenen molta menys capacitat de negociació i, d’una altra banda, perquè també tenen moltíssimes més dificultats per repercutir aquests increments de costos en el preu de venda. Amb tot, aquest encariment de preus acabarà provocant tancaments empresarials, contracció i concentració d’activitat extractiva i manufacturera, i augment de la inflació, que acabarà repercutint en la pujada de la resta dels costos. Tot plegat, des de la perspectiva micro, té una solució complicada. Podríem dir que aquest és un problema de geopolítica, que no està en les nostres mans. Les empreses ubicades en països políticament forts com ara els EUA, el Japó, Rússia, la Xina i fins i tot Alemanya són les beneficiades d’aquesta situació, ja que els seus governants tenen voluntat i capacitat per negociar, perquè són els grans productors i els principals consumidors, i perquè funcionen amb la força d’actuar integralment. La resta d’Europa és probablement la més perjudicada per la seva manca d’integració. Confiem que aquesta debilitat i la consciència de l’impacte de les situacions que hem descrit portin al fet que intervingui “l’alta política”, i, si els nostres governants es veuen febles per influir (no m’estranyaria), cal que obrin pas a la Comunitat Europea perquè ho faci.