Ho podem notar en una cosa tan essencial com que al mes de febrer anem en mànigues de camisa, quan el febrer ha estat, històricament, el mes més fred de l’any. Això, que potser és interessant per al sector turístic o que dona un cert confort a la gent, no deixa de ser un desgavell per al sector agrícola. Som davant d’un canvi climàtic radical. L’increment de les temperatures provoca canvis en el comportament de les plantes, ens porta sequeres molt difícils de gestionar i genera incertesa. Els models actuals només marquen incerteses. Vivim en una incertesa permanent, totes les projeccions són tendencials i ningú no gosa a dir ara com serà la primavera d’aquest any.

Hi ha diferents estudis sobre el canvi climàtic a Catalunya i tots coincideixen en un denominador comú: el model econòmic que ens ha portat a la situació actual no ens en pot treure. És impossible revertir-ho. Això és com un vaixell que ve de Mallorca i ha d’entrar al port de Barcelona: quan arriba a la bocana atura els motors perquè la pròpia inèrcia és suficient perquè arribi al moll. Doncs nosaltres hem posat tanta energia en el sistema econòmic actual que, si avui ens aturéssim en sec, la temperatura global no deixaria de créixer fins a final de segle.

L’única cosa que podem fer és adaptar-nos-hi i mitigar la situació. Per fer-ho, en primer lloc hem d’assumir que hi ha coses que avui trobem normals i cinquanta anys enrere no ho eren. En primer lloc, és urgent reduir l’emissió de gasos hivernacle i reduir el consum d’aigua. I ho podem fer amb petits gestos individuals que, multiplicats per milions de persones, tenen efectes globals.

Com a individu estic bastant cansat de veure anuncis a la premsa i a la televisió on l’administració em convida a separar i reciclar responsablement, però aquestes mateixes administracions i aquests organismes públics no fan res per garantir la reducció de l’ús d’embolcalls en l’envasat de determinats productes, i així un llarg etcètera. De moment, només es reciclen entre un 12% i un 15% dels productes de la UE. Aquest és el problema.

Tant se val! Les xifres són aquestes i hem de prendre consciència que necessitem incrementar-les i universalitzar-les, perquè aquestes són les xifres d’Europa, on se suposa que el món va començar a prendre consciència sobre la necessitat de treballar en la direcció del reciclatge en benefici de tots. En altres parts del món aquests percentatges cauen en picat. I si no aconseguim aquesta universalitat, no hi haurà res a fer.

Ser més sobris, més acurats en el que fem, com, quan i per què; distingir entre el que és imprescindible, necessari i superflu... Tot és important, però amb diferent ponderació.

Sí, és cert, però la despesa energètica que genera una connexió d’aquest tipus és elevadíssima i no en som conscients. Enviar una foto pel mòbil genera el mateix consum energètic que fer un recorregut d’un quilòmetre en cotxe, perquè aquesta tecnologia necessita grans quantitats d’energia per funcionar. Per exemple, els túnels de rentat de cotxes, 50 anys enrere, gastaven molta més aigua que no pas ara perquè han incorporat aire a pressió que permet netejar millor i reduir el consum d’aigua. No podríem aplicar aquest mateix sistema a dutxes i sanitaris particulars de manera global per reduir els consums d’aigua? Recordo una vegada, fa molts anys, just abans que es jugués la final de la Super Bowl, que l’alcalde de Nova York va demanar als ciutadans que, si us plau, quan arribés la mitja part anessin al lavabo de manera esglaonada perquè la gran quantitat de descàrregues d’aigua que es generaven tot just a la mitja part del partit buidava els dipòsits d’aigua de la ciutat.

L’ideal seria el consum de quilòmetre zero. I això no vol dir aquell quilòmetre zero que, sovint, anava associat a fam, sinó consum de temporada i proximitat. Per exemple, seria interessant que a l’hora de fer els menús dels menjadors de les escoles quan recomanen que els nens mengin peix blau perquè és molt saludable i proposen el salmó perquè no té espines, o la quinoa perquè és molt nutritiva, pensessin quants quilòmetres han de fer el salmó o la quinoa per arribar al nostre plat i l’emissió de CO2 que això suposa. Hem de ser capaços de racionalitzar més tots aquests processos. No cal anar a la sobrietat més absoluta, però hem de ser realistes: no passa res si a l’estiu no tenim pomes, hi ha moltes altres fruites. I no passa res si a l’hivern no podem menjar fruites vermelles. Estem atrapats en un model de vida que no ens ajuda a avançar en els canvis que hem de fer.

En el balanç anual sobre les emissions de CO2, Pep Canadell, director del Global Carbon Project a Austràlia, explica que durant la parada per la covid-19 la reducció d’emissions de CO2 va ser considerable però se’n va continuar emetent. Per què? Doncs perquè hi va haver un sector que no va deixar de funcionar perquè era de primera necessitat: el sector agroalimentari. I què vol dir això? Doncs que es van mantenir en funcionament les cadenes de distribució, emmagatzematge i transport de mercaderies. Quan mengem enciam no ens plantegem on l’han collit ni quants dies fa que es conserva en una cambra frigorífica. El sector alimentari és clau per mitigar el canvi climàtic.

Hi ha alguns investigadors que treballen en aquesta línia i és molt interessant. Però hem de ser conscients que a Catalunya som mediterranis i les condicions climàtiques no ens permeten ser sobirans al 100% amb el model alimentari actual, que tan sols permet garantir un autoproveïment proper al 60% de les necessitats actuals. Tenim ramats que necessiten proteïna de soja que nosaltres no podem produir. I quan importem aquesta soja garantim que serem competitius en l’exportació de carns de bona qualitat. A més, tenim un clima amb molt pocs mesos de fred i amb molt poca aigua. I això és una dificultat afegida per assegurar la sobirania alimentària, però això no vol dir que no puguem ser més sostenibles. Europa ens planteja un repte molt interessant: a partir del 2023, el 25% del sòl agrícola ha d’estar destinat a producció ecològica. Aquest és el camí que hem de seguir: incrementar la producció ecològica, amb base científica, tecnològica i molt de sentit comú, ja que és cabdal produir suficientment, bé i bo.

No. Les previsions per al 2050 ens adverteixen d’una reducció de la productivitat dels conreus d’aproximadament el 17% de mitjana a la conca mediterrània.

Ja haurem hagut de canviar el model, aprofitar més els aliments i menjar menys, que, d’altra banda, és un paradigma de bona salut. Però, a més, els informes sobre el canvi climàtic també adverteixen de migracions del nord d’Àfrica i l’est del Mediterrani cap a Catalunya i Europa. La pressió de la població es concentrarà a les zones més fèrtils, que puguin garantir l’alimentació de la població i, sobretot, que puguin garantir aigua. No és anecdòtic que s’hagi reduït dràsticament la població de sardines al Mediterrani, o que la producció de bivalves hagi minvat al delta de l’Ebre per l’augment de la temperatura mitjana de l’aigua.

El cultiu de la vinya és una mica especial perquè porta associat un símbol identitari que és la terra. De fet, aquest és un dels sectors que s’han pres de manera més seriosa el canvi climàtic i els seus efectes. La viticultura, a Catalunya, es fa en sistema de secà estricte en el 65% de les vinyes i no canviarà gaire perquè és impossible posar-hi reg si no hi ha aigua. Una de les opcions és plantar vinya d’altura, on es poden conservar les maduracions tradicionals, però a Catalunya tenim 60.000 hectàrees de vinya i no tenim prou muntanyes per poder fer la migració de tot el sector. Ara ja hi ha cellers que han plantat vinyes en zones d’altura, però la idea respon més a la recerca de determinats vins que no a un canvi d’ubicació. El que té més sentit és l’adaptació.

Potser canviarà el paisatge i, en lloc de veure les vinyes en espatllera, com ara, tornarem a les vinyes en vas, com havien fet els nostres avis. Això obliga a collir a mà, però plantat en vas el cep recull l’aigua de la pluja i l’aprofita més, mentre que amb el sistema actual escup l’aigua cap al mig de la filera... No penso que hàgim de tornar enrere, però sí que haurem d’anar cap a estratègies més conservadores. Això sí, amb l’ús de la ciència, la tècnica i el sentit comú, tan sols cal fer el que cal a cada lloc i a cada circumstància.

S’ha de recuperar la llibreta de l’avi. No per seguir-la al peu de la lletra, sinó per incorporar aquelles coses que ens permetin adaptar-nos millor a la situació.

És veritat que s’està fent un treball magnífic sobre varietats resistents, però al final serà cada celler qui ho haurà de decidir en funció de les necessitats del nou context. Vull dir que si tu tens el teu conreu en una zona on normalment no hi ha plagues, potser no paga la pena fer el canvi per varietats resistents. I, en canvi, si tens plagues intenses cada any, el canvi pot ser interessant. Aquestes varietats obligaran el sector a obrir-se a una mentalitat de nou món, ja que ajudaran a fer vins bons o molt bons, com els d’ara, però perquè entrin en joc s’han de prendre decisions importants de mercat.

Hi ha estudis que han permès crear mapes d’idoneïtat productiva de la vinya per trencar la uniformitat de boscos i, alhora, garantir que produeixin, com és el cas del projecte Climavid21. En aquest moment, el Centre Tecnològic Forestal està liderant un projecte europeu en què participen diferents organismes i col·lectius catalans i de dotze països de la UE que treballen en l’anàlisi i la creació de models per trencar el paisatge forestal per prevenir i aconseguir la resiliència paisatgística en cas d’incendi. I això, no només vol dir recuperar les feixes de pedra seca que els avis van abandonar, sinó també garantir que siguin productives sense abandonar les vinyes actuals.