En un magnífic i impactant article a La Vanguardia, el meu col·lega d’Esade Xavier Ferràs posa al descobert de forma contundent i crua la realitat de la inversió en innovació a Espanya. Resulta que hi invertim tan sols l’1,5% del nostre PIB, xifra que se situa a anys lluny de les apostes dels països més innovadors: Corea del Sud, els Estats Units, Israel, Taiwan, Alemanya o la mateixa Xina. De fet, sense anar tan lluny, Espanya no arriba ni a la meitat de la inversió mitjana de la Unió Europea. És més, afegeix Ferràs, estem per sota de països com Hongria, Grècia, Polònia i la República Txeca.

No és que no sigui conscient d’aquestes xifres però, cada cop que algú me les recorda, tendeixo a una certa depressió. Després de superar-la –es tracta d’una depressió momentània, un lleuger desmai-, acostumo a fer-me les preguntes següents: per què som així? Canviarem algun dia? Hi ha possibilitats de redreçar la situació?

Les xifres econòmiques són molt més que un simple guarisme. Al darrere sempre hi ha actituds, valors i esquemes mentals que les expliquen o, si voleu, que les justifiquen. No és fàcil saber amb exactitud quins són els motius que fan que siguem un país, en general, poc innovador. Més enllà de la famosa frase atribuïda a Unamuno –“¡Que inventen ellos!”–, hi ha d’haver un substrat psicosociològic que, d’alguna manera, expliqui les deficiències espanyoles –i catalanes- respecte al tema que ens ocupa.

Apuntaré, a mode d’assaig, algunes idees sobre això. No provenen d’estudis científics acreditats, però sí de mitja vida dedicada a impartir classes de creativitat i innovació a milers i milers de directius.