Sí, aquest és un dels aspectes més importants de l’ajuda humanitària arran de la guerra a Ucraïna. El que estem plantejant a través del SOC té una doble direcció. D’una banda, garantir que hi hagi estructura capaç d’atendre les necessitats concretes dels ucraïnesos i ucraïneses en edat activa que puguin arribar al nostre país. Per exemple, que hi hagi prou estructura per donar cobertura als coneixements lingüístics, imprescindibles per incorporar-se al mercat laboral. D’altra banda, dins del pla de xoc de polítiques actives d’ocupació (recordem que estem desplegant un pla de xoc amb dotació rècord de 917 milions d’euros), farem que alguns programes concrets vagin adreçats als perfils que puguin arribar. Això ho fem en paral·lel a les ajudes a totes les empreses que estan patint més, bé de manera directa per la situació bèl·lica, o bé amb impactes indirectes per la situació global.

El que plantegem, amb el lideratge del president Aragonès, és una comissió interdepartamental per avaluar els efectes socioeconòmics del conflicte. Hi ha un àmbit que s’ocupa de les polítiques d’acollida, de l’ajut humanitari, liderat pel Departament d’Igualtat i Feminismes, conjuntament amb el de Drets Socials i amb la nostra participació a través del SOC. I també hi ha l’àmbit d’afectació al teixit empresarial del nostre país. Aquí fem un seguiment, conjuntament amb els agents econòmics i socials, per avaluar la situació gairebé diàriament: preus, cadenes de subministrament, com podem ajudar les nostres empreses i com podem contribuir a buscar alternatives. Treballem des d’Acció per explorar alternatives de zones geogràfiques on operar, buscant-hi nous mercats on adreçar-se i també opcions de proveïdors. Des d’Acció oferim la gratuïtat dels serveis individualitzats a les empreses, buscant la internacionalització alternativa. També procurem acompanyar i assessorar al màxim per pal·liar l’impacte de les disrupcions en les cadenes de subministrament. I, sobretot, contra l’impacte de la pujada desmesurada dels preus en el mercat de l’energia. En aquesta línia, des de l’ICF, el que hem impulsat és una línia d’ajuts, en forma de préstecs, mobilitzant 100 milions d’euros per garantir la liquiditat i el circulant d’aquestes empreses. També treballem amb els agents internacionalitzadors de l’economia catalana, amb els quals ja tenim un fòrum estable i una línia de col·laboració regular, i hem fet un grup de treball ad hoc per fer un seguiment concret de la situació específica derivada de la guerra.

Des del govern considerem totes les derivades i estem atents a tot el que ens arriba que poden comportar les decisions del règim rus i del que pugui plantejar Putin. Ho tenim en compte. Ho fem des de l’estructura d’Acció a Barcelona, però en aquest cas també des de l’oficina d’Acció de Moscou, que fa un seguiment quirúrgic de les empreses afectades.

El que tenim clar és que cal actuar immediatament. Cada dia que passa s’amenaça la sostenibilitat de les nostres empreses. Hem reclamat decisions amb urgència. Creiem que caldria actuar en un doble sentit. D’una banda, cal que hi hagi mesures urgents, molt a curt termini, per l’emergència i el risc real que pot impactar en el teixit empresarial. Sabem, a través d’una enquesta feta per Pimec, que corren perill fins a 320.000 llocs de treball, i això exigeix mesures a curt termini. Però també n’hi ha d’haver a mitjà i a llarg termini. Hem posat sobre la taula, i així ho va traslladar el president Aragonès a la taula de presidents i sembla que ho permetrà la Comissió Europea, que convé limitar el preu del gas o desacoblar-lo del mercat elèctric. Això obriria una finestra d’oportunitat que es pot aprofitar. També s’hauria d’abordar la fiscalitat, alleugerint la pressió fiscal sobre els carburants o sobre l’energia en general. Aquí cal una reflexió i és que, com a acció concreta, aquestes mesures haurien d’anar sempre acompanyades d’una intervenció del mercat. El que no pot ser és que aquesta crisi l’acabin pagant els de sempre, que és la ciutadania en general. Perquè la reducció de pressió fiscal impacta en els ingressos de les administracions, i per tant en la possibilitat de fer polítiques públiques, que són absolutament necessàries en aquests moments en què tenim una inflació com l’actual. Per tant, mesures d’aquest tipus, sí, sempre que s’acompanyin d’intervencions en el mercat i perquè no afectin el marge de maniobra que té Catalunya, que és l’administració que més directament fa polítiques que repercuteixen en el benestar i les condicions materials de vida dels catalans i catalanes. I també caldrien ajudes directes, que Europa ja ha plantejat. Hem posat sobre la taula la possibilitat que, a través de línies d’ICO, es pugui ajudar les indústries més electrointensives, que són les que estan patint més i s’estan veient obligades a aturar producció perquè no poden pagar la factura de la llum.

El problema afecta tot el conjunt. Fa poc ens vam reunir amb Pimec, amb una representació d’empreses que estan vivint aquesta situació. També hem parlat amb Celsa, que ens explicava les aturades de producció que s’ha vist obligada a fer. Celsa és molt electrointensiva, segurament és el consumidor d’electricitat més important del nostre país. Imaginem-nos com l’encariment de l’energia impacta en la seva factura de la llum.

Cal canviar el mercat energètic, intervenint-hi però d’una manera estructural. El mercat espanyol té el pitjor dels dos models recurrents a Europa. El pitjor del model més liberalitzat i el pitjor del més centralitzat. I això acaba repercutint en el preu que acabem pagant pel MWh. Per això cal regular de nou el mercat elèctric. I a llarg termini cal accelerar la transició energètica. És importantíssim, no sols des del punt de vista de la descarbonització i la reducció de les emissions de CO2, sinó també, com hem vist ara, i encara ho veurem amb més intensitat en els pròxims anys, des del punt de vista de la necessària autonomia estratègica, com la defineix Europa, i la sobirania en l’àmbit energètic, per no dependre de qualsevol govern o entorn oligarca que marqui els preus i pugui fer trontollar la indústria i l’economia dels nostres països en el marc europeu.

Hem pogut parlar amb el govern de Baden-Württemberg i el que hem estipulat precisament és un grup de treball amb estratègies compartides en l’entorn de l’hidrogen verd. I, específicament, hem posat sobre la taula aquesta infraestructura del MidCat. El gas natural és una energia de transició i hem d’anar caminant cap a l’hidrogen verd, que ofereix avantatges per les seves aplicacions en l’àmbit industrial, però també per les seves vinculacions amb la mobilitat més pesant. Hi ha una voluntat europea compartida i, com a motors continentals, Catalunya i Baden-Württemberg hem de tenir un discurs i una aposta clara i ferma, i treballar-la de la manera més ràpida possible, perquè la situació ens impel·leix cada cop de manera més evident per procurar aquesta sobirania energètica tan necessària per a Europa.

El que no pot ser és que fem recaure aquesta crisi sobre les espatlles dels mateixos que han de suportar-les totes. No pot ser que Europa doni aquest missatge i alhora vagi tan a poc a poc a l’hora d’intervenir en el mercat. El que cal és que la Comissió Europea obri la porta i immediatament ho faci el govern espanyol. Hem d’evitar que la gent quedi enrere, ja que hi ha moltes famílies que no poden ni pagar la factura de la llum. A més, ens hi juguem llocs de treball de tot el teixit empresarial que s’està veient més afectat per la situació, especialment les pimes, que són la immensa majoria de les empreses catalanes i que tenen menys musculatura que les grans per afrontar aquesta situació. Cal més rapidesa des de les institucions europees.

Fa pocs dies el Financial Times reconeixia Acció com a millor agència de competitivitat per la seva estratègia de captació d’inversions estrangeres. Catalunya és molt competitiva i molt atractiva per a diversos projectes d’inversió, particularment de caràcter industrial. I hi volem posar l’accent, perquè hi ha factors que ens afavoreixen. I això vol dir que s’engegarà un procés de relocalització de la producció a Europa fruit de moltes circumstàncies: perquè potser ja no és tan competitiu produir a Àsia, i perquè la indústria 4.0 facilita la relocalització. I, sobretot, fruit d’un discurs determinat que es tradueix en accions en el marc europeu i que nosaltres volem aprofitar de manera mimètica per incorporar-lo a l’agenda política a Catalunya. Acabem de ser a Alemanya presentant una inversió de Freudenberg a casa nostra, i fa poc coneixíem la d’AstraZeneca a Barcelona i la de Kronospan a Tortosa. El nostre propòsit és la reindustrialització de Catalunya. Volem arribar al 25% del valor afegit brut de la indústria en la nostra economia. Ara som en el 19,8%, no gaire lluny de la mitjana europea, del 20%. Però hem d’apujar aquesta taxa, perquè teníem una tradició industrial que ens situava a uns nivells superiors d’impacte en el PIB i també perquè la indústria genera llocs de treball de més qualitat, més ben remunerats, més estables, i perquè és un actor clau pel que fa a la transició energètica, cap a escenaris més sostenibles, i també de digitalització. I, finalment, perquè és un tractor de la resta de sectors.

Confio que en les pròximes setmanes el signarem per al període 2022-2025. La filosofia que l’inspira, però, va més enllà, per preparar el país per als pròxims anys i per al nou escenari postcovid. El que estem decidint ara és com produirem i de què viurem en els pròxims anys. El pacte és una eina bàsica i ha d’establir no sols les consignacions pressupostàries i els recursos necessaris per desplegar-lo, sinó també indicadors per avaluar-ne l’efectivitat. Creiem fermament en la introducció de les mètriques en les polítiques públiques, i en el cas de la indústria és absolutament necessari per saber si estem caminant en la direcció que ens hem proposat.

En el cas de Sant Andreu, els actius productius es podran incorporar als projectes de reindustrialització, però no la nau, perquè els propietaris que la tenien per llogar s’estimen més altres opcions i finalment no s’incorporen al trencaclosques que intentem lligar per a les instal·lacions on era Nissan. Qualsevol proposta s’acordarà amb els actors implicats i els responsables de cadascun dels projectes. L’últim avenç és que hi haurà un únic operador des del punt de vista de l’espai, que aglutinarà la gestió de les diverses parts de Zona Franca, per simplificar-ne l’actuació i tenir un únic interlocutor, tot i que hi haurà diversos projectes industrials, i algun de caràcter logístic. Ens hem donat unes setmanes per acabar-ho de concretar i la solució serà positiva, perquè conservarem els llocs de treball i dos elements clau: la continuïtat industrial i que els nous projectes estiguin vinculats al sector de l’automoció per preservar l’ecosistema de components i indústries auxiliars, de cara al nou paradigma del cotxe elèctric.

Treballem per conservar a Catalunya el màxim nombre d’elements possible de la cadena de valor del cotxe elèctric. Hi ha cinc parts en aquesta cadena de valor: la recerca i la innovació al voltant de les bateries, la fàbrica de cel·les, l’assemblatge de les bateries, la construcció del cotxe i el reciclatge de les bateries. D’aquestes cinc, en tenim dues d’assegurades: la fabricació dels vehicles i l’R+D+I de la bateria. Treballem per obtenir el màxim de les tres que queden. I la part més important, i cal destacar-la i reivindicar-la, perquè és tractora, és la construcció del cotxe. Si no haguéssim garantit això a Martorell, no podríem parlar de la resta.

Treballem en un marc regulador per una doble via: l’encaix jurídic i els recursos financers de què podran disposar les cambres. Avancem molt ben orientats en el diàleg amb el Consell de Cambres i esperem donar-ne notícia en els pròxims mesos, ja que les cambres són un actor imprescindible en els debats i en la tasca diària que desenvolupem.

No tenim data. Malauradament, podem tenir poca confiança en el procés judicial, vistos els precedents. El que hi anirem a defensar, que és el que hem defensat sempre, és que al Parlament de Catalunya s’ha de poder parlar de tot el que vulguin els diputats i diputades i, per tant, del que vol la ciutadania. Ho vam defensar en la fase d’instrucció i així ho farem durant el judici.

Amnistia i dret a l’autodeterminació són les nostres premisses. El que ha de fer el govern espanyol és fer les seves propostes, i haurà de ser la ciutadania la que acabi decidint la solució democràtica al conflicte. Durant la conferència nacional del partit, es va plantejar una idea que em sembla molt interessant, i és que un no es pot aixecar d’una taula de negociació si no té una alternativa millor. Per això, nosaltres ens aproximem a aquesta taula amb tota l’ambició i tot el realisme del món.

El mateix Gabriel Rufián ja ha demanat disculpes i el president de la Generalitat també s’ha pronunciat en aquest sentit. Nosaltres estem concentrats en la transformació del model productiu i a garantir el màxim de llocs de treball de qualitat i no ens volem desviar d’aquest objectiu.