Societat
PERE FÀBREGUES
President del Grup Sant Jordi de Promoció i Defensa dels Drets Human
“Vivim una Església de capelletes i cal una Església catalana unida”
Avui, sembla que la moda és defenestrar l’Església de la manera que sigui i com sigui. Tant si és veritat com si no, tot s’hi val
Els capellans del Concili van aprendre que havien d’actuar, no ser uns mers administradors de sagraments i prou
Els laics no han d’estar callats; han de poder dir la seva. Quan es porta un bisbe de fora és un menyspreu per a la gent
“El Grup Sant Jordi de Promoció i Defensa dels Drets Humans volem promoure la transversalitat dintre de l’Església catalana des d’un punt de vista que ara es diria sinodal, però nosaltres en diem conciliar”, diu Pere Fàbregues, el seu president. Aquesta entitat i el diari El Punt Avui impulsen la Tribuna Joan Carrera, en memòria del qui va ser bisbe auxiliar de Barcelona, i el proper dia 25 es farà un dinar col·loqui en què intervindrà Cristóbal López, cardenal arquebisbe de Rabat i president de l’episcopat del nord d’Àfrica, i que presentarà el cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella.“Amb la Tribuna Joan Carrera i partint dels principis que van guiar la vida del bisbe Carrera, volem analitzar la situació actual del cristianisme a Europa i al món com a fet religiós, però, sobretot, com a fet cultural, social i de pensament”, diu Fàbregues, que insisteix que es volen difondre “les experiències de diàleg, comunicació i participació social i política que, des de l’humanisme cristià, poden impulsar noves propostes a Catalunya”.
La Tribuna Joan Carrera es fa amb el suport de moltes entitats.
Tretze en total. Entitats cristianes de base. I aquest és un altre dels objectius del Grup Sant Jordi: fer coses junts, amb els altres, anar units. Aquí a casa nostra, tenim un problema, i és que vivim una Església de capelletes. Ja no dic que cada bisbe vagi a la seva, és que cada parròquia va a la seva! Cadascuna té el seu butlletí, la seva revista, el seu...
Havia estat diferent en algun moment?
Recordo l’època dels mossens Jarque i Malgosa, activistes culturals, quan van fundar el setmanari Catalunya Cristiana amb la idea que fos la veu de tots els bisbats units, de tota l’Església catalana. Però, tot i que tothom en deia meravelles, ningú no hi va posar ni cinc i, al final, la publicació va caure en mans de la diòcesi. Va viure una època molt dolenta quan l’arquebisbe de Barcelona era el cardenal Ricard Maria Carles. Aleshores, hi va haver una intromissió de gent que no havia entès el missatge de què era Catalunya Cristiana, però, per sort, el bisbe Carrera, que era el director de la publicació, va poder parar-ho. Ara, el setmanari torna a ser en mans de la diòcesi. No sé si es mantindrà el seu esperit.
‘Catalunya cristiana’ es va crear per ser una eina d’unió de l’Església catalana.
Per això es diu Catalunya Cristiana. Volia donar veu al sentir de tots, com abans havia fet el Diari del Concili, Aquell diari, i ho dic amb enyorança, va unir el nostre clergat i tota aquella gent i els fidels que vam identificar-nos amb el Vaticà II, que estàvem molt compromesos i hi havia una gran força de pensament. Això, ara, s’ha debilitat. Els capellans d’aleshores venien d’una base piadosa i en el concili van aprendre que havien d’actuar, que no s’havien de quedar en uns mers administradors de sagraments i prou, perquè Jesús era un activista. I això és al que cal retornar i és el que nosaltres busquem: activistes, gent que vulgui actuar. Per això ara té més sentit que mai que impulsem la Tribuna Joan Carrera.
Sembla com si miréssiu amb enyor l’Església del Concili.
La meva família vam ser els promotors i editors del Diari del Concili, l’únic del Concili Vaticà II que es va fer al món. El vam publicar en català, amb ciclostil. Teníem dos mossèns al Vaticà que ens anaven narrant cada dia el què passava. Entre el 1964 i el 1966, la meva família, a través de la Llar del Llibre, va fer una edició diària de l’únic periòdic que es va fer sobre el concili, que també va ser el primer diari escrit en català durant el franquisme. Va ser una sacsejada, i d’allà van sorgir els Bigordà, Rovira Belloso, Casimir Martí, Vidal Aunós... Capellans compromesos amb les noves idees del concili. El concili va despertar consciències i va fer que els capellans llegissin, fossin cultes i pensessin. I van llegir França, Bèlgica, Anglaterra, Alemanya... Congard, Van Til, Bonhoeffer... I van crear una força de pensament. I els d’ara? Ara, no llegeix ningú!
Els capellans d’ara han deixat enrere els avenços i l’obertura del concili?
Els capellans d’ara no llegeixen i, per tant, no fan pensar, ni són crítics. I sí, s’ha tirat enrere, perquè l’Església s’ha enrocat per por a la pèrdua de domini i del poder. Quan un dia m’assabento que Notre Dame no és de l’Església, sinó que és de l’Estat francès, penso: “I què? De què estem discutint? De si una pedra és nostra o no?” Això no és important. El que és important és tenir un lloc per reunir-nos i pregar. Si hem de gastar diners per reformar una església per ser visitada, que la pagui qui la vol anar a visitar, jo no la necessito per anar a veure Nostre Senyor. Fins on hem arribat?
I cal potenciar el pensament.
Cal llegir més i obrir-nos al pensament crític, perquè avui hi ha molta ignorància. Tota aquesta lluita populista contra l’Església... Si hi hagués una lluita intel·lectual, seria molt bona, però una lluita populista és un desastre i posa sobre la taula que ni han llegit els uns, ni han llegit els altres, perquè dintre de l’Església, avui, també hi ha molta incultura. Els integristes són un analfabets religiosos, però que aquesta incultura i analfabetisme religiós també passi amb la gent que ha de transmetre el missatge de Jesús i l’Evangeli no té nom.
Em regaleu el llibre ‘Creients o comediants’ (CLP).
Aquest llibre és de l’estimat felipó Josep Llunell i Vilaró, sacerdot de l’oratori de Sant Felip Neri, que va morir a finals del 2020. Hi ha una tria dels seus sermons, els més valents que jo hagi sentit mai. Durant molts anys, la gent anava a la celebració de la seva missa per escoltar-lo. Era un provocador. No s’estava per gaires floritures, anava al gra i no endolcia les exigències de l’Evangeli. Ens sabia posar davant del mirall i que cadascú aguantés la seva mirada amb el transfons evangèlic i reflexionés.
Què deia?
Que el creient, no el comediant, és un seguidor de Jesús, de l’Evangeli, i que per seguir-lo, la nostra fe no pot ser només de paraules, frases, ritus, cultes... sinó d’obres, d’actuacions concretes, palpables, compromeses, perquè la fe és confiança i compromís.
L’Església del futur serà més petita però més compromesa?
L’Església del futur no ha de ser una Església de normatives i de preceptes, ha de ser de fe. I sí, potser quedarà reduïda. Per què hem de ser molts? Per poder dir que som més? Perquè volem més gent que posi la creueta en la declaració de la renda? No, això no ha d’anar per aquí. Ja no. I aquí una cosa molt important: en aquesta Església, els laics no hem d’estar callats i hem de defensar els drets humans, entre què, recordo, el dret personal i col·lectiu a manifestar la identitat religiosa.
Per què recordeu ara aquest dret humà?
Perquè últimament veiem que la gent no se’n recorda gaire, per dir-ho d’alguna manera. Sembla com si la moda d’ara fos defenestrar l’Església de la manera que sigui i com sigui. Tant si és veritat com si és mentida, tot s’hi val, avui.
No ho direu pel tema de la pederàstia?
En part, sí. Miri, partint de la base que és un greu error que la Conferència Episcopal Espanyola no sigui contundent en aquest afer i deixant clar que l’Església ha estat covarda amb els pederastes, perquè senzillament el que ha fet ha estat amagar-los, el que dic és que no només s’ha d’investigar la pederàstia a l’Església. No es pot parlar com si la xacra fos únicament de l’Església. No es pot posar només el focus en un sol punt, perquè aquest drama afecta tota la societat.
Però en els casos que l’afecten, què ha de fer l’Església?
Crec que la institució ha d’actuar amb contundència, però ha de tenir una preocupació afegida: dir què farà amb els abusadors, amb aquests criminals.
Portar-los a la justícia ordinària no?
Sí, per suposat. Però la justícia sense misericòrdia és crueltat, com va dir sant Tomàs d’Aquino, fa 800 anys. L’Església ha de mirar què fer amb l’abusador, però també quina ha de ser la resposta misericordiosa, que és una tasca molt difícil. El que no pot fer és canviar-los de lloc, com ha estat fent fins ara per covardia i per por a perdre el prestigi. I jo pregunto: quan l’Església actua per “no perdre el prestigi”, de quin prestigi parla? Quin prestigi va tenir Jesús?
Cada any, feu unes jornades. Enguany, una de les convidades, la teòloga Marion Muller-Colard, va posar el dit a la nafra en aquest tema de la pederàstia.
Sí, en les darreres jornades, que vam fer el novembre passat, aquesta teòloga protestant francesa va dir que l’Església “ha de superar la por a desaparèixer com a institució per poder afrontar de forma decidida temes clau de la societat contemporània, entre què la crisi socioambiental i la violència sexual”.
Estem en temps de sínode. Què penseu sobre, per exemple, l’elecció dels bisbes, ara mateix un tema molt actual?
Quan una cosa és massa gran, com en aquest cas l’Església, a qui és a dalt li costa molt d’actuar amb els que són a baix, i en el cas de l’elecció de bisbes crec que ho fem fatal. La gent ha de poder dir la seva, perquè, al final, la jerarquia acaba nomenant bisbes afins a ella, els que més punts han fet. Quan aquí a Catalunya ens porten un bisbe de fora, el primer que jo penso és: “Pobre home!” Perquè agafa un càrrec i l’envien a un lloc on no parlen exactament com ell, on no coneix ningú... I això ha de ser molt dur. Però, i per la gent de sota? Això és fatal. Com pot venir un bisbe a Barcelona, per exemple, que no coneix el clergat, no sap res de la seva història i la seva gent? I una altra pregunta: tan dolents són els capellans d’aquí que no puguin ser bisbes? Nomenar bisbes de fora és un menyspreu a la gent, i així és com ens anem quedant sense fidels. Ens quedem sense fidels i sense capellans.
Grup Sant Jordi, fe i país
El Grup Sant Jordi en Defensa dels Drets Humans és un dels llegats del bisbe Joan Carrera, que va ser bisbe auxiliar de Barcelona i redactor, el 1985, de les Arrels cristianes de Catalunya, el document amb què l’Església catalana deia que Catalunya és una nació, i que es va identificar amb la història, la cultura i la llengua del país. És una entitat “discreta”, diu el seu president, Pere Fàbregues, que duu per lema “Fe i país” i que, emparant-se en aquesta consigna, ha estat impulsora, entre altres iniciatives, del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, que es va constituir al Parlament el 2013, i del document El fet religiós de Catalunya del futur, un text que formulava el marc en què s’hauria de basar la relació entre l’Estat i les religions en la Catalunya del futur (posant sobre la taula qualsevol context de reforma o canvi constitucional fins i tot el cas que Catalunya pogués ser un nou estat) i que es va presentar al Parlament el 2017.