Societat

NÚRIA PUIGDEVALL

Professora degana de l’ensenyament de català a Itàlia. Viu a Nàpols des de fa 30 anys. Actualment professora de la Universitat Suor Orsoloa Benincasa, tot i que ha treballat també a les altres dues universitats de la ciutat, La Federico II i la Orientale.

“Als alumnes els dic: «Oblideu-vos del castellà»”

“El que més em va impressionar de Nàpols va ser el gran nombre de gent que hi havia pel carrer, i que es tocaven contínuament”

“Anar a estudiar a fora és sempre una molt bona opció per conèixer altres llocs i cultures”

Això de l’adoctrinament a les aules a Catalunya, és una bajanada. Si venen persones de fora han d’aprendre la llengua del país. El castellà ja l’aprendran com ho vàrem fer nosaltres
El català és una de les llengües de la filologia romànica i aquests estudis, com passa a Alemanya, a Itàlia són molt importants. Pensem que el català s’ensenya en tretze universitats italianes

Núria Puigdevall va ser segurament una privilegiada. Els seus pares la van inscriure en una de les tres escoles de Barcelona on l’educació es feia totalment en català, una bombolla en una Espanya franquista. La prova és, i segons explica, que el primer any d’universitat va ser “gratis”, perquè gairebé tot ho havien fet a l’institut. El recorregut fins a Nàpols d’aquesta acadèmica nascuda el 1949 a Sant Adrià de Besòs va ser pel fet que va conèixer un jove professor italià que es va convertir en el seu marit. Va arribar a Nàpols el 1983 amb la condició que només hi aniria si tenia feina, perquè no volia dependre de ningú. A la Núria, però, on li hauria agradat anar a viure-hi i a treballar era a París.

D’on li ve aquesta estimació per la llengua catalana?
Vaig anar a una de les tres escoles de Barcelona on es parlava i es feien les classes en català. Quan sortíem després de classe tot era molt xocant. Ens deien: “Hable en cristiano, por favor.” I jo arribava a casa i explicava als meus pares què m’havia passat al carrer, perquè no entenia res.
Parli’m de vostè, de la seva infància, per exemple. Què recorda més vivament?
Les passejades amb el meu tiet avi, Modesto Puigdevall, que era cuiner i que entre altres llocs havia viscut a Mèxic. Ens explicava, a mi i al meu germà, amb un bastó ple de marques, totes les anècdotes que havia viscut amb el Pancho Villa, així com amb altres personalitats.
El Pancho Villa, diu?
Sí, i molts altres més. Havia perdut molt la memòria, però recordava molt vivament la seva estada a Mèxic. El meu cosí, és a dir el seu net, Brauli Gascón Puigdevall, ha publicat la novel·la El perfum del presseguer, on explica meravellosament la història del meu tiet avi; un recorregut vital que el va portar de Catalunya a París, on va treballar a Maxim’s, Cuba i Mèxic.
Fascinant, la veritat. Va ser un model per viatjar, el seu tiet avi?
El meu tiet avi va marxar a París amb divuit anys perquè volia ser cuiner al Maxim’s! Va aconseguir entrar-hi, però no va passar de marmitó. Influència? No. Eren molt emocionants, les seves històries. Però jo, des dels divuit anys, ja marxava de casa, especialment als estius. Tenia amics a París, segurament per això tenia ganes d’anar-hi a treballar.
Així el seu objectiu era París i no Nàpols?
Exactament. Jo estudiava filologia catalana. Un dia un amic meu que estudiava filologia italiana em va comentar que havia arribat un professor italià molt jove i que estaria bé convidar-lo en un d’aquells sopars que fèiem d’estudiants. Solíem ser més d’una trentena. Així que el vam convidar. El vaig conèixer i és el que encara és el meu marit. En aquella època, ell treballava a la Universitat de Barcelona però volia tornar cap a Itàlia. Li vaig ser franca i li vaig comentar que jo només aniria a viure a Nàpols si hi tenia un treball. Tenia molt clar que no volia marxar i anar a un altre país si no hi tenia un treball. Jo no volia dependre de cap persona.
I es va presentar l’oportunitat, imagino.
Sí, el 1983 em va sortir la possibilitat d’ensenyar llengua espanyola a Nàpols. M’hi vaig presentar i em van acceptar. Per cert, vaig arribar jo primer. Després, al cap de tres mesos, va venir ell. La meva primera feina, doncs, va ser impartir classes de castellà.
I, ja que hem arribat ja a Nàpols, parlem una mica d’aquesta ciutat. Coneixia Itàlia?
No. Itàlia no la coneixia, perquè no m’atreia. El que m’hauria agradat era anar a París.
Què la va impressionar més de Nàpols quan hi va arribar?
El que més em va impressionar va ser el gran nombre de gent que hi havia pel carrer. I que la gent es tocava contínuament. És a dir: hi havia tanta gent que per força havies d’ensopegar, especialment al nucli antic. Recordo que el professor que em va contractar em va preguntar si sabia arribar a la universitat. Li vag dir que sí. Jo soc una persona molt puntual i aquell dia vaig arribar tard. Em va preguntar si m’havia passat alguna cosa i jo li vaig dir que havia arribat tard perquè m’havia entretingut esquivant la gent! Aquest professor, que era sicilià, em va dir que no em preocupés, que ja m’acostumaria a tocar la gent. A mi els carrers amb molta gent no m’agradaven, a Barcelona els mirava d’esquivar. Doncs, ja ho veu.
Què ens pot explicar d’aquesta ciutat, avui en dia? Ha canviat?
Ha canviat molt. S’han recuperat les places que abans eren aparcaments. Han fet carrers per als vianants i els museus estan molt bé. Els funiculars van molt bé i ara sembla que també els autobusos, el transport públic, va millor.
I la neteja dels carrers?
Depèn. Ara amb el nou alcalde funciona força bé. Però hi ha una cosa que no acaba de funcionar... Sap quina és?
Quina?
El metro!
Però si és un dels més bonics del món! A més, Nàpols va ser la primera ciutat d’Itàlia que en va tenir.
És molt bonic i, realment, val la pena baixar-hi. Però un metro hi passa cada onze minuts. I això és molt per a una ciutat com Nàpols.
A principis de la dècada dels anys noranta del segle passat, es va convertir en la primera professora de llengua catalana de Nàpols. Parli’m de com va anar aquest procés.
De les quatre universitats que hi ha a Nàpols, jo vaig entrar a treballar de professora de castellà a la Frederic II. Vaig tenir la sort que la Generalitat, en aquella època, feia acords amb universitats i una professora de filologia romànica, que feia literatura catalana, va demanar aquest acord i em va agafar a mi com a professora de llengua. Vaig començar amb contractes, però finalment es va crear una plaça i la vaig guanyar. I, ara, des de fa dos anys, també faig classe a la Universitat Suor Orsola Benincasa. Però és a la Frederic II on es fan més matèries de català.
Quina és la situació del català a Itàlia?
El català és una de les llengües de la filologia romànica i aquests estudis, com passa a Alemanya, a Itàlia són molt importants. Pensi que el català s’ensenya a tretze universitats italianes. Però a Nàpols, i és curiós, el català s’ensenya en tres universitats. A la Frederic II hi ha llengua i literatura, mentre que a l’altra on també faig classes, la Suor Orsola Benincasa, només hi ha llengua. Hi ha una gran tradició del català a Itàlia: no hem d’oblidar l’Alguer.
Quin treball fa l’Associazione Italiana di Studi Catalani (AISC)?
És l’entitat que ajunta els catalanistes italians més els catalanistes espanyols.
La perspectiva és, segurament, el que ens permet veure més el conjunt. Què pensa de l’evolució de Catalunya aquest temps en què, bàsicament, ha estat allunyada vivint en una altra ciutat i un altre país?
Catalunya ha canviat molt, com també han anat canviat la resta de regions espanyoles, però no hi sé veure un canvi radical. Democràticament ha canviat, culturalment s’ha fet més forta, segurament cap enfora, internacionalment. Quan em refereixo que no hi ha hagut un canvi radical vull dir, per exemple, que hi va haver un salt de la llengua i l’escolarització en català. Ara, és cert que s’ha avançat molt, però no hi veig empenta. Entenc que hi deu haver alguna cosa, no sé quina, que fa que tot vagi lent.
El català és una llengua minoritària. Què cal fer?
Es veuen passos dins la Unió Europea. Ara qualsevol ciutadà té dret a una resposta en la seva llengua. Les llengües minoritàries cal preservar-les. I en això estic una mica d’acord amb la lingüista Maria Carme Junyent quan en parla en el sentit que cal preservar-les i curar-les. Potser és difícil perquè l’anglès ho monopolitza.
No oblidem la pressió del castellà i una possible instrumentalització política del català o adoctrinament a les aules. Què en pensa?
Sí, és cert. Això de l’adoctrinament és una bajanada. Si venen persones de fora han d’aprendre la llengua del país; el castellà ja l’aprendran com ho vam fer nosaltres. Jo vaig anar de petita a una escola catalana i és la llengua que vaig estudiar i per això vaig estudiar filologia catalana. La meva família era bilingüe. Pensi que la meva àvia era aragonesa per part de mare. La meva àvia a la meva mare li parlava en castellà. Quan el meu pare va escollir l’escola va optar per una de les tres de Barcelona en català i totes eren molt bones. Pensi que el primer any d’universitat gairebé va ser gratis, perquè ja ho havíem fet gairebé tot a l’institut.
Què els diu als seus estudiants?
El català s’assembla molt molt al napolità, fins i tot sintàcticament. No estem parlant de les paraules, sinó sintàcticament. Exemples com la forma “haig de fer” és molt semblant al napolità.
Així s’hi identifiquen, doncs?
Sí, però quan comencen, si més no els meus, tenen com a punt de referència el castellà. I jo els dic: “Oblideu-vos del castellà.” Els dic que la sintaxi del català és com la de l’italià i el napolità. I al final em donen la raó. Em comenten: “Tenia vostè raó, hem de pensar en napolità.” Segurament perquè viuen i estudien a Nàpols tenen molt bona pronunciació.
Recomana anar a estudiar a l’estranger?
Com més format estàs, millor. Anar a estudiar a fora és sempre una bona oportunitat. No sé si per obrir-te camí, però sí per fer-te obrir els ulls.

El somni de París

Professora de català a Itàlia, Núria Puigdevall (Sant Adrià de Besòs, 1949) va anar a viure a Nàpols l’any 1983, en aquell moment com a professora de llengua castellana. Amb el temps va sortir l’oportunitat de presentar-se a una plaça que es va crear a la Universitat Frederic II de llengua catalana, que va guanyar, i va ser la primera professora d’aquesta especialitat a Nàpols. Ara ja fa més de trenta-cinc anys que posa el seu coneixement al servei d’uns estudiants que s’hi acosten, sigui perquè és una de les llengües romàniques o sigui, i és curiós, perquè simpatitzen amb el Futbol Club Barcelona. Des de fa uns dos anys, també és professora a la Universitat Suor Orsola Benincasa, també a Nàpols. Puigdevall defensa la necessitat de protegir el català, perquè com a llengua minoritària corre perills, i destaca la necessitat de lluitar per defensar-la. La vinculació amb el català, però, i segons explica, el té de molt petita, quan els seus pares la van inscriure en una de les tres escolles de Barcelona on l’ensenyament era totalment en català. Segurament per això, quan va arribar a la universitat, el primer any va ser fàcil, perquè “tot el que contaven ja ho havien fet” a l’escola. Mai hauria pensat anar a Itàlia, un país que no constava dins les seves preferències. Ella volia anar a viure i treballar a París. A Barcelona va conèixer un professor italià que es va convertir en el seu marit. Per això va optar per anar a Itàlia, amb la condició, però, de trobar-hi feina. Ara, al sud d’Itàlia, aquesta filòloga catalana ja hi viu gairebé com a casa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.