Vaig estudiar disseny de moda a BAU, a Barcelona, i em va agradar, però vaig adonar-me que la indústria de la moda no estava feta per a mi. És un sector molt personalista i jeràrquic. Amb el pas del temps, he vist que el cinema també té jerarquies, però potencia més el treball en equip. El cinema s’assembla més a l’associacionisme cultural que jo he mamat tant a Girona.

Vaig anar a Londres a fer un màster en disseny per a espectacles i des de llavors he fet una mica de tot, des de planxar roba de vestuari fins a cosir-la i estampar-la. En aquest sentit, l’escoltisme m’ha ajudat a no tenir por de fer coses diferents. Últimament, però, m’he especialitzat en estampació. És el que he fet a les grans produccions en què he treballat aquests darrers anys.

The Matrix Resurrections, The Crown i Westworld. El 2018 vaig participar en una sèrie de la BBC sobre Agatha Christie. També he treballat per a anuncis i produccions més petites. I ara estic fent The Marvels, que s’estrenarà el 2023.

El pressupost d’aquestes produccions és altíssim i, per tant, els de vestuari treballem en un taller amb un munt de material a l’abast. A The Matrix Resurrections vam crear força teixits des de zero. Per exemple, vam tenyir seda blanca per confeccionar una mena de quimono japonès per a en Neo.

És clar, formes part d’un procés creatiu realment complex, en què tothom té un rol molt específic. En l’última pel·lícula que vaig fer, una dona es va passar sis mesos fent només ganxet. Fer bé la teva feina és clau perquè funcioni tot l’engranatge. Treballo amb adrenalina, sí!

Amb Matrix vaig rebre l’encàrrec de gravar lletres de grafit en el vestuari d’uns personatges secundaris. Volien moltes paraules que no es poguessin identificar. Vaig optar per escriure-hi insults i cognoms catalans. En la pel·lícula no es veu, però aquests personatges van vestits de dalt a baix amb renecs com ara “aneu a la merda” i cognoms d’amics meus, com “Mariscot”.

Per damunt de tot, el pressupost. Moltes produccions britàniques tenen un pressupost de vestuari més alt que no pas el pressupost total d’una pel·lícula catalana. No és millor ni pitjor, és diferent. En algunes produccions espanyoles es crea vestuari des de zero, però se’n lloga i se’n compra molt, també. A Catalunya no podria fer la feina que faig al Regne Unit. Difícilment podria estar deu mesos només estampant.

Al departament de vestuari hi ha un grup de persones, els standby, que s’encarreguen exclusivament dels rodatges. Jo només hi vaig de tant en tant, quan necessiten suport, sobretot en escenes grans amb molts figurants.

En realitat, soc una mica nòmada, perquè em moc en funció de la feina. The Matrix Resurrections, per exemple, la vam rodar a Berlín. De tota manera, sí que m’agradaria tornar algun dia. A Catalunya, però, m’hauria de reinventar.

Ara mateix, el meu altre projecte principal és el doctorat que acabo de començar. Vull investigar la tècnica de l’estampació dinàmica. Vaig descobrir-la quan em va tocar fer uns vestits de superherois, i m’ha interessat tant que hi vull aprofundir. És una tècnica força complexa: s’ha d’escalfar plastisol i anar fent capes per aconseguir una estampació amb relleu. Normalment es fa sobre teixits elàstics. I fa poc he començat el projecte Pinta’m (a Instagram, @_pintam_). He fet unes nines amb material que sobra dels rodatges, i les venc. La idea és que els nens puguin pintar-les. De tant en tant, m’agrada fer coses creatives sense la pressió del món del cinema.