Es podria dir que sí, sobretot el que representa la ubicació. El paisatge té un paper fonamental. Inquiets no es podria haver desenvolupat en cap altre espai. Havia de ser allà, a l’illa, amb les roselles vermelles, el color verdós grisenc, les pedres, plena de còdols, el so del vent als arbres... És un paisatge molt específic que no intenta ser encantador, no pretén que quedis embadalit, sinó que és una presència, una altra cosa. Hi ha paisatges, tant naturals com urbans, que es presenten seductors, d’una gran bellesa o interès, però en canvi aquest paisatge no ho fa, això. És eixut, dur, cru i inhòspit. Això és el que m’agrada precisament. Altres paisatges del llibre, com la ciutat de Nova York, tenen altres característiques...

Sobretot perquè aquest paisatge i Fårö, on es desenvolupen els dos calendaris temporals diferents de la novel·la –el de la noia i el de la dona que està amb el seu pare que ja s’acosta a la mort–, és un espai que no canvia mai. És una de les reflexions del llibre. El paisatge sempre és el mateix, les estacions van canviant i tot el que els passa als diferents personatges és en moviment. Reflexiono sobre un paisatge que d’una manera misteriosa queda com inalterat mentre tot el que l’envolta canvia significativament. I, en efecte, una part d’aquest paisatge reflecteix una emoció.

Jo no diria que és psicoanalítica, però és una barreja de gèneres entrecreuats. També es podria considerar com una obra de ficció a prop de les memòries, com han dit. Diríem que és transversal, horitzontal, amb els gèneres combinant-se de manera natural.

No és que siguin una única cosa, però la novel·la com a gènere em va permetre aquesta combinació. Jo també he treballat amb els enregistraments que vaig fer amb el meu pare –ja ho saps– i quan els vaig plasmar al llibre en boca del personatge em portaven quasi de pet cap a un guió. Veia que era dins d’un guió cinematogràfic o teatral. De fet, al llarg de la meva obra sempre m’ha agradat barrejar gèneres, sempre amb la llibertat que et permet la novel·la com a gènere. A la novel·la hi entra tot i et permet transcendir gèneres.

El meu marit és poeta, jo mai n’he fet, de poesia, però visc dins la poesia. En llegeixo moltíssima i és el més important en el moment d’escriure. He entrevistat poetes, perquè encara faig de periodista. Durant la pandèmia vaig fer un podcast, Com procedir, on vaig entrevistar molts poetes interessants. Per mi la poesia és molt important, tant en el moment d’escriure com, sobretot, com a lectora.

Vaig estudiar literatura a la Universitat de Nova York. Després de la carrera em vaig instal·lar a Oslo i allà vaig començar a treballar de periodista. Durant molts anys la meva prioritat va ser la crítica literària, que combinava amb el periodisme cultural. Fins als trenta anys no vaig publicar el primer llibre. I després d’això n’han passat vint-i-cinc. La publicació de les meves set novel·les sempre ha anat paral·lela a les col·laboracions periodístiques.

Vaig criar-me a Nova York. I els estius, com es pot comprovar a Inquiets, els passava a Suècia, a Fårö, amb el meu pare. A Suècia no hi he viscut mai. Parlo suec però no m’hi sento vinculada. Suècia per mi significa estiu i paisatge. Noruega i Suècia no tenen res a veure. Ens entenem els uns amb els altres, però la mentalitat i l’idioma són diferents. Els noruecs entenen el suec, però als suecs els costa més entendre el noruec. El llibre segon de la trilogia, que continua l’inicial, Inquiets, està ambientat a Nova York i les visites que feia a París de joveneta.

No crec que estigui intentant distanciar-me de la meva família. Potser als primers llibres sí que ho feia, però a Inquiets em centro en la figura dels pares. Com t’ho diria, m’hi enganxo i m’hi separo. Intento fer les dues coses alhora i això en algun moment em pot comportar algun problema.

Per exemple, durant algunes entrevistes no m’ha agradat reconèixer que l’obra era autobiogràfica, perquè s’ha parlat tant de Bergman, que ja cansa. Quan vaig seure a escriure la meva novel·la no em plantejava que havia d’escriure un llibre sobre aquests dos grans artistes, Bergman i Liv Ullmann, sinó que simplement volia escriure sobre els meus pares. Tothom té els seus pares i volia escriure sobre ells, ves què hi farem.

Aquest projecte era amb el meu pare. Era molt amic meu, va ser molt proper quan vaig ser adulta. Parlàvem de cinema i de literatura. A ell li agradava que em dediqués a la literatura. Es llegia els meus llibres, com ho feia jo amb els seus. Aquest projecte comú es basava en una conversa. Pensàvem enregistrar-la, però ha canviat. Ell pensava molt en l’edat i l’envelliment, en com afectava la seva memòria, la seva manera de parlar i de moure’s, la creativitat... Ell volia parlar de tot això, però ja no li quedava energia. Vam quedar que ho escriuria jo després d’entrevistar-lo i gravar-lo. Ho vam planificar durant anys amb molta il·lusió, un llibre fantàstic sobre l’envelliment i la creativitat, però quan ens hi vam posar ja era una mica massa tard. Li quedaven pocs mesos de vida i em vaig enfadar amb mi mateixa en adonar-me que ho havíem d’haver fet molt abans. Aleshores vaig passar vergonya, però passats els anys vaig escoltar les cintes i em vaig posar a escriure. No va ser tan dolent, va anar així.