Música

JOAN MASDÉU

MÚSIC

“Després de 30 anys ja començo a ser músic”

De l’autoodi del passat hem saltat actualment a una oferta de música en català amb molta qualitat i diversitat estilística
És normal que un país doni suport a la seva cultura i que li faciliti les eines per promocionar-se i consolidar-se

Fa trenta anys que està dedicat en cos i ànima a la música, des que va debutar, l’abril del 1992, amb Whisky’ns Cullons, que després es va quedar només en Whiskyn’s i es va convertir, amb 17 anys d’història i 8 discos publicats, en un grups més destacats de la segona generació del rock català. El cantant i compositor reusenc publica demà el seu nou cinquè disc en solitari, Els dies que vindran (Satélite K), que presentarà en directe el diumenge 3 d’abril al Teatre Bartrina de Reus (19 h). A més, Joan Masdéu dirigeix des de fa quinze anys l’agència de comunicació Senyals de Fum, que ajuda a promocionar els seus discos a grups emergents i a discogràfiques independents.

Recorda el primer concert amb Whisky’ns Cullons?
Sí, i tant! Va ser el 25 d’abril del 1992 a La Palma de Reus, uns jardins que tenen un escenari a l’aire lliure. És un espai molt emblemàtic de Reus on s’han fet sessions de cinema a la fresca i actuacions de tot tipus, inclosos molts concerts de grups locals i de la comarca del Baix Camp. Per tant, teníem clar que havíem de començar allà.
Això va ser la vostra presentació en públic, però quan va començar el grup?
El grup va néixer arran d’una metamorfosi d’una formació anterior, Terrat 26, que va néixer el 1989 i era la típica banda d’institut en la qual comences a aixafar moltes cordes de guitarra. Però va haver-hi un canvi de components i de plantejament, i en tres mesos ja teníem cançons noves, amb les quals vam debutar a La Palma.
Si no ho calculo malament, tenia 14 o 15 anys quan va començar a tocar i uns 17 quan van fundar Whisky’ns Cullons.
Sí, amb la insolència insolent que ens caracteritzava llavors... i encara em segueix caracteritzant [riu]. Amb els anys, hem fet molta mili i hem anat millorant tècnicament. Gràcies a Déu, la formació musical ha millorat molt en aquest país, gràcies a centres com ara l’Esmuc, perquè quan nosaltres érem joves els muscles els feies al local d’assaig.
Però això és la tradició del rock, no?
Sí [riu], la inconsciència tan sana i tan necessària del rock’n’roll.
Com vau accedir al món discogràfic?
Jo aprofitava el primer any de carrera a Barcelona per repartir còpies de la nostra primera maqueta horrorosa a moltes discogràfiques de la ciutat, fins que Al·leluia Records ens va obrir les portes. Llavors, les discogràfiques eren l’única via que hi havia per a un grup. Ara tot s’ha democratitzat més amb les xarxes socials i les plataformes.
Quina carrera va estudiar?
Màrqueting i relacions públiques. En quatre anys em vaig treure la carrera, anant cada dia en tren de Reus a Barcelona –un viatge d’una hora i tres quarts– i tornant a la tarda per treballar unes hores a la gestoria del meu pare, per pagar-me els estudis. Quan sortia a les vuit del vespre, anava a assajar amb el grup, i l’endemà a les sis del matí m’aixecava per tornar a agafar el tren.
Tenia clar en aquella època que es dedicaria professionalment a la música?
No ho tenia molt clar a llarg termini, però sí que tenia la tossuderia de tirar endavant. A casa sempre m’havien insistit que fes uns estudis i que després fes el que volgués. Vols una guitarra elèctrica? Perfecte, doncs estalvia i compra-te-la. Potser per aquesta formació sempre he estat tan tossut.
Tenia precedents musicals a la família?
No, a casa no hi havia gaires inquietuds familiars. Però sí que recordo que de ben petit se’m van obrir els ulls com taronges escoltant els Beatles. Per a mi el marit d’una cosina meva era com Déu Nostre Senyor perquè tenia tots els discos dels Beatles a casa seva. Amb vuit o nou anys, els Beatles em van despertar la passió per la música i per això sempre ha estat la banda de la meva vida. La primera cançó que recordo haver escoltat d’ells va ser She loves you i el primer disc que vaig tenir va ser el recopilatori vermell [The Beatles, 1962-1966], que els meus pares em van portar quan van anar de viatge a Vigo i el van comprar a El Corte Inglés. Encara el conservo.
Fent un salt en temps, Whiskyn’s va sorgir just després del gran ‘boom’ del rock català. Quin paper van fer en l’evolució de la música del país?
Vam formar d’una generació intermèdia: vam ser els successors de la generació de l’edat d’or, la que va triomfar entre final dels vuitanta i principi dels noranta, i els antecessors de la nova formada sorgida a principis del nou segle, la de Mishima i Sanjosex, per exemple. Podríem dir que la nostra generació, que és també la de Glaucs o Fes-te Fotre, va passar més de puntetes per la història del rock català, però per sort en aquella època hi havia cabuda per a les classes mitjanes. Podíem fer gires de 35 o 40 concerts, de vegades compartint escenari amb bandes com ara Sopa de Cabra, Lax’n’Busto i Els Pets, però sempre cobrant el nostre caixet. I això ens va permetre mantenir-nos actius durant 17 anys. Ara trobes els mateixos grups que fan de caps de cartell a tot arreu i després hi ha com un desert en què la gent es parteix la cara per tenir un petit forat. La classe mitjana de la música ha anat desapareixent, com també ha passat a la societat. I són pocs els afortunats que poden tenir una trajectòria mitjanament dilatada. Per això, quan un grup anuncia una gira de comiat després de pocs anys en actiu, jo penso: “Ja està? Això és tot?”
Bones melodies i guitarres: són unes constants en la seva obra.
Sí, tot això forma part del meu ADN musical, però ara més que mai deixo que tot això flueixi de manera natural, especialment en aquest últim disc. Amb Dissabte (2014), per exemple, vaig fer una expedició cap a la música americana, amb detalls com ara la pedal steel guitar de David Soler i influències del country. Però ara he recuperat les meves arrels, grups com ara Big Star, Pernice Brothers o Teenage Fanclub.
Quin és el seu objectiu com a autor?
Tinc una espècie de fixació i dono tombs i més tombs a la recerca de les melodies belles. Les melodies de les meves cançons són aparentment senzilles, però són molt entretingudes de fer i estan elaborades a foc lent. Hi ha cançons meves amb tantes hores de feina al darrere que semblen una obra de marqueteria, pura artesania, però sempre intento que no es noti, que l’oient les pugui escoltar pensant que el procés de creació és molt fàcil i senzill. I és cert que dono mil tombs a les melodies però també a les lletres: tinc una fixació amb les rimes i sobretot dir el que realment vull dir .
Per això fa discos?
I perquè necessito fer-ho. Als 47 anys és vital per a mi. El més bonic és haver trobat un element imprescindible per viure i que, al cap de trenta anys, pugui dir que soc músic, tot i que encara em fa respecte dir-ho. És fantàstic anar a dormir amb la satisfacció d’haver enllestit finalment una cançó i escoltar per primera vegada el teu nou disc al cotxe i pensar que t’agrada molt, que és un bon treball. Hi ha poques coses que em facin més feliç.
Encara dubta que és músic?
Sí, probablement perquè no soc músic de formació, tot i que vaig fer quatre anys de conservatori, però sempre tens aquesta sensació traïdora d’inferioritat. Però al mateix temps soc molt conscient que, després de trenta anys d’ofici, ja començo a ser músic, sense deixar mai de tocar de peus a terra, gràcies també als meus pares: ells són sempre els primers que escolten un disc meu i no s’equivoquen mai quan m’ajuden a triar els singles de cada disc, perquè tenen unes orelles netes i pures, completament alienes a les inèrcies del negoci musical.
Quins són ‘Els dies que vindran’?
Són evidentment els que ningú no ha vist. Seran bons o dolents? N’hi ha de millors i de pitjors, tot dependrà del prisma amb què els mires, i fins i tot dels dies més adversos en pots treure profit. El concepte del disc és la ciclicitat: tot passa però tot acaba tornant. Aquest és un disc que reivindica les noves oportunitats, no pas les segones: et dono un cartutx ple d’oportunitats per continuar cagant-la i tornar a començar. El títol del disc és lluminós, però també obert: l’oient hi acaba donant sentit en funció de la seva experiència. Està molt bé sortir al carrer i manifestar-nos i dir que, després d’un gran sotrac com una pandèmia, serem millors persones. Però després resulta que no és així, que la seguim cagant igual que abans, i que ara no només tenim una pandèmia, sinó també una guerra .
Sembla un disc conceptual.
No ho és, mai no em plantejo fer un disc conceptual. Simplement vaig fent cançons que acaben formant una radiografia del meu estat d’ànim. Primer va sortir la cançó Tot passa, després Els dies que vindran... I quan vaig tenir les vuit cançons fetes, vaig veure que existia un punt de connexió entre elles i un concepte que ho aixoplugava tot plegat .
Generalment, el pop no és un canal habitual per als missatges socials més crítics o compromesos, que s’identifiquen amb músiques més dures.
No tot ha de ser volum brutal. Per exemple, There she goes, de The La’s, és una cançó pop aparentment molt càndida però que parla de l’heroïna. Jo crec molt en la tercera o quarta capa de profunditat d’una cançó, que potser no entens del tot o no t’arriba a la primera, però quan hi accedeixes finalment és com una fiblada que no se t’oblidarà mai més.
Tot i ser un melòman de gustos molt anglosaxons, sempre ha cantat en català.
Sí, sobretot per entendre’m a mi mateix. Nosaltres vam sorgir en un moment en què el rock català era Belzebú, per a molta gent i sobretot per a molts crítics que, si no et descobrien ells, ja no servies, i llavors ens titllaven de subvencionats i deien que fèiem música de poca qualitat. Jo m’he sentit dir que vivia de les subvencions, i res d’això. Però és normal que un país doni suport a la seva cultura i que li faciliti les eines necessàries per promocionar-se i consolidar-se, amb casos paradigmàtics com el de França.
A Catalunya sembla que ara es viu una nova edat d’or de la música en català.
Sí, hi estic d’acord, crec que finalment hem assolit una certa estabilitat musical i lingüística. De l’autoodi del passat hem saltat a una oferta de música en català amb molta qualitat i diversitat estilística.
Continua descobrint bona música?
Sí, tot i que reconec que estic molt centrat en els clàssics i que, de coses realment noves, no te’n sabria dir gaires. Un dels meus últims descobriments ha estat John Prine (1946-2020), un veterà que no coneixia. D’aquí m’han agradat molt La Ludwig Band i Mareta Bufona.
Quins músics porta en directe?
Tinc la sort de treballar amb els millors, músics molt generosos que tenen els mateixos referents i el mateix discurs musical que jo. Són Oest de Franc (guitarra), que m’acompanya des de fa vuit anys; Quim Xicoira (baix), que va entrar en el grup durant la gira del primer disc, i el bateria, que sí que ha anat canviant, és Iol Cases. El disc el van produir Santos Berrocal i Fluren Ferrer, que a l’estudi també van tocar la bateria i els teclats.
Presentarà el disc a Reus, el 3 d’abril.
Sí, m’agrada començar sempre les gires a la meva ciutat. M’hi sento estimat, tot i que mai no falta algú que et digui: Masdéu, encara cantes ? [riu].

El plaer i el patiment de fer cançons

Joan Masdéu i Pallarols (Reus, 1974) ja fa trenta anys que fa de músic i es pot seguir la seva pista a través dels vuit discos que va publicar amb Whiskyn’s i els cinc que ja suma en solitari: Casa Murada (2011), Dissabte (2014), Innocents (2017) i La flor del panical (2019), un disc amb el qual va commemorar el 25è aniversari del primer àlbum de Whiskyn’s, més el nou Els dies que vindran, que surt demà. “Soc una mica tastaolletes”, diu Masdéu, que ha fet també una petita carrera com actor en algunes sèries i pel·lícules, i dirigeix l’agència de comunicació musical Senyals de Fum . Quan era el líder de Whiskyn’s, assumia bona part de les entrevistes i la promoció del grup i va descobrir que, a diferència d’altres músics, li agradava aquest contacte amb els mitjans: “Per a mi és com anar d’excursió quan tens els deures fets. Fer cançons és alhora plaer i patiment, i per això quan ja surt el disc, tot el que ve després és fantàstic”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.