És un llibre una mica diferent dels altres perquè és el seu bloc de notes, el seu diari de quan tenia trenta anys i estava al Vietnam, on va néixer, i viatja als Estats Units. Encara és un monjo molt jove, que es fa moltes preguntes. És un moment que a Occident el budisme encara no és gaire conegut i, per tant, té un to molt diferent. No és un mestre consagrat i aclamat per tothom, sinó que és un monjo amb una lucidesa impressionant que ja comença a mostrar la seva vessant socialment compromesa amb la guerra del Vietnam. Hem de pensar que el context de rerefons és la guerra del Vietnam.

És el nom d’un monestir que ell va fundar al Vietnam.

És que Thich Nhat Hanh té això: les seves no són grans reflexions de filòsof, sinó que parla del que és sagrat en el que és quotidià. Ell sempre diu: la meditació no vol dir seure i fer quinze minuts de quietud i silenci. Ell diu: la meditació es fa quan es cuina, quan es camina, quan es veu la televisió; és en tot moment portar la pràctica a la vida quotidiana. Ell en la vida quotidiana hi troba la poesia i diu que la riquesa de l’experiència és en les petites coses.

Quan tenia 18 anys va entrar en un monestir de l’orde budista Chan, que al Japó –i és com es coneix més– es diu zen. Nosaltres associem el zen amb el Japó, i no: és una vessant del budisme d’Extrem Orient; hi és al Japó, però també a la Xina, a Corea i al Vietnam. El zen de Thich Nhat Hanh, com que és vietnamita, no és tan recte, tan masculí, tan estricte com el japonès; és més dolç, més suau, més femení, i potser per això també ha tingut més ressò. Ell entra en aquest orde i al cap d’uns anys, quan arriba a monjo –penseu que estem parlant del Vietnam dels anys cinquanta–, es troba enmig del greu conflicte polític que acaba amb una guerra entre el Nord i el Sud. I què fa? Quin és el seu gran mèrit? Ell diu que no en pot quedar al marge, que s’ha de comprometre amb la societat, i es posa a ajudar els refugiats d’un bàndol i de l’altre, sense fer distincions. La seva ajuda no va agradar a les autoritats del nord i acabarà exiliat. Aquella feina que havia fet al Vietnam és la que va sorprendre quan va anar als Estats Units. El diari que ara publiquem és de quan arriba als Estats Units, on va demanar la fi de la guerra.

Tant que Martin Luther King i Thomas Merton, grans figures cristianes d’Occident, a mitjans dels seixanta el van proposar com a premi Nobel de la pau, un premi que no li van donar mai per qüestions polítiques. Luther King va dir d’ell que era “l’apòstol de la pau i de la no-violència”. Thich Nhat Hanh va ser una persona molt reconeguda ja des de bon principi pels grans líders occidentals. Aleshores, un cop exiliat del Vietnam va establir-se als Estats Units i a França i és quan es converteix, més enllà del budisme, en un líder espiritual mundial, en una icona. Una mica com el dalai-lama.

Perquè ell li dona un to proper. Ell diu: la meditació és en la vida quotidiana. En el caminar, per exemple. També va atraure molt la seva tasca educativa. A partir dels anys setanta es va bolcar molt en el que ara ha es coneix com les Escoles Despertes: portar la meditació a les aules. Ell va fer que la meditació sortís dels monestirs, és el pare de tot aquest moviment que avui coneixem com mindfulness, que és molt popular i que d’alguna manera és la secularització de la meditació budista. És ell qui va dir: traiem la meditació dels monestirs, no ha de ser només una cosa dels monjos!

Ell té un llibre que es diu El miracle del mindfulness escrit l’any 1975. Uns anys més tard, Jon Kabat-Zinn i els que van impulsar el moviment mindfulness van agafar el nom que li havia donat Thich Nhat Hanh.

Com mirar, Com lluitar, Com asseure’s, Com menjar, Com caminar, Com estimar... Ell ens parla de menjar, caminar, del món de les relacions, i com n’hem de ser conscients. Com d’important és menjar, més enllà d’atipar-se i de si un aliment és bo o dolent... ell proposa el ser conscient del que mengem, com mengem. Al final, sempre és ser conscient de l’existència aquí i ara, del que estàs fent en el moment present.

Sí, però ell ho predicava fa dècades. De fet és la màxima del budisme, i Thich Nhat Hanh el que fa és apropar-ho a la gent, al món occidental, perquè no es va poder quedar al seu país. I això li va donar un ressò molt gran entre nosaltres. Després, el 2004, el Vietnam el va deixar tornar i va estar anant i tornant del seu país fins ara al final, que va decidir instal·lar-s’hi definitivament i és on va morir, aquest mes de gener. I tot i que ell va dir que no volia que li construïssin ni monuments, ara al Vietnam se li faran molts reconeixements.

Ell i el dalai-lama són les dues icones del budisme més important. El que passa és que com que el tibetà dalai-lama té aquesta vessant política, potser és més conegut. I també tots dos són les figures que millor il·lustren l’ideal budista; un bon budista hauria de ser més o menys com ells. Són el far dels budistes. Per què? Perquè el que diuen no és pura teoria, sinó que ho viuen. Jo soc molt escèptic amb molts mestres espirituals, en conec molts, i fa quaranta anys que publico sobre aquestes temàtiques. No diré noms, però hi ha molta gent de moltes i diferents tradicions que predica una cosa i en fa una altra pels interessos que sigui... En canvi, Thich Nhat Hanh encarna i representa allò que diu.

Bé, perquè el budisme, tot i que ja és força conegut, en realitat és conegut sobretot per una minoria. Ara, dins el món budista d’Occident, és una figura conegudíssima i molt estimada.

L’hauríem de recordar per l’exemple de la seva pròpia vida. De fet, els seus llibres són molt senzills, els pot llegir tothom. Fixa’t que el que hem venut més en aquests més de trenta anys que fa que el publiquem és el que es titula Miedo. El va escriure pràcticament simultani a un altre que es diu Felicidad, que també s’ha venut molt. Però curiosament es ven més Miedo ... perquè la gent busca respostes a la seva no felicitat. La por és tot un món emocional i mental molt complex i difícil de gestionar. Ell diu què és la por i com tractar-la. Diu que la por no s’ha de negar ni reprimir i dona pistes de com afrontar-la, de com mirar què hi ha al darrere. Dona aquest tarannà tan psicoterapèutic que té el budisme. De fet, quan el budisme als anys seixanta entra a Occident, va ser a través de la psicoanàlisi, la psicologia Gestalt i els moviments psicoterapèutics...

Un centenar o més, tot i que molts dels llibres són discursos seus que li han transcrit. Nosaltres a Kairós n’hi hem traduït i publicat més de vint.

Això és molt important. A Occident nosaltres volem canviar el món i de fet hem fet moltes coses per canviar-lo, moltes vegades no gaire bé, però vaja, s’ha intentat. S’ha intentat canviar la societat, fer lleis més justes... però sempre són canvis externs. Interiorment no hi ha una simetria. En el món oriental, les tradicions de saviesa asiàtiques, no és que no vulguin transformar el món, però diuen que no hi ha transformació possible si abans no ens transformem nosaltres. Vostè què vol la justícia si és un egoista? En el cas de Thich Nhat Hanh, i en aquesta vessant que tenia ell d’estar socialment molt compromès, proposava agafar una mica la idea occidental d’acció, d’acció social, i amb l’acció interna tirar-les endavant totes dues al mateix temps: transformem-nos nosaltres i transformem el món, deia.

Si, també. Tenim un llibre d’ell que es diu Comprender nuestra mente, per exemple. Va tocar tots els registres, per això és una figura tan important. Potser s’ha fet conegut pels llibres més planers i senzills però ell és un gran coneixedor de la tradició. Pertany, dintre del budisme, a la tradició zen, on la compassió és central. La compassió és central en tot el budisme en general, però ho és particularment en el zen. Tot i que s’ha d’especificar perquè aquí, a Occident, a vegades mal interpretem el que és la compassió budista i l’associem a la misericòrdia cristiana. I no és el mateix. Té una expressió que s’hi assembla i poden agafar les mateixes formes, d’ajudar els altres, per exemple, però el motiu, el rerefons, d’aquesta ajuda és diferent. En el budisme i en la visió de Thich Nhat Hanh no hi ha éssers individuals a qui ajudar perquè tots som una xarxa de relacions, el que ell diu l’“interser”. I, de fet, la seva comunitat s’anomena de l’Interser. Estem tots interrelacionats...

Ja era hora! El suposat jo és un conjunt físic, mental i emotiu que està interrelació amb els altres, la natura i el món. Per a Thich Nhat Hanh qui és compassiu és aquell qui s’adona que els altres pateixen per ignorància, perquè ens creiem entitats autònomes, separades, individuals, i només perseguim els desitjos, els plaers, les addiccions per procurar-nos més benestar en el que acaba sent un cercle viciós de necessitats permanents. El compassiu, aleshores, és el que s’adona que estem atrapats en aquesta ignorància, i ens vol mostrar que tots formem part de la mateixa cosa. En el cas de Thich Nhat Hanh és molt important la dimensió amb els altres, amb les relacions. Insisteix molt en la meditació amb els altres, amb el grup, per això també ha agradat tant. A Catalunya hi ha desenes d’associacions –sanghas, locals –de seguidors de Thich Nhat Hanh i Interser. Com que la casa matriu que gestiona els seus temples es diu Plum Village (és a França), alguns seguidors han creat entitats amb el nom de Plum Village Sangha.