Societat

ANTONI CASTELLÓ

Professor de Psicologia de la UAB

“Molts joves fan màsters perquè el que saben és passar exàmens”

Si fas FP pots acabar a la universitat i, probablement, et pagaràs la carrera tu perquè estaràs treballant
Ja no et pots formar durant vint anys en una cosa i estar-ne quaranta treballant en allò. T’has de buscar la vida entremig

Antoni Castelló i Ramon Cladellas, professors del Departament de Psicologia Bàsica, Evolutiva i de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), han ideat un sistema per mesurar de manera fiable els interessos vocacionals dels adolescents a partir d’un conjunt d’eines informàtiques. Les troballes del projecte s’han publicat a la revista International Journal of Environmental Research and Public Health.

Què vau detectar que us va empènyer a fer aquest projecte?
Ja fa bastants anys que treballem sobre qüestions educatives i qüestions que fallen del sistema educatiu, i ens vam adonar que l’orientació n’era una. A més a més, les guies que els donen despisten més que no pas situen.
Les guies que els donen a l’institut?
Les de l’institut i les guies socials. Sovint se’ls diu: “Pensa en una carrera que et doni bon rendiment econòmic”, però si només penses en el rendiment econòmic et deixes qüestions que són força més fonamentals. Potser és a costa de tenir una setmana desagradable. Quin pla de vida és aquest? Això et porta, normalment, cap a una mala presa de decisions.
En el vostre projecte, dieu que molt sovint no coincideixen les decisions dels adolescents amb el que veritablement els agrada.
En psicologia i en temes psicopedagògics, es refien molt dels qüestionaris explícits: “què t’agradaria estudiar”, per exemple, que normalment estan esbiaixats per qüestions de desitjabilitat social: el que la persona es pensa que li agradaria o no li agradaria.
Posi-me’n un exemple.
Si et pregunten “a tu què t’agradaria estudiar?”, probablement estaràs responent una barreja del que t’han dit els pares que és important i el que té prestigi social, i l’última cosa que posaràs en l’equació és què t’agrada fer. Si les sèries de moda són d’advocats, se’t multiplica per tres el nombre d’advocats. Que són metges? Tothom vol estudiar medicina. Sempre hi ha aquests biaixos. “Diré una cosa que no sigui políticament incorrecta, que quedi bé.”
Com resoleu aquest decalatge?
Això ho resolen bastant bé les tècniques en què a la persona no li fas gaire manifest què estàs mesurant, amb la qual cosa evites tots aquests biaixos. En el cas del nostre programa, tens al davant una presentació com la que et trobaries en un portal web, amb una sèrie de cromos en què pots entrar, clicar i bellugar-te per allà. No estàs preguntant “T’agraden més les telecomunicacions que no pas la literatura?”, “T’agrada més la filosofia que les matemàtiques?”. Si t’agraden les matemàtiques, et despertarà la curiositat el cromo de matemàtiques. Si les matemàtiques et fan angúnia, allà no hi entraràs ni per casualitat.
Quin temps tenen per fer aquest procés en el vostre sistema?
Tenen vint minuts. Si tinguessin més temps, s’aturarien i no farien res més. Tenen trenta temes i han d’entrar en aquells que els cridin l’atenció. Quan naveguen, accedeixen primer a un text de 200 paraules. Si a la persona li interessa, hi anirà aprofundint i tindrà un text de 500 paraules, que anirà més a fons sobre aquesta qüestió. Si els interessa, normalment s’hi estan més d’un minut i mig. Si no els interessa, trenta segons i tornen enrere. La idea de fons és no fer-los declarar. És el seu comportament espontani el que et dona informació del que els agrada i no els agrada.
L’orientació a l’ESO no es fa prou bé?
No. Es fa bastant malament. L’orientació és una feina de fons que s’hauria d’anar fent a les tutories des que comencen secundària. La clau és no pensar tant en la carrera i més en tu. En l’adolescència, en general, les persones es van descobrint a elles mateixes. Gran part del comportament adolescent consisteix a posar-se a prova i veure què et funciona i què no et funciona. Proven durant un temps si són una persona extravertida, si són agressius… I van coneixent-se de mica en mica. Quan s’autodescriuen, al voltant dels setze anys, gairebé sempre es posen en les últimes dues caselles d’una punta. Per exemple, quan se’ls demana en quin grau són introvertits o extravertits.
Com ho feu per corregir aquests resultats extrems?
Contrastem els resultats amb la manera com ho veuen els pares i els tutors.
Després se’n fa un informe?
Sí. Es fa un informe complet que et diu cap a on van les teves preferències i quines contradiccions hi ha amb el que l’estudiant declara.
Teniu quantificat el nivell de contradicció, oi?
Sí. A grans trets, més del 50% de les respostes són discrepants. Això ajuda els progenitors i els estudiants a pensar-se bé on es fiquen. La vida te la pots guanyar millor o pitjor depenent de coses molt atzaroses, però si almenys et despertes el dilluns amb un somriure perquè te’n vas a treballar en una cosa que t’agrada no és el mateix que despertar-se esperant el divendres perquè detestes la feina que estàs fent. A més, com diu molt lúcidament l’economista Xavier Sala i Martín, si et dediques a una cosa que t’agrada, hi dedicaràs més temps, rendiràs millor, i a la feina et passarà el mateix.
Les preferències coincideixen més amb les carreres que tenen més sortida professional o amb les que en tenen menys?
Quan hi ha discrepàncies importants, solen ser en carreres més tòpiques. Sovint hi ha biaixos en casos de carreres que en l’època dels pares eren prestigioses i donaven bon rendiment. Informàtica, als anys vuitanta i noranta, era una bona via professional. Després va passar que van sortir massa informàtics.
El vostre sistema pot ajudar que no hi hagi un biaix de gènere en la tria de les carreres en la mesura que detecta interessos autèntics allunyats dels clixés.
Sí. Sovint part dels biaixos venen d’aculturació. Hi ha hagut molt de discurs perquè les noies siguin infermeres o metgesses, o mestres, però no enginyeres electròniques. Són biaixos sociològics. Anem fent passos, però queden dècades per anar llimant aquestes diferències. Quan et trobes una noia a qui interessa l’arquitectura o l’enginyeria, sovint et trobes amb el contrast: com és que diu que vol fer puericultura?
El vostre sistema també permet detectar el grau d’ansietat dels estudiants.
És important mesurar l’ansietat en adolescents, perquè tenen moltes inseguretats. Detectar si hi ha algun indicador que ens assenyali que se li està disparant l’ansietat, si té risc de suïcidi…
Com es detecta, això?
Amb la consistència en la presa de decisions. Trobem, per exemple, gent que ha picotejat en moltes bandes diferents i en cap de les quals ha superat el minut i mig. No t’encaixen les coses que apunten cap a les seves preferències amb el que declara que vol estudiar. Hi ha persones que tenen les desviacions molt per sobre de la mitjana.
Què feu quan detecteu un cas així?
Avisem l’escola.
Les vostres proves les feu a través dels instituts?
Ho hem fet en els dos formats. A través dels centres, a quart d’ESO, i alumnes individuals que venen perquè els avaluem amb aquest sistema. Es fa quan han de triar el batxillerat, quan t’estan pressionant amb coses que, en el fons, són absurdes.
Com ara quines?
Et diuen que si t’equivoques després perds una quantitat d’anys brutal, i no és així. Si t’equivoques i rectifiques, no hi ha cap complicació. Has començat una enginyeria i t’has adonat que no et satisfeia i vols anar a periodisme? Doncs fantàstic. No has perdut tres anys. Seria pitjor haver seguit i passar-te tota la vida treballant en una cosa que no t’agrada.
Quins altres factors externs influeixen en les decisions dels adolescents?
Estan molt influïts pel que volen els pares, pel que faran els companys, pel que té prestigi social, etc. Alguns dels nanos et diuen que volen fer cicles professionals, però als pares no els agrada.
La formació professional ha tingut, sovint, mala fama.
Si fas FP pots acabar a la universitat i, probablement, hi haurà una diferència: que et pagaràs la carrera tu perquè estaràs treballant. Si fas batxillerat i continues a la universitat, possiblement al sistema li va bé, perquè són ingressos, són matrícules, però pot passar que hi hagi feina per a un de cada deu que acaben un determinat grau. Els tens quatre anys aquí, no figuren en les llistes de l’atur, que probablement a l’Estat ja li va bé, i després, amb una mica de sort, acaben treballant en una cosa en la qual als setze anys ja haurien pogut estar treballant.
Caldria incorporar-se abans al mercat de treball?
Si et poses en contacte amb el món laboral abans, després pots decidir si t’és útil o no fer una carrera. Si estàs fent divuitè, et trobes amb el que els passa a la major part dels nostres alumnes, que fan un curs darrere l’altre i quan estan a quart de carrera necessiten fer un màster perquè, bàsicament, el que saben fer és passar exàmens.
El Saló de l’Ensenyament serveix de res?
El Saló de l’Ensenyament serveix més als que ofereixen carreres. La universitat, en el fons, s’aguanta pels pèls. N’hi ha massa. En general, a Espanya hi ha el doble d’universitats que a Alemanya i la meitat de la població. A la República Txeca, per exemple, psicologia es fa en una sola ciutat, a Brno. Si vols estudiar psicologia, tens unes beques que et permeten tenir un piset o compartir una habitació a Brno i no a qualsevol lloc per tenir els pares contents perquè el fill se’n va a estudiar a quinze minuts de casa. Això redueix moltes despeses en termes de professorat i, a la vegada, no es donen aquestes coses absurdes de generar deu professionals per cada lloc de treball.
És difícil canviar les inèrcies de l’administració.
L’administració es troba amb ambivalències. Volen aconsellar els nanos, però pràcticament els dos anys de batxillerat es dediquen a preparar la selectivitat. Tot està enfocat a mantenir els serveis que es donen: a mantenir la selectivitat, a mantenir la universitat i els estudis, més que no pas a formar les persones.
Teòricament, això es vol reformar i fer el batxillerat competencial.
El problema és que si afegeixes una cosa en una estructura que és defectuosa, encara debilites més l’estructura. S’han de redissenyar aquestes estructures. Per exemple, ja fa anys que no professionalitzem perquè les professions i el mercat laboral canvien massa ràpid, perquè ja no es compleix allò que et formes durant vint anys en una cosa i n’estàs quaranta treballant en allò. T’has de buscar la vida entremig.
És allò que anomenen la “formació contínua”.
Són cada cop més les empreses que et diuen que no volen que facin cap màster. La formació l’hi anirà donant l’empresa cada vegada que canviï el sistema. Ens hem d’oblidar de l’esquema de fa cent anys. Ara és formació contínua, perquè la tecnologia i l’entorn canvien tant que no pots formar-te primer i després explotar aquesta formació. És molt diferent que et posis a estudiar logopèdia perquè ets mestre i t’adones que els problemes de llenguatge són importants que si ho fas perquè no goses fer medicina.

Autoengany

L’estudi fet per Antoni Castelló i Ramon Cladellas sobre les vocacions dels adolescents ha tret a la llum la gran diferència que hi ha entre el que declaren que els agradaria estudiar i el que realment desitgen. Més de la meitat de les eleccions explícites dels adolescents (un 55%) a l’hora de triar estudis no coincidien amb els interessos implícits detectats amb el sistema dels investigadors de la UAB. Només en un 25% dels casos hi va haver una coincidència total. En el 40% la coincidència va ser parcial i en gairebé un 35% no hi va haver cap coincidència. La base del sistema rau a conèixer els veritables interessos dels adolescents, que, com els adults, tendeixen a no dir la veritat en un qüestionari clàssic. Castelló en posa un exemple: “Quan dius als adults que es posin nota com a conductors, la majoria se situen entre el 80 i el 85 sobre 100, com si fossin Lewis Hamilton!”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.