Previsions del govern i realitat
Penso que és positiu girar la vista enrere encara que només sigui per no repetir un passat que pot no ser agradable.
El 1997, el llavors president del govern espanyol, José María Aznar, va pronunciar una frase que avui és tot un clàssic: “Espanya va bé.” Nou anys després, José Luis Rodríguez Zapatero va fer una volta més a la frase: “Espanya va més que bé.”
El 2007, la sensació d’eufòria a Espanya era total. “El 2010 superarem lleugerament Alemanya en renda per capita; els agafarem”, va dir el president espanyol. Al setembre, però, es van començar a manifestar els primers símptomes de desacceleració; no obstant això, Zapatero va llançar la que possiblement hagi estat la frase més recordada del període: “L’economia espanyola juga la Champions League de les economies mundials.”
Després de la fallida de Lehman, el missatge era: “Passarem uns mesos de dificultats.” Malgrat l’evident deterioració en què l’economia espanyola havia entrat des del 2008, el primer cop que el llavors ministre d’Economia va usar la paraula crisi va ser el 18 de gener del 2009.
A partir del 2008, s’entra en una sèrie de previsions realitzades o assumides, però per descomptat publicitades pel govern, que han acompanyat totes les fases d’aquest període de crisi en què ens trobem immersos. Catorze anys després de l’inici de la crisi, les previsions governamentals s’han acostat al que ha estat la realitat? A continuació anirem veient que han anat dient els governs de torn i què ha anat succeint en la nostra vida real; i ho farem en relació amb el PIB, el saldo dels comptes públics, el deute públic i la taxa de desocupació del factor treball.
Període 2007–2012.
L’any 2008 va acabar amb un creixement del 0,9%, la qual cosa mostrava una caiguda espectacular respecte a anys anteriors i a les previsions fetes, una caiguda que el mateix govern va assumir i que es veia reflectida en els balanços que va elaborar l’any 2009. L’últim, el d’octubre, gairebé coincidia amb el creixement que hi havia hagut durant l’any: el -3,7%.
El 2010 va ser una il·lusió: recorden “els brots verds”? El tancament de l’any va ser millor del que l’executiu havia previst, de manera que el govern continuava pensant que la recuperació estava molt a prop. Tanmateix, el creixement del 2011 va empitjorar totes les previsions i el del 2012 es va acostar a l’escenari advers.
En aquesta primera fase, cal afirmar que les previsions del govern van estar sempre al darrere i molt allunyades de la realitat, cosa que es pot fer extensiva a les previsions sobre el saldo que havien d’assolir els comptes públics.
S’ha de destacar el pas d’un superàvit respecte al PIB del 2,2% l’any 2007 a un dèficit del -10,4% el 2012. (El camí dels comptes públics va ser lent en la millora i fulgurant en la caiguda. El 1995, quan Espanya va començar a anar bé, el dèficit va ser del -6,47%, i fins al 2004 el saldo va ser negatiu: -0,34%. Tres anys en superàvit –deixant de banda les mancances en despesa pública– i després…).
El reflex en l’evolució del dèficit es troba en l’evolució del deute públic. L’any 2000, el deute privat ascendia al 105% del PIB; el 2001, moment en què el boom del totxo va començar a manifestar-se amb tota la seva potència, va assolir el 116%; el 2007, l’any en què comença la nostra història, va arribar al 215% del PIB. Per contra, el deute públic havia estat descendint ininterrompudament des del 1996: 65,4% fins a aquest 35,5% del 2007.
En conseqüència, és evident com es va finançar l’“Espanya va bé”: totalment i absolutament amb deute privat.
Arribats al 2007, les coses van començar a pintar malament. El totxo, que generava l’11% del PIB, gairebé es va interrompre. Això va tenir un impacte decisiu sobre l’ocupació, o sobre la desocupació, més ben dit. I aquí les previsions del govern sí que es van mostrar molt més ajustades.
Període 2013–2019.
El 26 de juliol del 2012, a Londres, Mario Dragui, president del BCE, va dir: “El BCE farà tot el que sigui necessari per sostenir l’euro. I creguin-me que serà suficient.” Per a bastants experts això va suposar la fi de la crisi, tot i que en realitat el que va començar va ser una fase de dopatge monetari en forma d’injeccions gratuïtes de diners a fi de sostenir l’economia europea de manera artificial.
El 2013 va demostrar l’equivocació de les previsions fetes els anys anteriors, alhora que el govern continuava amb un optimisme que en cap cas estava secundat per la realitat. El 2013, el creixement va ser del -1,4%, encara que en algun moment el govern va arribar a esperar que les coses fossin pitjor.
A partir d’aquí i durant els sis anys següents, es va entrar en un creixement positiu, i les previsions del govern es van començar a acostar a la realitat. La raó: aquests diners regalats injectats pel BCE i els reiterats incompliments en els compromisos adquirits de dèficit públic i en les compres massives de deute realitzades pel BCE.
L’economia espanyola arrossega des de fa dècades un problema crònic: l’ingrés públic és menor que les despeses públiques que fa. La culpa no és de la despesa pública –l’espanyola es troba per sota de la mitjana europea–, sinó dels ingressos –la pressió fiscal és menor que la mitjana europea–. La raó d’aquesta insuficiència recaptatòria es troba en el frau i l’elusió fiscal, que diverses estimacions situen entre el 6 i l’11% del PIB, en part com a conseqüència d’una economia submergida que, també segons estimacions, se situa entre el 15 i el 25% del PIB. Evidentment, una situació com aquesta no es pot solucionar per moltes amfetamines que s’injectin.
Pel que fa a la taxa de desocupació, es va estimar bastant malament fins a l’any 2014. No hi ha dubte que els fons injectats van ajudar a aquesta recuperació de l’ocupació, a pesar que la taxa d’atur d’Espanya sempre va més que duplicar la taxa mitjana europea, encara que la taxa d’activitat se situés en el 59% i fos bastant menor que la de la majoria dels països europeus.
Període 2020–2024.
Abans de l’arribada del virus, les previsions del govern per al 2020 i els anys següents ja assenyalaven un empitjorament, i les del febrer eren simptomàtiques. L’arribada del virus, com ja és sabut, va ser demolidora pels immensos impactes econòmics que va tenir. Entre la previsió de febrer i la primera duta a terme després de l’inici de la pandèmia –al maig– la reculada del PIB va ser de 10,8 punts percentuals.
Ara, absolutament tot s’ha apostat a la recuperació postpandèmia, que el govern va situar entre el 2021 i el 2022, en gran manera ocasionada per l’impacte positiu que s’esperava que tindrien els fons europeus. Un optimisme que en el transcurs dels mesos s’ha anat desmuntant a causa del retard en l’arribada dels fons respecte a les dates esperades. Evidentment, el dèficit i el deute s’han vist altament afectats.
Possiblement en el dèficit és allà on més es pot veure el trencament en les previsions que va suposar l’arribada del virus. Independentment del progressiu empitjorament des del 2017 i del reiterat incompliment en els compromisos amb Brussel·les, l’arribada del virus va fer retrocedir més d’una dècada els barems del dèficit d’Espanya, la qual cosa, lògicament, es va veure reflectida en el deute.
Vistes des d’avui, tant les previsions de dèficit com de deute semblen molt optimistes, sobretot si es comparen amb les d’organismes internacionals com l’FMI. En qualsevol cas, cal esperar elevades cotes de deute en els pròxims anys, depenent de com evolucionin els tipus d’interès i el preu que els inversors internacionals exigeixin a Espanya per adquirir el seu deute en una atmosfera de gradual reculada en les compres que fa el BCE. L’enfonsament de l’economia no es va veure reflectit en la desocupació pels ERTO, que estadísticament van mantenir com a ocupats fins a 3,3 milions de treballadors el 2020 durant la fase de confinament. En qualsevol cas, Espanya té la taxa de desocupació més elevada de la UE.
La publicitat oficial per al 2021 descrivia una situació molt positiva per a l’ocupació, tot i que en la realitat era completament diferent. És cert que el nombre de persones ocupades va augmentar, però més del que ho va fer el PIB i, a més, amb una reducció del 6% en el nombre d’hores treballades en el quart trimestre del 2021 respecte al mateix període del 2019. L’ocupació va augmentar, però la productivitat va caure, amb tot el que això suposa per a la competitivitat d’Espanya.
El balanç final? Al meu entendre han pecat d’optimistes, sobretot durant els primers anys, però la Comissió Europea ha acceptat uns números que era evident que no es podrien complir. Entre altres coses, això ha estat i és degut al fet que acceptar-los suposava no fer malbé la baralla i continuar jugant la partida. Després, en el seu cas, ja tindrien temps d’enviar els “homes de negre” a corregir les desviacions.
