El repte és aplicar una perspectiva de gènere a la nostra feina. Hem quedat antics i encara que la primera idea era orientar-ho cap a les dones, també sabem que la divisió home-dona ja no és vàlida per a tothom. I, per tant, el que hem de fer és obrir els ulls a altres realitats, a la diversitat de gèneres que hi ha a la societat, cosa que necessàriament implica poder oferir una atenció més personalitzada.

Sí, però de veritat. Cal tenir en compte que hi ha molta feina per fer perquè ni les dades d’indicadors de qualitat estan disgregades entre homes i dones. I que al pla de salut vigent fins fa poc les referències a la salut des d’una perspectiva de gènere eren nul·les. El que ens agradaria és que tant les dones com la comunitat LGTBI poguessin tenir un referent diferent, perquè ja tenim molt clar que el fet que externament siguis una dona o t’identifiquis com una dona, més enllà del teu sexe biològic, ja és un condicionant.

Doncs que la tradició social i cultural pesa molt i que els professionals tinguin prejudicis. És un problema de formació. Cal superar la inèrcia i entendre que estem aprenent tots i que també és complex per a nosaltres perquè en una persona hi ha molts nivells de comprensió, des del cromosòmic i genètic fins al social, a la pròpia identitat de cadascú. El risc és que per falta de formació, només pel fet de ser dona, encara que tinguis el sexe masculí, puguin pensar que una determinada malaltia ja no et toca.

Ara hi ha més consciència i els estudis, sobretot a Europa, ja demanen aplicar la perspectiva de gènere. Però calen molts esforços perquè no es tracta només de posar el mateix nombre de dones que d’homes, que també, sinó de buscar específicament diferències i causes de les malalties de forma independent. Tenim unes creences del que li passa al gènere masculí i potser estem aplicant malament les hipòtesis perquè partim de la falsa creença que tot és igual, i no és així.

Que el gènere afecta les malalties és indiscutible. Només pel fet de ser dona ja tens uns condicionants respecte al que tu creus que és normal o no... I després hi ha els prejudicis, les creences dels professionals. Sabem que el dolor en les dones retarda el diagnòstic, per posar només un exemple.

Les malalties cardiovasculars, les malalties mentals, la depressió, les malalties neurològiques..., és que és pràcticament tot. Fins i tot l’Alzheimer, que té a veure amb els estrògens... Les hormones i els condicionants genètics influeixen molt. Però no només és això, sinó que les dones tenim unes situacions socials i familiars que condicionen molt la nostra salut i que no es tenen en compte a l’hora de fer polítiques sanitàries. No veiem els problemes que tenim les dones. I una prova d’això és que encara no s’ha dedicat cap Marató de TV3 a malalties de la dona.

A la xarxa Ricors que coordino treballem amb una beca de l’Institut Carlos III. Estudiem les malalties que provoquen tant la infertilitat com els problemes que fan que la placenta no funcioni. I hem pogut constatar, per exemple, que moltes malalties cardiovasculars tenen bastant a veure amb el que va passar durant l’embaràs, i això és una cosa que molt poca gent sap.

No se sap ben bé per què, però durant l’embaràs el cor de la dona es modifica com si fos una atleta que hagués fet unes olimpíades. Són canvis molt importants. És una adaptació i si no es fa de forma adequada passa factura.

Sí, en sis setmanes torna a l’estat anterior, però sempre deixa una empremta, que si la dona està bé, és jove i té un bon estil de vida no és important.

Les edats en què accedeixen les dones ara a la maternitat van molt en contra a l’hora de recuperar-se després dels embarassos. El teu cos quasi no té temps i de seguida ve la menopausa, que és un altre moment en què el cos de la dona pateix uns canvis metabòlics molt importants, que tenen també un impacte directe sobre el seu sistema cardiovascular. Les dones comencen a tenir hipertensió i infarts a partir dels 50 anys.

Vam publicar fa un parell d’anys un estudi que assenyala que les dones que havien tingut aquesta malaltia durant l’embaràs tenen després més alteracions cardiovasculars.

La millor edat per tenir fills per a una dona és entre els 20 i els 30 anys. Però sabem que la societat no va en aquest sentit. És quan la dona està estudiant, no té feina fixa, no té poder econòmic, no té parella, no es veu madura..., i tot això va en contra de tenir fills. Ens plantem en 30 i 35 anys i cada cop tens més dificultats. A partir dels 35 anys la reserva ovàrica va disminuint i el segon fill costa més. I això també afecta el nombre de fills. Hi ha estudis que diuen que més del 60% de les dones voldrien haver tingut més fills.

Bona pregunta. Caldria una reflexió molt profunda. Pensar quina societat volem. I entendre també que hi ha moltes dones que avorten per falta de recursos. És evident que calen accions que afavoreixin la maternitat. Molta gent tindria fills si tingués ajuts. No és fàcil tenir fills. I aquí també tornem a topar amb el tema del gènere. Sembla que la maternitat sigui un tema de les dones i que al final la responsabilitat sigui nostra. I això també és molt injust.

Està molt bé que la medicina ens ho faciliti, però tot i així segueix sent un privilegi perquè la Seguretat Social no pot respondre a aquesta necessitat i només la gent amb un poder adquisitiu més alt s’ho pot permetre. Caldria un pla molt seriós per abordar la maternitat.

És legítim tenir un part respectat. I jo crec que en general ha millorat la relació entre metges i usuàries. Però tot i així és un terme que encara és present. Les expectatives de les parelles a l’hora de l’atenció al part també són altes i els recursos dels professionals a vegades no acompanyen aquestes expectatives. Està bé que hi hagi protocols però també es necessiten recursos. S’està fent la formació i s’ha creat una comissió de violència obstètrica. Però també cal dir que els professionals ens sentim molt maltractats quan es parla de violència obstètrica perquè sembla que fem violència i nosaltres el que volem és que els nadons i les dones estiguin bé. Però és veritat que les perspectives són diferents i la comunicació no es dona de la manera adequada. Només a Sant Pau són 400 professionals que intervenen en el procés al llarg d’un any. I per a nosaltres el primer és la qualitat. I això està garantit perquè els resultats de salut són dels més alts del món.

Sí, les mares i els nens a Catalunya tenen una atenció sanitària durant el part de les més altes del món. I he de dir que els resultats de l’enquesta de la Generalitat sobre l’atenció al part, que es fa cada tres anys a tots els hospitals públics de Catalunya, també confirmen la qualitat del servei. Es pregunta a les dones de forma anònima sobre la seva experiència. I una de les qüestions que es plantegen és si tornarien a parir en el mateix centre hospitalari. El 92% de les dones diuen que sí. El nivell d’atenció i de satisfacció de les usuàries és excel·lent.

Hem de formar tant les dones com els professionals. Per això es fa un pla de part perquè una dona pensi com el vol. I cal una molt bona comunicació, que els expliquin bé les coses. El que no s’entén és la falta de comunicació o que es continuï pensant que el part vaginal és l’únic que val per realitzar-te com a dona. Tots sabem que hi pot haver complicacions. I el que ha d’estar garantit és la seguretat en un entorn com més humanitzat millor. Ara bé, els professionals també han d’entendre que les que manen són elles. Hem de ser capaços de respectar les decisions de les persones. A més, aquí també veig un problema de gènere, de la societat heteronormativa. Cal identificar-ho i canviar-ho, però no només és un problema dels metges i infermeres, sinó també de la societat, les institucions i la política. Per què ser mare no és un dret i un tema de salut?

Sí, va ser un estudi que es va publicar a la revista The Lancet. Nosaltres vam ser dels primers països occidentals en què es va produir la covid-19. Ens vam avançar molt i vam poder recollir dades per intentar saber què passa en l’embaràs. I vam comprovar que la majoria de dones al començament de l’embaràs passaven la infecció com una malaltia lleu, no diferent de com la passaven les dones joves de la seva mateixa edat. En canvi, les dones que estaven al tercer trimestre sí que tenien problemes més greus. El fet d’estar en una situació de molt desgast sistèmic combinat amb la infecció de la covid produïa quadres de malaltia pulmonar greu. De fet, moltes dones van acabar a l’UCI i si la mare no estava bé el bebè tampoc. Van sortir més prematurs i també nens de menys pes. Com que la vacunació va arribar més tard, l’estiu de l’any passat moltes de les persones que van ingressar a l’UCI eren gestants.