Dos anys de restriccions pandèmiques han generat a Europa i a Nord-amèrica unes ganes intenses de viatges i turisme. Tot el que no s’ha pogut fer normalment durant aquest temps. Hem deixat per al pròxim hivern les conseqüències de la invasió russa d’Ucraïna en els preus de l’energia i dels combustibles, la inflació i la pèrdua de poder adquisitiu i les afectacions sectorials que en alguns casos poden acabar sent intenses.

Per a alleujament del sector que més magre ho ha passat durant aquests dos anys, els turistes tornen a omplir els nostres carrers i les nostres platges. La preocupació per la supervivència és poc amiga de reflexions i de reorientacions en l’estratègia dels negocis. Un cop passada l’eufòria d’aquests mesos i la sobrevinguda benvolença col·lectiva envers el sector, ens hauríem de posar a treballar amb decisió perquè tots els problemes derivats de la massificació turística no s’han pas resolt com si res.

Hi ha llocs on han començat a fer els deures, començant per la sobresaturada Venècia, que deriva els creuers fora de l’arxipèlag i està a punt de posar una taxa turística –pas previ a un evident numerus clausus- als visitants que no hi pernocten. Més a prop, a Mallorca, administracions i operadors han arribat a un acord: limitar a tres, aquest mateix estiu, el nombre de vaixells de creuer diaris que poden arribar a Palma.

Aquí l’únic que es va atrevir a posar preu i limitar el nombre de visitants a un espai públic va ser l’alcalde Trias, al parc Güell. Els capdavanters de les crítiques al turisme no s’han atrevit a continuar els seus passos.

Mentrestant, fa ben poc va arribar a Barcelona el vaixell de creuer més gran del món, acompanyat aquell cap de setmana de 12 vaixells de creuer més. Hi havia zones de Barcelona, com ara el Born, on no es podia literalment fer un pas. I l’únic que hem sabut és la iniciativa dels socialistes barcelonins de crear itineraris que pretenen distribuir el turisme per la ciutat i el seu entorn immediat. Però, vaja, alguna nova parada del bus turístic i poca cosa més. Encara que la meitat dels qui visiten Barcelona siguin repetidors, la mitjana d’estada continua sent molt baixa, de 2,7 nits. Si no hi ha una gran intervenció emblemàtica a la perifèria, com només ho va intentar París en el seu moment, és difícil que els visitants, ni que siguin repetidors, s’aventurin gaire més enllà del parc Güell, el Camp del Barça o les platges del Poblenou.

De fet, si per alguna cosa destaca Barcelona és per això que li atorgava recentment la millor qualificació internacional per viure-hi, segons el britànic Daily Telegraph. Una barreja de factors que es poden resumir, a banda del clima i uns preus encara competitius, en la forma de viure a la ciutat. Una barreja de tolerància, cosmopolitisme, tradicions i vida comunitària. Una mescla que els turistes troben principalment a la Barcelona històrica de Ciutat Vella i l’Eixample, encara que estiguin allotjats a la perifèria.

L’alcaldessa Colau, amb el seu habitual olfacte per detectar situacions que amoïnen els barcelonins, s’ha emmirallat en el pacte mallorquí per limitar el nombre de vaixells de creuer que arriben diàriament a la ciutat i mirar de convèncer la Generalitat. El 2018, l’Ajuntament dels comuns ja va fer un pacte amb el Port de Barcelona per limitar el nombre de terminals on podien arribar vaixells de creuer. Però des del Port els van aixecar la camisa i, a canvi d’habilitar-ne de nous, suposadament van renunciar a un moll on mai no ha atracat cap vaixell de creuer: el moll d’Espanya. Un moll només qualificat de creuerista perquè els del Maremàgnum poguessin obrir en diumenge com a zona turística.

Per cert, ni aquesta argúcia va servir per donar viabilitat al Maremàgnum i tota la zona d’oci i comerç del Port Vell, massa concebuda com a focus de modes efímeres –com ara els cinemes IMAX. La insistència des del Port en la famosa delegació de l’Hermitage obeïa precisament a intentar capgirar la tendència a la baixa de tota la zona.

Mentrestant, els comerciants del centre de la ciutat han posat en marxa l’obertura en diumenges, finalment pactada amb l’Ajuntament. Uns comerciants que es queixen amb raó que perden compradors de l’entorn català i metropolità. En bona part a causa de la menor afecció dels catalans per Barcelona. Ara que és plena de turistes a vessar, no haurà d’estranyar-los que els de fora de Barcelona abandonin la capital com a destinació de compres i de lleure. Caldrà buscar nous pactes i equilibris. I és que no es pot matar tot el que és gras.