Durant el desenvolupament de la meva carrera professional, he tingut l’oportunitat i el plaer de poder participar en processos de formació i consultoria en multitud d’àmbits, situacions i mida d’empreses.

I es poden observar diferències entre els diferents enfocaments i comportaments, a l’hora d’escometre un procés de reflexió i de definició estratègica, entre una empresa amb una trajectòria prèvia i una start-up o empresa que estigui en un procés d’expansió incipient.

Malgrat que generalitzar sovint ens pot portar a cometre errors, només voldria fer una sèrie de reflexions bàsiques sobre com encaren les diferents perspectives i accions futures les diferents organitzacions.

Pel que fa al creixement, les empreses establertes es basen en la generació de beneficis futurs. La planificació de les seves polítiques va encarada a incrementar la cartera de clients, la seva fidelitat i la percepció de valor per part d’aquests. Mentrestant, les start-ups centren el seu creixement futur majoritàriament en la millora del producte o servei que ofereixen, una vital importància en la d’innovació i en el desenvolupament de noves utilitats pel client.

Quant al finançament, els emprenedors es basen en rondes de capitalització per cercar entrades de capital de nous socis que permetin realitzar les inversions i sufragar les pèrdues produïdes mentre la quantitat d’ingressos necessaris no arriba. D’altra banda, les organitzacions més tradicionals se centren més en el deute per portar a terme els plans.

La valoració del negoci es percep de maneres ben diferents. Mentre que les empreses amb trajectòria basen la valoració en els cash flows generats, ja sigui en forma de previsions futures o en múltiples basats en els resultats obtinguts, els nous projectes valoren sense criteris clars, en funció de valoracions que anteriorment s’han fet de negocis que començaven o de criteris explicats per suposats experts.

Tanmateix i fruit d’aquestes particularitats, les consultories i l’oferta formativa s’han anat especialitzant i segmentant segons el tipus d’empresa. I aquesta especialització, al meu parer, aporta aspectes positius però també d’altres que no ho són tant, i sobretot vull incidir en aquests darrers.

Els emprenedors han potenciat la innovació i la millora del producte, però no han d’oblidar la venda. Vendre els facilitarà la cerca de finançament i els millorarà la valoració de la companyia. Moltes vegades s’allarga massa el procés de millora i no es veu mai el moment de sortir al mercat. L’endemà de completar una ronda de finançament, ja es pensa en la propera, no en el mercat. Sovint, això provoca que el projecte es quedi a mitges, és a dir, que s’acabin els recursos i la confiança dels inversors i tot es quedi en un no-res.

Així mateix, les empreses tradicionals haurien d’aprendre de la filosofia emprenedora en aspectes com la capacitat d’acceptar nous socis si això els permet accelerar el seu creixement o presència en mercats.

Potser seria convenient que hi hagués una transferència de coneixement entre ambdós tipus d’organitzacions, més enllà de sempre tractar-les diferent, per tal que unes aprenguin de les altres.