L’excepció ibèrica en l’aplicació del cost del gas natural ha mitigat l’impacte en la tarifa elèctrica, però l’encariment dels productes energètics continua sent la bèstia negra del consumidor. Ells solets han fet créixer més de quatre punts la taxa d’inflació. La mirada es mou ara cap a un mercat del petroli que viu en plena muntanya russa (mai millor dit) i ha dut a màxims històrics el preu del gasoil i la benzina. Ja creixien abans de la invasió d’Ucraïna, degut a la recuperació de la demanda. Però avui, en plena desacceleració econòmica, cal cercar els rastres de culpabilitat als colls d’ampolla de l’oferta. Els més evidents provenen de les sancions imposades a Rússia, el tercer productor mundial, i de les dificultats o poca predisposició d’alguns proveïdors alternatius per augmentar el seu subministrament.

Però patim també d’altres mals. Un és l’afebliment del valor de l’euro, a mesura que la Reserva Federal enduria la política monetària i feia més atractiva la compra d’actius financers no europeus. Des de cap d’any, la depreciació de l’euro ha encarit més d’un 10% les importacions pagades en dòlars. L’altre és el còctel de factors que enlaira el cost de refinar petroli, amb l’ús de mètodes molt consumidors de gas natural, l’obtenció més cara de dièsel i querosè (fonamentals en l’arquitectura de la mobilitat actual) a partir d’un petroli de menys qualitat, la renúncia a les importacions de carburants russos, els majors costos de transportar cru i el col·lapse de moltes refineries, estressades per l’augment de demanda existent i la necessitat de processar les reserves estratègiques alliberades per molts països.

Aquesta setmana els preus han baixat en previsió d’una recessió, probable però incerta, perquè la demanda energètica depèn de l’evolució del creixement econòmic. Però les reticències de l’OPEP a forçar la màquina, malgrat les intenses pressions polítiques, fan sospitar que tenim a tocar el pic de l’extracció eficient dels hidrocarburs líquids existents. Els principals actors semblen conformar-s’hi i acceptar viure al tobogan. Només les petrolieres estatals de l’Orient Mitjà tenen previst augmentar el ritme inversor en l’extracció d’hidrocarburs. La resta opta per canviar de joc i desviar capital cap al mannà promès de les energies renovables. Mentrestant, la societat vol prescindir del petroli, però paga els costos de no saber ben bé com fer-ho.