A principis d’abril, la Generalitat va acordar que els contractistes d’obres poden actualitzar els preus pactats en entendre que la situació excepcional d’increment desorbitat de l’energia, dels materials i de la mà d’obra que estem patint excedeix els límits del risc i ventura. Però es va oblidar dels contractes de serveis. Des de l’ACEC demanem la reforma de la llei de contractes del sector públic, que des de l’any 2015 impossibilita la revisió de les tarifes. Cal pensar que els nostres contractes sovint són de llarga durada en àmbits com ara la tecnologia, l’enginyeria i la innovació, en què el món evoluciona molt ràpidament, i que els nostres costos són bàsicament la mà d’obra i està inflacionant-se a un ritme del 30%; és espectacular el que està passant.

Hi ha contractes de molts tipus. N’hi pot haver d’un i dos anys, però els contractes de servei més regulars són de quatre amb possibles pròrrogues de dos anys o d’un any més un any. També hi ha els acords marc, que és quan t’homologuen perquè puguis treballar amb l’administració i tenen una durada més llarga.

Fins al 2015 hi havia la possibilitat d’incrementar preu per IPC, però ja ni això.

No tinc dades de totes les associades, en alguns casos pot representar el 10% i en altres, molt més, depèn.

Sí, una negociació amb el departament de compres, però s’emparen una mica en les males pràctiques de l’administració. Per això hem enfocat la nostra crida al sector públic, per això i perquè és un moment en què el que toca és impulsar projectes molt tractors de transformació que ha de liderar l’administració. La nostra és una advertència sectorial però també de país: que la inèrcia i falta de valentia de l’administració no facin que no puguem aprofitar un escenari, el que s’obre gràcies als fons europeus Next Generation (NGEU), per transformar el país. Quina pèrdua d’oportunitats estem tenint entre tots plegats que no sabem aprofitar aquest escenari còmode de pressupost per alinear-nos amb el que està passant en el mercat.

Destacaria tres factors. Hi ha primer un desajust entre oferta i demanda motivat per la poca vocació. És un problema identificat abans de la pandèmia i en què tothom està involucrat per estimular el sorgiment de vocacions de les enginyeries tecnològiques: telecomunicacions i informàtica, principalment. Observem que hi ha altres països que estan sent àgils a l’hora de bastir models educatius que produeixin perfils vinculats a aquestes necessitats. Aquí fa 10 anys que parlem de canviar les coses. Però hi ha factors més recents, com ara l’acceleració de la transformació digital, que la pandèmia ha provocat i que reclama més talent. Abans les consultores ens discutíem amb altres consultores per aquest talent, ara ens discutim amb la indústria. La digitalització ha passat a ser core per moltes empreses que han muntat un departament amb enginyers i s’estan musculant amb aquest tipus de talent, i no n’hi ha per a tothom. I el tercer motiu és la globalització del talent. La pandèmia ha fet palès que gràcies al teletreball podem estar en un lloc i operar en un altre. Això està fent que el talent d’aquí, si no el tenim ben pagat, opti per alternatives d’arreu. Fins ara, les empreses venien a Barcelona perquè teníem talent a bon preu i muntaven el seu hub tecnològic aquí, però potser està passant que estem deixant de ser tan atractius. El talent d’aquí cada vegada més està treballant per altres llocs que paguen millor. El nostre talent està disponible per a la resta, és el que està passant, i això està provocant l’hecatombe. Quina llàstima! Ara que hem de transformar Catalunya i el pressupost no és el problema. L’administració ha de ser valenta.

Per exemple, la Generalitat a finals d’aquest any treu uns nous contractes que habiliten el manteniment i desenvolupament de tots els sistemes d’informació de la Generalitat. Estem parlant de 20 o més lots de treball i cadascun dels lots té un pressupost de més de 10 milions anuals, ens n’anirem a 200 milions d’euros anuals. Si en una ocasió com aquesta, preveient el que està passant i el que ha de venir, no ens esforcem perquè aquests contractes nous vinguin amb clàusules de revisió incorporades, estarem comprometent un altre cop un període de quatre anys. Per això ens hem enfocat en aquesta mesura tan concreta i que és veritat que no afecta tothom. Però s’han de posar les piles, i em sap greu perquè l’administració ha fet aquest exercici en l’àmbit d’obres.

Malauradament l’àmbit dels serveis de consultoria de la tecnologia i la innovació està molt fragmentat i a Catalunya especialment. I l’administració ens ho ha tirat en cara. I estem oberts a fer-ho perquè no els estem donant xifres solvents de la magnitud de la tragèdia. Dit això, les obres tiren molt. Els mateixos NGEU demanen que justifiquem en què ens gastem els diners amb evidències i és molt més fàcil construir evidències quan fas rotondes o construeixes noves residències d’avis que quan fas un projecte de transformació del model d’atenció sociosanitària de les persones grans, que és del que estem parlant que es necessita. Catalunya diu que no necessita més residències sinó inventar maneres diferents d’atendre la vellesa. En aquests grans projectes que són els transformadors, és més difícil de demostrar que hi has treballat i que estàs obtenint resultats, que hi ha impacte.

Els NGEU són fons per a la recuperació, la transformació i la resiliència i per això som clau, perquè això va de transformar els països. I és clau una consultoria ampliada, en el sentit que no només el servei de consultoria és el necessari. Els processos transformacionals neixen de bracet de la consultoria, de l’assessorament, però a partir d’aquí es traccionen tot un seguit de necessitats, sigui desenvolupament de software, de hardware, sigui per arrencar i transformar o gestionar el canvi d’equips.

Incrementar ingressos no vol dir guanyar més. Puc tenir més projectes i de més volum i guanyar-me pitjor la vida. Del que estem parlant és de la inflació de costos, de manca de perfils, i hi ha evidències que és una realitat. No és discutible.

Les consultores cada vegada són més globals i les xifres no venen avalades només pel que passa aquí. Efectivament hi ha consultores que tenen beneficis però n’hi ha moltes altres que no se’n surten i que són comprades. Estem en un procés caracteritzat perquè cada vegada les empreses més poderoses compren les que no se’n surten.

Tremend. Les operacions de compra a tot el món se succeeixen. Els serveis s’han transformat en 24/7 perquè els negocis són digitals i això significa que has d’estar disponible en tot moment. Llavors les empreses del nostre tipus s’estan organitzant per contestar des d’una part o altra del món en funció dels usos horaris. I per això s’estan fent fortes.

Comprar empreses és una manera molt recorreguda d’aconseguir talent.

És bo que hi hagi un equilibri sobretot a Catalunya, on hi ha moltes pimes emprenedores i innovadores.

No només. Igual d’important és poder oferir projectes interessants. Ja fa temps que les empreses parlen del salari emocional, que potser no és un terme gaire afortunat, però que al final significa que el treballador es percep ben tractat o mal tractat en funció de moltes coses i no només del salari. Però és que ja ho hem explotat tot! Les noves generacions no valoren l’estabilitat de la feina, prefereixen ser protagonistes de la seva carrera i escollir quins projectes fan.

Possiblement està passant cada vegada més que les persones marxen a l’àmbit de la indústria perquè els projectes són més interessants, i perquè, si vens de la consultora i el que vols és fer un canvi, no ho trobes tant en una altra consultora. Però és més una percepció que una conclusió fonamentada. Dit això, jo faria una crida a abordar entre tots projectes transformadors, els projectes valents són els que tindran un retorn valent i a més retindran el talent, que és una derivada però que és fonamental perquè el necessitem. És un greu error entestar-nos a fer rotondes, al totxo, al ferro...

Catalunya és força pionera a l’Estat espanyol i, si algun progrés en aquest sentit es pot fer, serà aquí. Per això posem la pressió a la Generalitat. Perquè s’han fet coses diferents: el 2012 el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI) va voler configurar d’una manera diferent aquests grans contractes de desenvolupament i de manteniment i va obrir un diàleg amb el sector que va durar un any i mig per treure uns plecs molt més adequats als temps. El 2018 es va fer un altre pas i el 2023 se’n farà un altre vinculat amb les infraestructures. A canvi, ens demanen una resposta flexible.

Exacte. L’administració ve de pagar hores, però quan ofereixes un servei pots estar incorporant-hi coses (metodologies, acceleradors, patents, etc.) que has fet abans però que tenen un valor perquè una altra empresa no ho té, i això cal afegir-ho al preu del teu servei. La llei de contractes de l’administració pública va començar a reinventar-se per fer compra innovadora però ho fa molt lentament. Hi ha serveis que no poden tenir les mateixes regles del joc que un servei recurrent de manteniment.

No m’agrada categoritzar perquè no és veritat, hi ha contractes que paguen hores i n’hi ha que paguen servei, però s’ha de fer una evolució molt més ràpida. Hi ha administracions que no han sortit de pagar hores i això està fora d’òrbita. Ens anem anquilosant per culpa de no tenir els instruments adaptats als canvis. Instrumentalitzem els canvis perquè, si volem comprar intel·lecte, eines, acceleradors per fer les coses més ràpides i no sabem com fer-ho, com comprar això, és un fre!

Correcte. Tot el que està passant ens està portant al fet que hi ha d’haver un nou model de relació entre les administracions i les consultores però també les universitats, els centres tecnològics i el món del coneixement. Hi ha d’haver nous ecosistemes molt més àgils i els contractes han de tenir una altra pinta. Els nous models de relacions han de tenir nous instruments. L’administració té una queixa que compro, i és que els han donat una bossa de diners però l’han de gestionar amb el seu propi personal. Europa ha donat els recursos i unes regles però no les eines per engegar les coses. Hem de madurar massa coses en massa poc temps. i aquest és un dels problemes greus que tenim.

Acaba d’obrir un meló diferent. Quan van arribar els NGEU, se’ns va dir a les empreses que féssim consorcis per dissenyar els projectes perquè els diners vindrien en aquest format de col·laboració publicoprivada. Però els diners no estan venint en aquest format. S’escriu un PERTE i s’assignen uns milions, però està arribant molt lent i de manera que despista. Els diners que arriben de manera més ràpida van del Ministeri a les autonomies i serveixen per fer rotondes o noves residències però no per fer el canvi de model d’atenció sociosanitària.