El juliol passat, l’activitat manufacturera a Espanya es va reduir al seu nivell més baix des del maig del 2020, en ple període de la pandèmia. Aquesta és una dada molt significativa, perquè avança les expectatives de noves comandes per als pròxims mesos. El més curiós del cas és que aquest refredament manufacturer contribuirà a la reducció de la inflació, perquè la demanda caurà a causa de la reducció de les remuneracions per caigudes en les hores treballades .

Tot i que les dades d’ocupació de registre mensual incorporen molta circumstancialitat, les de juliol cal que s’emmarquin en el context general, que és de declivi: la desocupació i els afiliats a la Seguretat Social van descendir aquest mes de juliol per primera vegada en vint-i-un anys. La dada, entenc, anticipa uns mesos complicats; a Espanya el ministre de Seguretat Social ja va avançar a mitjans d’agost que s’esperava un fort declivi en l’ocupació a finals d’aquest mes .

L’Índex de Confiança del Consumidor és un índex qualitatiu que recull una cosa tan impalpable com l’estat d’ànim econòmic del ciutadà mitjà. Aquest índex, que anticipa posicionaments de la ciutadania respecte al seu sentiment econòmic, va caure al juliol i la tendència continua en declivi .

No hi ha certesa ni seguretat que estigui garantit el subministrament ni l’accés a aliments bàsics i d’ús comú, ni que el seu preu hagi de ser verdaderament accessible. És una alerta que va llançar el Banc d’Espanya a principis d’agost i és realment preocupant perquè l’advertència afecta béns essencials .

No és possible delimitar quan es podran reconfigurar les cadenes globals de valor, la qual cosa implicarà preus més elevats i/o possibles desabastiments puntuals més o menys dilatats. Això és conseqüència de la deslocalització de produccions que es va produir durant els anys setanta i vuitanta, produccions que de vegades es van concentrar en un o dos països. El temps va anar passant i els costos de producció i transport han anat augmentant, de manera que ja no és tan rendible ni convenient produir en aquelles latituds on les plantes de producció, de moment, continuen .

Els tipus d’interès estan pujant i ho continuaran fent. El finançament d’empreses i famílies serà més i més car. Els preus cauran perquè caurà la demanda, però es generaran costos, i la productivitat és la que és. Penso que la pujada de tipus no és la solució a l’actual espiral inflacionista, perquè aquesta és una inflació d’oferta, però apujar els tipus és una resposta simple, automàtica i efectiva ja que la demanda caurà, però els efectes que es generin poden ser molt durs

Segur que recordeu que es va dir que l’estalvi forçós generat durant la pandèmia impulsaria la recuperació. El cert és que a Espanya el 65% d’aquell estalvi va ser acumulat pel 20% de les famílies, i ara l’augment de preus que s’està generant ha fet que part de la població hagi hagut d’utilitzar part d’aquell estalvi acumulat, fos molt o poc, per afrontar la inflació. Alhora, augmenta la petició de crèdit per part de les famílies per la mateixa raó .

Restricció en la massa de fons dedicada a certs sectors per finançar projectes. Això, en gran mesura, és independent de l’augment de tipus i té molt a veure amb la confiança en aquests sectors i les seves empreses, la qual cosa, per capil·laritat, incideix en la confiança en sectors i empreses connectats amb els anteriors .

És pura elucubració, però el cert és que un augment de la tensió a l’est d’Àsia, amb la qual alguns guanyarien (competidors i especuladors) generaria una situació de desabastiment de semiconductors que afegiria més pressió als preus .

Avui la incertesa social, en sentit ampli, ja és enorme, i no hi ha res que garanteixi que demà sigui menor. La cohesió social que s’ha anat teixint durant tant de temps i de manera tan treballosa es pot trencar, i no hi ha pitjor situació que aquella en què un conjunt de persones no té res a perdre.

En realitat és una conseqüència. Les fallides d’empreses estan augmentant, de manera que empreses i autònoms tensats per la falta de finançament i la dificultat d’aprovisionar-se es veuen i es veuran abocats a la suspensió de pagaments i d’activitats, la qual cosa afegeix incertesa a la incerta

Ho vam comentar a l’inici de la pandèmia: els ingressos que es perdin no es recuperaran perquè el temps no pot tornar enrere. (I ja sabeu què n’opino: aquesta situació, no crisi, la provoca l’oferta, no la demanda

És una de les conseqüències de la inflació: l’empobriment de gran part de la població, amb totes les seves conseqüències: caiguda de la renda real i caiguda de la capacitat de pagament i, en la immensa majoria dels casos, sense possibilitats de recuperació dels ingressos perduts

Els combustibles estan baixant de preu, però no a causa d’un augment de l’oferta, sinó perquè els mercats de combustibles estan avançant una caiguda de la demanda que ja s’està traslladant a les expectatives dels preus actuals dels combustibles. Hi ha molt cercle viciós .

La inflació subjacent, la que mira a mitjà termini, a Espanya ja se situa en el 6,4% i en cotes elevades en molts altres països. Tot i que els preus comencin a baixar venen temps difícils

Situacions conflictives en economies potents, en principi sense relació amb realitats pròximes, poden tenir implicacions catastròfiques a causa d’efectes derivats i multiplicats. I a la Xina, la construcció és un dels sectors que més pes té en la generació del PIB, el 30%

Si en aquests moments la morositat està augmentant, està mostrant problemes actuals i anticipant situacions conflictives que produiran l’augment de tipus i l’alentiment en la tornada a la normalitat. I la morositat, a més, redueix la confiança i incrementa la incertesa .

Les rendes que poden ser qualificades de no baixes estan perdent poder adquisitiu i estan accedint a béns i serveis que abans no consumien, distribuïts per proveïdors a què abans no recorrien. Això lliga amb el que abans comentàvem sobre l’empobriment de la població causat per la inflació, però no centrat en les rendes baixes. Si s’extrapola la tendència, la situació es pot produir en segments de renda cada cop més elevats .

Problemes en l’oferta d’energia impliquen estancaments o caigudes del PIB. I un escenari de decreixement suposa més desigualtat per concentració del capital i caiguda del poder adquisitiu de rendes creixentment més elevades .

Els tipus estan augmentant i tot i que ho estan fent en gairebé tots els països de la mateixa manera, les conseqüències seran diferents: uns països tindran més problemes que d’altres, fonamentalment aquells que tenen una productivitat més baixa, com és el cas d’ Espanya .

Efecivament: si el preu dels béns bàsics continua alt, la situació d’un gran nombre de famílies s’anirà degradant, la qual cosa afectarà la seva capacitat de pagar impostos i incrementarà les demandes socials ...

Els polítics comencen a dir coses sense embuts: “El primer ministre belga, Alexander De Croo, [...] advertia [...] que ens esperen cinc o deu hiverns complicats.” Això és parlar del 2027 o del 2032 . I el president de la República francesa afirmava: “Veurem una sèrie de crisis cada cop més greus, i el nostre destí pot estar condicionat per haver de gestionar permanentment crisis i urgències. Estem a punt de viure una gran convulsió, un canvi radical. En primer lloc, perquè estem vivint la fi de l’ abundància .” En definitiva, venen temps complicats, que no són més que una altra manifestació de la crisi sistèmica que va començar el 2007: la financera, la de deute, la del dopatge creditici i, ara, la de la inflació d’oferta i l’escassedat de subministraments, amanida amb sequeres extremes i rècords de calor. I el pitjor: unes expectatives a la baixa i una incertesa a l’alça.

D’aquí sorgirà l’estabilitat que aportarà el nou model, però penso en un escenari de precarietat i de desigualtat com a conseqüència de la concentració de capital. En resum: penso que venen temps estables, però per a la majoria de la població, no satisfactoris.