Ens havien programat el judici per al 14 de novembre a les dotze del migdia. Amb l’advocada Montserrat Vinyets vam valorar que era un horari molt just perquè en principi el total de persones a declarar són 15, incloent-m’hi a mi. Vam plantejar que era molt just; qui assigna els horaris és el lletrat i no el jutge. No volíem que dies abans o el dia del judici es veiés que era molt just i es produís un aplaçament en aquell moment. I vam plantejar al lletrat si realment es podia dur a terme el judici en l’horari que se’ns havia assignat. Han valorat que no hi havia temps i s’havia d’ajornar; el que no és normal és que l’ajornament sigui de vuit mesos.

No és la primera vegada que s’ajornen judicis a represaliats a Girona. Forma part d’aquesta estratègia del cansament, de desgast. A excepció del d’en Ricard Llorente, es van ajornar els judicis d’en Pau Sànchez i en Robert Llach. En el cas de 21 Raons , la data de judici fixada és pel 28 i 29 de març del 2023; l’han ajornat just un any perquè s’havia de celebrar aquest març. [La vaga de lletrats del 26 de gener va fer ajornar el judici d’en Robert Llach, detingut durant les protestes per la sentència del procés, que es va fer el 8 de juny. Va sortir absolt. El judici de Pau Sànchez va ser el 6 de juliol, després que la defensa, el desembre del 2021, demanés que els policies que van detenir-lo declaressin presencialment.]

Tenia l’oportunitat de tenir-los davant i dir-los coses que molta gent pensa i ningú els ha dit. Com a represaliada, com a Carla Costa, però també com a veu dels represaliats invisibilitzats. Vaig aprofitar l’espai per donar l’opinió de l’independentisme i els represaliats més de base que no hem tingut el mateix suport que líders polítics i socials. Vaig recordar-los el paper que té la Generalitat en moltes causes i que hi ha represaliats de primera i de segona. Quan la Generalitat es persona en acusació particular ja està creant una diferència. En el meu cas no, si bé la investigació policial és a càrrec dels Mossos. El meu objectiu no era que se’m visualitzés a mi, sinó que els polítics fossin conscients de tots els represaliats i que fessin un pas endavant. Hi ha molts casos invisibilitzats.

El que critico molt és el paper desmobilitzador que van tenir. És cert que hi ha una part de responsabilitat del moviment popular, l’independentisme de base, que no s’hauria rendit o parat. Hi ha una doble responsabilitat. D’una banda, la dels agents que són la cara pública que ens mobilitza i juguen un paper important. També com els mitjans de comunicació han criminalitzat el moviment, la desobediència civil del jovent. Hi ha, a més, una responsabilitat col·lectiva de l’independentisme de base de no haver sabut com continuar amb la força que hi havia en aquells moments als carrers; que era molt important. Hi havia una manca d’estratègia clara col·lectiva.

Abans de la macrocausa de 21 Raons, en les protestes anteriors s’havia criticat i criminalitzat molt el fet d’anar tapat a les mobilitzacions. Hi va haver un canvi de visió de la gent arran de les detencions massives de 21 Raons. Van veure com actua l’Estat, que és repressor, amb un col·lectiu tan ampli, gent d’edats diferents i sensibilitats diferents, com 21 Raons. És una manera d’autodefensa, de protegir-nos. No l’hi posem fàcil a l’Estat que ens reprimeix.

Sí, per això ja s’han anat trobant punts en comú però l’estratègia no ha acabat de ser clara i unitària. Si en l’àmbit popular hi ha diferències i per part dels que ens han de representar també les fan molt més visibles, és normal que es generi aquesta tensió.

Sempre s’ha de fer autocrítica. Hi ha hagut moments en què hem fet coses per inèrcia i potser calia haver-se aturat i pensar. Manteníem l’esperit de mobilització però sense preguntar-nos com, per què. Fèiem el que podíem amb les eines que teníem. Aquesta parada segurament ens la dona ara: replantejar i pensar en les línies estratègiques. També és un bon moment per reforçar les bases i pensar. O aprofitem aquesta parada per reflexionar i fer autocrítica, crear estratègia i front comú.

Tenim la sort de tenir la xarxa que tenim. Si no la tingués, jo no puc assumir la multa que se’m demana. També és important donar suport a totes les persones que no tenen xarxa. És important tenir un col·lectiu de base potent capaç d’ajudar en totes aquestes situacions i totes les persones que no tenen teixit. Hi ha molta més gent a qui no arribem. Parlem de més de quatre mil represaliats. Donar suport no només és anar a l’acte ni donar diners, també és crear xarxa antirepressiva, implicar-s’hi i voler ser-hi.