Les pràctiques corruptes, fraudulentes i poc ètiques cada cop tenen menys marge d’actuació, menys mirades còmplices i menys impunitat. Almenys això és el que intenten els governs per evitar una sagnia que costa molts diners a la societat en benefici d’uns pocs i en contra de la sanitat, de l’educació o de la investigació. En aquest sentit, el Parlament i del Consell Europeu van aprovar el 2019 una directiva relativa a la protecció de les persones que informen sobre infraccions al dret de la Unió, que ara l’executiu de Pedro Sánchez ha convertit en un projecte de llei que s’ha d’aprovar un dia d’aquests.

No cal dir que la cultura actual de moltes organitzacions no estimula l’assenyalament del delicte. Més aviat tot el contrari: imposa una mena d’omertà, o codi del silenci col·laboracionista, i els infractors se n’aprofiten. Les poques persones que es deixen guiar per la seva consciència i que denuncien, s’arrisquen a una persecució sense treva que acaba passant factura a les seves economies i a la seva salut. I el que és més greu: sovint amb l’aquiescència del sistema.

Ja fa temps que les empreses estan desplegant una dimensió ètica per orientar la conducta dels treballadors, la propietat, els proveïdors, etc. Cal esperar que no sigui exclusivament un gest de cara a la galeria o una mera estratègia defensiva per evitar problemes amb la justícia. La creació de bústies anònimes per alertar o la protecció laboral i judicial dels alertadors anirien en aquesta línia. Ara bé, cal que el desplegament d’aquestes noves lleis que comporten noves estructures administratives no signifiqui més burocràcia i més recursos destinats a ens ineficients. Massa sovint la manera de fer el contrari del que suposadament es pretén és bastir una estructura, anomenar càrrecs i assignar-los pocs recursos. Que aquesta llei no faci encara més fàcil la cacera d’aquells que aixequen la llebre!