Societat

ROSA MARIA AGUADÉ

FILÒLOGA

“Les beguines feien por perquè parlaven de Déu sense intermediari”

L’Església només feia servir el llatí, i les beguines predicaven en llengua vernacla; la gent les escoltava i les entenia
Algunes beguines tenen obra escrita important: tractats teològics explicant la seva manera d’entendre la relació amb Déu

Les beguines, l’època d’esplendor de les quals va ser al segle XIII, van ser un fenomen exclusivament de dones que, majoritàriament fora dels ordes religiosos, van constituir a tot Europa però en especial als Països Baixos i Alemanya un moviment religiós i místic molt important i van promoure el paper actiu de les dones dins la societat. El 1998, la Unesco va declarar Patrimoni de la Humanitat tots els beguinatges que s’han mantingut, una espècie de colònies on les dones es van organitzar de manera autònoma i van poder expressar la seva espiritualitat i aportar la seva saviesa a la societat. La filòloga Rosa Maria Aguadé, especialitzada en literatura de dones de l’edat mitjana, és una experta en beguines, sobretot la francesa Margarida Porete, autora de L’espill de les ànimes simples, un llibre escrit en llengua vernacla –que Aguadé ha traduït– pel qual va ser condemnada a mort. La Inquisició no va tolerar que dones al marge de la institució parlessin de Déu prescindint del llenguatge teològic i el llatí i van ser enviades a la foguera acusades de ser heretges.

És pertinent, doncs, en el Dia de la Dona parlar de les beguines?
Totalment, perquè van ser pioneres en moltes coses. El de les beguines és un moviment únic, fins i tot en la distància, perquè amb aquella explosió encara no s’ha tornat a donar. Elles inicien una manera de relacionar-se diferent de com havia estat fins aleshores i, de fet, no s’ha tornat a donar. El moviment apareix a finals del segle XII, quan l’Església havia perdut l’origen, s’havia corromput, i va néixer en els ordes religiosos i també a la societat una voluntat de tornar als orígens, a la puresa del cristianisme. Sorgeixen ordes nous, com els franciscans i els dominics, que amb aquesta idea de tornar als orígens afegeixen una branca femenina. I què passa? Doncs que hi ha moltes dones que hi volen entrar però no hi ha prou monestirs per a totes. Què fan? S’associen i creen els beguinatges.
L’essència de les beguines és l’espiritualitat, acostar-se a Déu?
Sí, seguir l’Evangeli però també dedicar-se al món. Tenen una vessant social molt important perquè no només volen resar i dur una vida devota, sinó que a més a més volen fer alguna cosa per la societat, pel seu entorn. Aquest aspecte és cabdal en elles. La petja que van deixar a la seva societat va ser molt important.
El moviment és fort al segle XIII.
En aquell moment les dones o es casaven o entraven en un monestir; les que no volien una cosa però no podien accedir a un monestir o bé perquè no hi cabien o bé perquè veien que no es podien adaptar a la rigidesa de les seves dures regles, van iniciar aquesta tercera via i emprendre una vida religiosa alternativa.
Les beguines, doncs, estaven al marge dels ordes religiosos?
Sí, tot i que depenien del bisbe. Però ja a finals del segle XIII, quan eren molt perseguides per la Inquisició, algunes es van integrar en algun orde, bàsicament per estar protegides. També n’hi havia que havien començat sent d’un orde religiós i en van sortir perquè eren beguines. Però en general és al revés: primer són beguines i al final, per seguretat, entren en un orde.
Qui eren les beguines?
Són aquestes dones que porten una vida religiosa al marge de la institució, tant eclesiàstica com familiar, i s’organitzen en una comunitat autònoma. Anaven vestides d’una manera determinada, sense luxe ni ostentació, però no era un hàbit determinat. Els grans beguinatges eren com una petita colònia: al mig hi havia una església, un hospital o una escola, perquè elles es dedicaven a les cures i a l’educació de les nenes, els ensenyaven a llegir i a escriure, per tant, una tasca importantíssima, i a la traducció de textos, majoritàriament, i a la tasca de copiar-los. Al voltant de l’hospital o l’escola hi havia tot de casetes, una per a cada una d’elles.
Hi havia normes?
Cada beguinatge tenia les seves normes, tot i que hi havia una regla general al voltant de la pobresa, la castedat, l’oració i el treball santificat, etcètera. Eren dones que volien dedicar la seva vida a Déu i a ajudar els altres. Cal dir que feien vots, quan entraven en un beguinatge, però en cap cas eren definitius. Si una beguina volia deixar de ser-ho, no hi havia cap problema. En els beguinatges grans hi havia una superiora, que feia de mare espiritual i tenia capacitat per confessar-les. Tenia independència i el capellà de la zona només hi anava de tant en tant.
Combinaven la vida contemplativa amb la vida activa?
No es concep la beguina sense aquesta incidència social, al món. Si alguna cosa volien ser era ser importants per a la societat amb la voluntat de transformar aquesta societat... Es venia d’una crisi espiritual molt important a l’Església, una crisi que va passar entre els segles XII i XIII, quan apareixen les ciutats i una nova manera de veure la vida i relacionar-se.
Però eren dones inclassificables.
Estaven fora de qualsevol model i moltes havien tingut una bona educació perquè eren filles de la noblesa o la burgesia. Van optar per una alternativa a casar-se o fer-se religioses; per tant, estaven als marges de tot i s’organitzaven com volien. Quan una dona volia fer-se beguina mirava si a la seva ciutat hi havia algun beguinatge per entrar-hi... A Colònia, per exemple, n’hi havia 160.
Molts beguinatges en una sola ciutat!
Estem parlant, segons diuen les cròniques, que al segle XIII hi havia un milió de beguines repartides per, bàsicament, el centre d’Europa.
Hi havia diverses formes de beguina?
A banda de les que vivien en un beguinatge, que n’hi havia de grans i de petits i, per tant, amb organitzacions diferents, hi havia les independents, que s’havien de sostenir econòmicament. Moltes d’aquestes procedien de famílies nobles i tenien recursos. Aquestes podien viure soles o en un grup de dues o tres. Hi havia unes beguines que eren les rescluses, que vivien aïllades, i n’hi havia unes altres que s’emparedaven al costat d’un monestir o una església, per exemple, i no sortien mai més d’allà i la gent les anava a veure i els donava menjar per una finestreta. Això, però, eren extrems. Margarida Porete, que és la beguina sobre la qual jo vaig fer la tesi doctoral i he traduït el seu llibre L’espill de les ànimes simples (Proa), sembla que era independent i devia viure sola amb dues o tres més. Llavors també hi havia les beguines itinerants, que, de fet, van ser les que van fer més por a l’Església i van ser les primeres de ser perseguides.
Per què feien por?
Perquè anaven d’un lloc a l’altre a predicar l’Evangeli amb llengua vulgar. Això és el que va fer més por, perquè aleshores l’Església només feia servir el llatí (ho va fer fins al Concili Vaticà II) i la gent del poble no entenia res i elles [que es van avançar als protestants, que van apostar per les llengües vernacles] van ser traductores, les pioneres en la traducció de textos eclesials i teològics en llengua vernacla. Van traduir la Bíblia en llengua vulgar i també van ser elles les primeres en escriure en llengua vernacla.
Les primeres de ‘parlar clar’...
Les beguines itinerants, algunes de les quals tenien molt de carisma, algunes amb una gran cultura, es movien molt i quan arribaven en un lloc predicaven l’Evangeli amb la llengua del poble i l’explicaven a la seva manera, fins i tot sovint explicaven la seva experiència de Déu, la seva experiència religiosa. Cridaven molt l’atenció i la gent se les escoltava molt, entre altres coses perquè les entenien. Algunes d’elles van ser molt venerades. Això és el que va fer molta por a la institució eclesiàstica, perquè elles anaven als pobles i la gent sortia a veure-les i escoltar-les. I a elles les entenien i al capellà del seu poble no. Moltes beguines tenien obra escrita.
Van ser pioneres...
Moltes van tenir una obra molt important, el que passa és que, com tot el que feien les dones, sobretot en aquella època, això ha quedat silenciat. Noms de la història de la teologia importantíssims van beure d’elles i així ho van reconèixer, però han quedat els noms d’ells i els d’elles no. Com el nom del teòleg per excel·lència de l’edat mitjana, Meister Eckhart, que també va tenir una experiència de Déu diferent de l’oficial. El cas és que les obres de les beguines no només van quedar oblidades sinó injuriades. El concili de Lió va ser el primer que va dictar resolucions en contra de les beguines, i si fins llavors ja eren perseguides, a partir d’aquell concili ja es pot parlar de matances. Hi va haver una autèntica cacera de bruixes i a Carcassona, per exemple, que també va ser un gran centre de beguinisme, entre el 1318 i el 1350, van cremar a la foguera més de 113 beguines.
I a banda de Margarida Porete, quines altres beguines tenien obra important?
N’hi havia moltes, però podríem citar, per exemple, la Hadewijch d’Anvers, que té una obra amplíssima i utilitza un llenguatge amorós per descriure la seva relació amb Déu; la Beatriu de Natzaret, una dona que va entrar en un beguinatge de ben petita en quedar òrfena i és on va aprendre a llegir i a escriure, i després va entrar en un orde cistercenc. També té obra important Matilde de Magdeburg, que va entrar en un monestir als seixanta anys, perquè com que era perseguida va entrar en un orde per conservar la vida.
Què escrivien?
Tractats teològics explicant la seva manera d’entendre la relació amb Déu. La Hadewijch escriu visions que té, la Porete fa un tractat teològic de la seva manera d’entendre l’espiritualitat, un recorregut, un pelegrinatge que fa l’ànima des de ser ànima simple, com ella en diu, a arribar a ser ànima lliure en contacte amb Déu; és un procés com podria ser El castell interior de Teresa de Jesús.
Era una revolució...
Per això la van cremar! Imagina’t una experiència de Déu individual que no necessita mediació! Un dels seus conceptes era aquest: sense mediació, sense intermediari, ni de cap home ni de la institució ni de res. La seva experiència era única, individual amb la divinitat. I a partir d’aquí elles elaboren la seva teologia.
I fins quan hi ha beguines?
La darrera beguina reconeguda oficialment va ser Marcella Pattyn, que va morir als 92 anys el 2013. Que facin servir el nom de beguines, potser ara no n’hi ha, i amb una estructura com el beguinatge, és clar que no, però si entenem que una beguina és una dona que es dedica a la tasca social, que decideix fer un bé pel món de manera altruista però amb una base espiritual molt forta..., doncs es digui com es digui, jo crec que n’hi ha.

També n’hi va haver a Catalunya

També hi va haver beguines cap a finals del segle XIII i principis del XIV a la Península, sobretot a Castella, a Catalunya i a les Illes; però aquí, en comptes de beguines, es deien beates. En el llibre Les beguines escrit per Elena Botinas, Júlia Cabaleiro i Maria dels Àngels Duran i editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, se’n parla, de les beguines catalanes. A Barcelona, per exemple, hi havia el resclusatge de Santa Margarida, al Barri Gòtic, on va destacar Brígida Terreres al segle XV. Combinaven la vida espiritual amb, en aquest cas, l’activitat de carrer: tenien cura de malalts, especialment dels leprosos i els moribunds. A Tarragona, diu Rosa Maria Aguadé, “hi ha una escola de dominiques i encara avui se’n diu el beateri perquè hi havia hagut una comunitat de beguines que després, justament quan comencen a ser perseguides, van ser acollides a la branca femenina dels dominics”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.