L’1 de gener entrava en vigor el nou impost indirecte sobre els envasos de plàstic no reutilitzables, que grava els fabricants i importadors d’envasos amb una taxa de 0,45 euros/kg de plàstic no reciclat posat al mercat. Una norma que s’emmarca en la Llei 7/2022, de 8 d’abril, de residus i sòls contaminats per a una economia circular, i que té com a objectiu la reducció de residus generats per envasos d’un sol ús, com així defineix el full de ruta de la Unió Europea.

L’impost al plàstic afecta directament totes les empreses que facin servir plàstic verge, no reciclat, tant si són fabricants com importadors, que repercuteix en l’usuari final. Aquesta gestió és d’obligat compliment i les empreses gaudeixen de sis mesos transitoris per poder adaptar les seves infraestructures a la demanda legislativa. Internament, els proveïdors hauran de transformar els seus productes i la matèria primera per no generar envasos d’un sol us amb plàstic no reutilitzat. Això és el que vol promoure la llei, però no està passant.

A hores d’ara, el sector del packaging es troba immers en un moment de canvi estratègic precipitat pels canvis normatius, ja que no podem oblidar que al gener, també va entrar en vigor el reial decret d’envasos i residus d’envasos, una directriu que feia prop de vint anys que no s’actualitzava i que estableix diverses mesures per al reciclatge, la reutilització i la reducció dels envasos a l’Estat espanyol.

El repte ara és que els fabricants d’envasos i tota la cadena de valor implicada pugui afrontar els canvis que demanen les directives per poder respondre de forma eficient a la llei i a les necessitats de responsabilitat mediambiental que requereix la societat. Aquí és on els clústers i altres nexes d’unió de la indústria de l’embalatge esdevenen eines importants perquè el sector tingui la major agilitat de resposta amb el coneixement compartit que es trasllada i el treball conjunt per un mateix benefici. El problema és que actualment el producte reciclat presenta tres complexitats: el preu, sovint més car que el material verge; la qualitat, ja que transformar-lo pot generar més problemàtica de producció en no ser tan estable, i l’oferta, perquè costa trobar material per cobrir les necessitats la indústria. L’impost ha de facilitar a mitjà termini generar economies d’escala que facin, d’una banda, generar prou volum de matèries primes reciclades al mercat, i fer-ho competitiu respecte al cost de material verge que tindrà alhora associat l’impost. Actualment, ens trobem en la paradoxa que és més barat comprar material verge i pagar l’impost, que no incorporar el material reciclat.

El focus l’hem de posar en l’ecodisseny (incorporar criteris ambientals a la fase de concepció i desenvolupament de producte), per tal que tots els envasos es puguin reciclar el 2030.