Saldos regionals reals
El concepte de saldo és clar: la diferència entre els ingressos i les despeses, tant si es refereix a un país, a una regió, a un municipi o a una comunitat de propietaris. Segur? En principi, hauria de ser així, però en el cas de les regions espanyoles, les comunitats autònomes, al saldo que sorgeix de la diferència entre els seus ingressos i despeses s’hi han d’afegir les quantitats que anualment perceben o veuen restades de les seves aportacions a l’Agència Tributària. La suma de les dues quantitats, referides al PIB de cada regió, mostra el saldo real de l’esmentada regió.
El quadre adjunt mostra, a la columna A, l’estimació dels saldos fiscals de cada regió el 31 de desembre del 2022 en percentatge del seu PIB, segons la realitat el 31 d’agost, una estimació elaborada per FEDEA, l’Observatorio Fiscal i Financiero de las Comunidades Autónomas (desembre del 2022); a la columna B, els saldos fiscals interregionals segons el mètode dels fluxos monetaris el 31 de desembre del 2005, publicats el 2008, els únics fins ara elaborats oficialment i publicats pel govern d’Espanya, i a la columna C, els saldos regionals reals.
Com es pot observar el tomb que experimenten les xifres dels saldos fiscals regionals després de la combinació amb els saldos fiscals interregionals, un cop canviat el seu signe per adaptar-los a la realitat, és espectacular. Regions els comptes anuals de les quals mostren un dèficit, com en el cas de Catalunya (-1,3%), el País Valencià (-2,7%) i les Illes Balears (-0,9%), passen a mostrar un superàvit amb el seu saldo real: 7,40%, 3,62% i 13,30%, respectivament.
Regions amb un dèficit molt reduït, com és el cas del Principat d’Astúries (-0,3%), o mitjà com Extremadura (-1,1%), empitjoren enormement les seves xifres en considerar els seus saldos interregionals fins al -14,63% i el 18,88%, respectivament.
El cas del País Basc i Navarra també és significatiu perquè malgrat que disposen de règims fiscals propis, els seus comptes mostren un dèficit interregional pel fet que aporten a l’Estat més del que haurien d’aportar segons el seu concert i conveni.
La LOFCA, la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes del 22 de setembre del 1980, va ser una llei molt dolenta, perquè generava una cascada de greuges comparatius i alhora limitava les possibilitats de creixement d’unes regions, les que aportaven, i no establia auditories a l’ús dels fons percebuts per part de les que rebien, i les seves actualitzacions posteriors van seguir mantenint la mateixa filosofia. Un exemple amb dades del 2017 que, recordem, va ser l’últim any bo: sense desacceleracions econòmiques, virus, inflació, ni tipus d’interès pels núvols.
Si Catalunya hagués mantingut i empleat al seu territori la totalitat dels tributs que a Catalunya es van recaptar, hauria disposat de 2.300 euros en recursos per habitant per invertir a la regió. Si a Extremadura hagués passat el mateix, hauria disposat de 1.485 euros per habitant. Les coses, però, no són així: l’Agència Tributària recapta i l’Estat reparteix segons l’establert per la LOFCA, de tal manera que el govern de la Generalitat disposa de 2.080 euros per habitant i la Junta d’Extremadura, de 2.570. És a dir, Catalunya, després d’aportar, queda en una posició molt pitjor que Extremadura, que percep després de rebre. I això és així des del 1980.
El que no em deixa de sorprendre és que d’aquest tema dels saldos regionals reals i dels saldos fiscals interregionals se’n parli tan poc, sobretot a les regions amb un dèficit fiscal interregional crònic.
