Hi ha una sensació generalitzada de cansament, que avança lentament però implacable en tots els àmbits, i em temo que el vocabulari amb què expressem el que la provoca, n’exagera la percepció: gestionem el temps, les tasques, les reunions, la feina pendent, la intel·ligència artificial i el big data, les relacions amb els altres, les emocions...

I si deixéssim de gestionar? Us deu semblar una idea sense solta ni volta, perquè se’ns està resistint el canvi de pantalla, i transitar cap a un paradigma absorbit per la incertesa no atrau. L’antic verb, el que ens arrossega i ens deixa baldats al final del dia, és sinònim d’ordre, control, norma, protocol; neix de la por, que augmenta exponencialment en l’estat catàrtic en què viuen la majoria d’individus (més rutines, menys consciència, més distraccions).

El verb que us proposo fa de més bon viure. Ve de la confiança en allò que emergeix; l’alegria n’és el principi actiu, que juntament amb la curiositat i el sentit de l’humor es combinen en la fórmula perfecta per al canvi: habitar.

I si ens rendíssim al desconeixement i l’habitéssim amb dignitat? Des de la humilitat, explorant espais on no havíem estat mai, descobrint noves maneres de ser més humans: preguntant i dissenyant espais de conversa i de reflexió en què participessin persones de condicions i aportacions diverses, amb mentalitat oberta.

I en línia amb aquest repte, atrevim-nos a incorporar una nova mirada, aquella qualitat que ens fa, de moment, tan humans, tan lliures i tan autònoms: la curiositat i, de retruc, per visibilitzar-la, la pregunta, dues aliades que s’abracen per conduir de manera fluida en el camí de la incertesa.

La curiositat és un dels antídots més potents per mitigar l’angoixa, la tensió, la por, les creences limitants; dubtar de tot, no creure’t res fins que t’ho demostris.

Preguntar per sentir-te compromès en la cerca, per gaudir del camí, per “habitar” el procés, per jugar-hi, amb un gran somriure als llavis, garant de la teva capacitat exploradora, portadora de l’energia necessària per continuar amb constància, sense abaixar la guàrdia, amb actitud de vigilància i orientada en el focus.

Per a les persones assalariades, tornar-se a enamorar de la feina seria una bona manera de recuperar el compromís de l’inici; per fidelitzar la joventut, que té unes expectatives altíssimes de desenvolupament personal en les organitzacions, seria una oportunitat, i per créixer i ser sostenible sense desgast emocional, una empresa pactaria amb la competència.

Empreses curioses, (aprendívoras, així en diu Santiago Beruete), solucionadores de problemes d’adults amb metodologies d’escoles d’art: incubadores d’idees, activadores d’aliances amb persones expertes, assedegades de reptes.

Empreses que evolucionessin amb la il·lusió que part de la seva estratègia és seduir el talent, posar en valor l’expertesa de qui en sap i és crític amb el que ignora, desafiar l’statu quo, preguntar-se constantment si aquest és el camí o si hi ha altres alternatives per imaginar, per escoltar des de la voluntat d’aprendre; en definitiva, empreses curioses.