Ana Martínez (A.M.). La vam registrar el 2017 i tot comença per un tema personal. Soc filla de víctimes de la riuada, que es va produir quan tenia sis anys. Va morir el meu avi, que havia vingut de visita; l’Ángel, el meu germà gran, i l’Antonio, el petit de tres anys, va desaparèixer. La meva mare es va salvar però va estar ingressada dues setmanes. Les meves germanes i jo hem crescut amb la idea que el meu germà de tres anys era un cos que va anar a parar al mar. Però fa 20 anys vam llegir un article d’una persona que era adoptada de la riuada del 1962 a la riera de les Arenes i vam prendre consciència que la família mai en parlava. El pare mai va dir com va identificar el cos del meu germà i la meva mare tenia com un guió après, com molts pares i mares afectats, i sempre explicava el mateix. I per primera vegada vam anar a l’Arxiu Històric Comarcal i vam llegir les cartes que arribaven a l’Ajuntament per demanar nens en adopció de la riuada.

Susana Escalera (S.E.). Constituir-nos com a associació ens obria portes que a vegades com a persona física no s’obrien, malgrat que haig de dir que a l’Arxiu de Terrassa i el comarcal sempre ens han rebut i tractat com si estiguéssim a casa.

(A.M.) Unes 50 cartes, i se’n va fer un recull de l’arxiu amb el títol Orfes imaginaris i les cartes van arribar al Gobierno Civil i a d’altres llocs. Hi havia una demanda de nens orfes; nosaltres no els hi considerem, d’orfes, sinó que els considerem desemparats, abandonats, perduts perquè no es va fer un retrobament amb les famílies i no van comprovar si eren orfes o no. I famílies de tot Espanya preguntaven per familiars morts o desapareguts. Si, d’una banda, hi havia gent que buscava i, de l’altra, gent que demanava, aquí va passar alguna cosa. T’adones que en van passar moltes, de coses, i que algunes no se saben.

(A.M.) Coses que es van fer malament, altres que es podien haver evitat, la mala gestió o la falta de consideració que han tingut les víctimes després. I no pots sortir d’aquí, és com un deute moral, tens un compromís com a familiar, però també com a ciutadana, perquè hi hagi una restitució i un reconeixement; s’ha de recordar, s’ha de saber. Entrem en un bucle del qual no sortim.

(A.M.) El principal és saber si va haver-hi realment adopcions irregulars i desaparició forçada de menors, que era una pràctica habitual en l’època.

(S.E.) Demanem dues coses. Una és que hi hagi un acte de restitució, de perdó, sense demanar responsables, i de reconeixement a col·laboradors com la Brigada de l’Amor. I l’altra és que ens ajudin a trobar respostes sobre els nens; de si va passar, i si no va passar, que ens ho demostrin. I que ens ajudin perquè alguna família pugui identificar les víctimes a través de les fotos de l’arxiu.

(S.E.) Aquesta és una altra cosa, fer-ne un recompte al més acurat possible i saber a quantes famílies va afectar, tot i saber que hi ha una part que no podrem controlar, que són els cadàvers que van arribar al mar i que no es van recuperar o el fet que alguns no estaven empadronats. I donar a conèixer l’expedient judicial, que es pot consultar i la ciutadania de Terrassa no el coneix, malgrat l’esforç que ha fet l’arxiu de donar accés públic als documents. Allà hi ha les fotos dels cadàvers identificats i dels que no. Nosaltres els acompanyem a l’arxiu, preparem la foto i l’expedient perquè els identifiquin. D’alguna manera ajudem a tancar un dol, perquè han passat 62 anys, però se’n recorden.

(A.M.) Si tot s’hagués fet molt abans, es podria haver fet una feina de reparació important. Hauria fet falta que l’Ajuntament, passada la dictadura i el règim franquista, hagués fet aquesta feina. No li van donar la importància, l’atenció, el reconeixement ni l’ajuda que mereix, sabent fins i tot que hi ha una entitat com la nostra. Ara sembla que hi ha una sintonia, però ha costat.

(A.M.) Amb la Generalitat en certa manera, tenim conveni amb l’Observatori de Desaparició Forçada de Menors de Tarragona i vam aconseguir que a la llei del 2020 hi hagués un apartat molt petit que preveu el supòsit de la riuada i la nevada del 1962. A l’administració tot és molt lent.

(S.E.) I ens hem encallat en el reglament de la llei. Les persones es fan grans. Quan no estiguin les mares vives què farem? Continuarem buscant, però el temps ens juga en contra.

(S.E.) No. Busquem uns vuit casos de famílies que ens ho han fet saber, però n’hi ha unes seixanta només a Terrassa. El règim franquista estava especialitzat a recollir moltíssima documentació de moltes maneres diferents i l’expedient judicial que va fer un jutge, que se’l van treure del mig, té moltes dades escrites a màquina, amb denúncies a la policia, fotos dels identificats amb numeració, informes, notes internes entre administracions... però no hi ha cap llista ni registre dels nens recollits als centres. On són? Creiem que hi ha part de la informació dels nens que es va ocultar o es va destruir. No trobem informació d’on són quan es van recollir a cada lloc i on van anar a parar i no podem enllaçar una cosa amb l’altra. Hi ha informació dels números que entren i surten, però no de com es deien o quants anys tenien. N’hi havia a l’alberg infantil Caja de Ahorros de Terrassa i sabem que en altres llocs com la Fundació Busquets..., i qui es va encarregar de la gestió dels orfes va ser la secció femenina de la Falange, que no era gaire transparent.

(A.M.) Hi havia molts centres d’acollida i als informes consten nens sense família. I llavors desapareixen. No va interessar fer-los una foto, una descripció física, o fer-ne una llista. No en van fer difusió ni van donar temps a les famílies perquè els reconeguessin. La riuada és un tema que es va amagar i fora d’aquí, a Madrid o a qualsevol lloc, no en tenen ni idea, que és la catàstrofe natural més important d’Espanya i on van morir moltes persones.