La ramaderia ja està sentenciada, es manté gràcies als ajuts. Que hi hagi llops o no és indiferent, el que cal fer és ajudar el sector. Els llops no signifiquen la seva desaparició. Els llops errants o fluctuants es quedaran aquí si troben una situació favorable: aigua, boscos, espais per desplaçar-se, tranquil·litat i preses naturals. Si troben ramats, això serà perfecte per a ells, però no és estrictament necessari si troben preses naturals. La coexistència és perfectament factible.

Coneixem l’experiència d’un pastor de Burgos que té 1.200 ovelles, que no són poques, i que no ha rebut cap atac perquè les coses les està fent bé. Si no es fan bé, és impossible no rebre atacs. El ramat no deixa de ser una presa fàcil i si el llop ataca un animal domèstic pot cobrir les seves necessitats amb menys despesa energètica. No troba tanta resistència, no hi ha tant de perill de sortir perjudicat. Això vol dir que un individu amb unes determinades característiques –com estar sol, que és el que passa ara aquí, ja que només tenim exemplars solitaris– tingui més fàcil caçar bestiar domèstic que presa salvatge. Però si el ramat està amb gossos i en les condicions adequades, els atacs són zero.

Sobretot, tenir gossos que puguin defensar, i tancats eficients per poder deixar els animals en moments determinats. Deixar-los en llibertat totes les hores que calgui perquè el pasturatge no dona prou i cal fer altres feines, té conseqüències. Per tant, els animals els hem de recollir, com feien els nostres avis. El que passa és que el llop va desaparèixer, la manera d’actuar dels avis va desaparèixer i, ara que hem tornat a tenir llop, recuperar aquella manera de treballar és inviable, perquè la realitat no és la d’abans, que s’hi podien dedicar potser exclusivament. Avui en dia la majoria de pastors, no tots, han de fer altres feines. També s’ha de vetllar legalment pels ramaders. No pot ser que un pastor no vulgui tenir gossos per por que passi per la seva finca un ciclista o un senderista que per ignorància s’apropi al ramat i que els gossos, que simplement estan fent la seva feina, l’ataquin.

És important que l’administració els ajudi i que hi hagi campanyes de sensibilització per a la gent que va a la muntanya perquè deixi els ramats i els gossos tranquils. Si anem fent i anem sumant esforços tots plegats, la coexistència amb el llop és viable. El que passa és que entre tots hem de tenir ganes de fer-ho. S’han d’oferir als ramaders gossos i també se’ls ha d’ajudar perquè l’animal pugui fer aquesta feina. No tots els gossos serveixen, s’ha d’estar pendent del seu comportament.

Parlant estrictament de manera personal –perquè a la Plataforma Grup Llop hi ha sensibilitats diferents–, jo sí que advoco per una reintroducció, perquè ja fa més de vint anys que són aquí però no s’hi acaben d’establir. I aquesta és una espècie clau per a la biodiversitat. De finals dels noranta fins ara, no tenim individus, que se sàpiga, per poder definir un grup reproductor. Han passat molts anys i ja és el moment de donar una empenta a l’espècie. Ells ja es regularan, perquè la superpoblació de llops mai existirà. Es regulen, marxen, es mouen... És important conèixer la biologia del llop, entendre que no hi haurà una massificació. És molt important fer campanyes d’informació i per això demanem a l’administració que faci pedagogia. Als ramaders d’unes edats concretes ja no els podràs fer canviar de parer, però als que estan pujant sí. Nosaltres estem col·laborant amb l’Escola de Pastors, ens interessa aquest perfil de persona que serà la que tindrà ramats.

La Generalitat no vol sentir parlar de reintroducció. No ho comparteixo, però fa la seva feina. Ho explicaré amb un exemple: els polítics han de passar per un passadís on per un cantó reben pedres dels caçadors i els ramaders i per l’altre cantó reben pedres dels conservacionistes; per no prendre mal, quan arriba el llop, decideixen no fer res per ajudar-lo però tampoc li posen pals a les rodes. Al meu entendre és una actitud força poruga i que no entén gaire la biodiversitat.

D’entrada per sanejar els boscos, perquè en llocs on el llop caça hi ha molta més putrefacció. I aquesta putrefacció acabarà fent que els terrenys siguin més fèrtils. També eviten la superpoblació d’individus herbívors, prevenint que hi hagi un excés en el consum de plantes i arboris sempre allà mateix. És l’ecologia de la por. És a dir, quan un animal herbívor viu en un lloc que sap que hi ha un depredador, està molt alerta. I no sempre va als mateixos llocs, s’escampa pel territori. L’animal es va movent i va menjant per diferents llocs. Per això no entenc que els agricultors estiguin en contra del llop. Els cabirols els estan provocant moltes pèrdues perquè es mengen els rebrots i les plantes no pugen. Si hi hagués llops, aquests agricultors es beneficiarien perquè l’ecologia de la por faria que aquells cabirols no estiguessin sempre cada dia baixant al seu camp, anirien a altres camps. Potser tindrien danys, però no tindrien el 100% del cultiu malmès. Per tant, el llop no només és important ecològicament, sinó també des de la perspectiva social i econòmica. Però el ramader es pot entendre que estigui preocupat, però l’agricultor es beneficiaria de la regulació de cabirols i senglars. És important que l’administració doni a conèixer la importància de l’espècie.

Hem d’entendre que necessitem una espècie que és clau per als ecosistemes, i un Departament d’Acció Climàtica com el que tenim hauria d’advocar per la biodiversitat. I després posar-se al costat dels ramaders. Els ramaders no han de desaparèixer i han de rebre tots els ajuts que se’ls pugui donar. Però d’una manera pautada. No tots són drets, també hi ha deures. Els ramats s’han de tenir d’una determinada manera perquè no hi hagi pèrdues. Ens agradi o no, el llop ha vingut per quedar-se i tots plegats hem de mirar de no sortir-ne perjudicats. La Generalitat té un programa d’atenció al ramader que al meu entendre és prou interessant i potent perquè els ramaders s’hi agafin i en puguin sortir beneficiats. Però hi ha d’haver la voluntat de fer-ho.