La presidenta del Banc Central Europeu (BCE), Christine Lagarde, ha manifestat reiteradament que l’amenaça que representa el canvi climàtic és una prioritat estratègica perquè afecta la inflació i genera riscos financers. En aquest sentit, ha incorporat l’amenaça climàtica tant en els seus pronòstics econòmics com en el control del sistema financer per tal que sigui més resistent a aquest tipus de crisis. També ha demanat que les firmes de qualificació (Moody’s, S&P i Fitch) tinguin en compte el canvi climàtic en el moment de fer avaluacions de solvència. Finalment, el regulador europeu ha expressat la seva voluntat d’impulsar l’ecologització del sistema financer, començant per les seves carteres i introduint-hi criteris verds. No obstant això, Lagarde ha rebut crítiques que li retreuen no fer-hi prou.

El 30 de gener passat va decidir ampliar els treballs per monitorar tots aquests riscos: “Un clima més càlid i la degradació del capital natural estan imposant canvis en la nostra economia i el nostre sistema financer. Hem d’entendre aquesta transformació i adaptar-nos-hi per seguir complint amb el nostre mandat”, diu Lagarde.

Una de les idees de fons és que cal generar nou coneixement per preveure escenaris i anticipar respostes en un context d’imprevisibilitat màxima, especialment pel que fa a la manera com afectarà la inflació, “la bèstia que tots els banquers centrals volen domar”, com la defineix la presidenta del BCE.

El maig del 2023, un grup d’estudiosos del banc ja van fer un primer intent per capturar l’anomenada “inflació climàtica” i quantificar-la. Es van centrar en l’estiu de l’any anterior i van arribar a la conclusió que la calor extrema d’aquell període va ser la responsable d’un increment de la inflació d’aliments de 0,63 punts percentuals, amb variacions entre països que van de 0,43 a 0,93 punts. I van predir un increment dels preus dels aliments d’entre 0,92 i 3,23 punts percentuals cada any, amb l’horitzó del 2035. No obstant això, els autors de l’estudi no s’estan d’advertir que la recerca en aquest camp al món està en els inicis i que els riscos de subestimar l’impacte són molt alts per l’àmplia gamma d’efectes que implica.

“L’augment de les temperatures ja té un impacte sobre la inflació. El principal component afectat és el dels aliments. Però, contràriament al que puguem pensar, el canvi climàtic pot tenir un efecte sobre la inflació d’altres components. Atès que els aliments són un input clau per a la restauració, la inflació dels aliments es pot transmetre cap a la inflació nucli, la que exclou aliments i energia”, assenyala Zoel Martín Vilató, economista de CaixaBank Research. Per a l’investigador, la pressió sobre l’IPC (índex de preus de consum) no només anirà a l’alça sinó que també influirà en l’augment de la volatilitat (inestabilitat), atès que els efectes derivats de l’augment de les temperatures poden ser diferents segons l’estació de l’any.

No cal anar gaire lluny per mirar cara a cara la inflació climàtica –l’Estat espanyol en seria un dels estats europeus més afectats, segons alguns estudis–. Només cal entrar en un comerç d’alimentació i observar els lineals de l’oli d’oliva, a preus astronòmics, per tenir l’evidència més directa de com està afectant la butxaca de tots els consumidors. Sequeres extremes, glaçades a destemps, pedregades freqüents i inundacions tenen efectes negatius sobre les collites i generen desajustaments entre oferta i demanda, i els aliments són la base d’una cadena que va transmetent les alces de preus.

En aquest mateix sentit, Francesc Reguant, economista i president de la comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes de Catalunya, pensa que “el canvi climàtic s’està manifestant ja com una crisi alimentària”. I el punt de mira no està tant en l’oli d’oliva sinó en els cereals, que, al cap i a la fi, són la base de l’alimentació de la humanitat, ja sigui directament o indirectament, perquè la carn també necessita pinso per a l’engreix.

Es calcula que entre un 60% i un 70% de l’alimentació del món es basa en els cereals. Reguant explica que els preus dels cereals es van mantenir estables durant molts anys, pràcticament des de finals de la crisi del petroli dels anys setanta del segle XX fins al 2007, quan l’aposta pels biocombustibles i l’especulació associada van fer disparar la cotització en els mercats. Aquesta va ser la primera crisi relacionada amb el canvi climàtic, perquè es va fer per evitar cremar combustibles fòssils, i després se n’han succeït d’altres. El 2010, una onada de calor extrema va provocar milers de morts a Rússia i una pèrdua del 35% de les collites. Dos anys després, va ser el torn dels conreus de blat de moro i soja de l’Oest Mitjà estatunidenc, on una sequera històrica va malmetre les plantes d’aquests cultius i va fer que se’n disparessin els preus. El 2018 van tornar a pujar, tot i que no tant, per un dèficit de producció de blat als principals mercats. El 2020, amb la covid, i el 2022, amb la guerra d’Ucraïna, han estat els dos darrers episodis d’increment dels preus.

En aquesta qüestió, no es pot obviar un element afegit: els mercats de futurs, que es van crear per donar estabilitat als preus dels aliments, i que han donat ales als especuladors. Per entendre les arrels d’aquest comportament, cal pensar que els aliments tenen una demanda inelàstica, que vol dir que es manté la intenció de compra tot i que els preus pugin: un caramel per als que volen obtenir un rendiment ràpid gràcies a la desesperació aliena.

En aquest context inflacionista, l’economia catalana va haver d’importar cereals per cobrir les necessitats de la demanda atès el dèficit ocasionat per la sequera. Al port de Barcelona es van descarregar un 34% més de cereals el 2023, i al de Tarragona, un 33% més de cereals, pinsos i farines.

A Catalunya, encara ningú no ha calculat quins seran els costos de la sequera persistent que ens afecta, però seran molt elevats. Sense pluges, al camp es van perdre bona part dels conreus de secà: la collita de cereals va ser un desastre (per això se’n van haver d’importar), també la de farratges i la de fruiters com l’olivera. Però tampoc se n’ha salvat el blat de moro ni part de la producció de fruita dolça. En alguns casos, el problema no està acotat en el temps perquè el dèficit hídric durador castiga arbres i plantes que no sobreviuen en terrenys eixuts. Per a molts pagesos, aquesta situació ha estat el detonant per sortir amb el tractor a la carretera i mostrar la desesperació per la dificultat de continuar vivint d’aquesta activitat.

En la indústria, les restriccions en el consum d’aigua del pla de sequera també han comportat pèrdues i caigudes de producció, amb realitats molt diferents segons els sectors. Hotels, restauració i gimnasos també viuen amb preocupació les limitacions a l’hora d’omplir piscines i utilitzar les dutxes dels vestidors. La manera com es gestiona un bé escàs com l’aigua acaba enfrontant sectors. Una enquesta del Col·legi d’Economistes entre els col·legiats revela que el 67,8% preveuen un conflicte entre els diferents àmbits econòmics pels usos de l’aigua (agrari, industrial, turístic, etc.). Aquest sondeig situa la sequera com un dels principals problemes econòmics de Catalunya; ho és per a un 40,9% dels enquestats, i el 58,3% consideren que l’impacte econòmic que tindrà serà molt elevat.

Tot això que està passant ja va ser vaticinat per l’economista britànic Nicholas Stern el 2006, en l’informe que va elaborar per encàrrec del Ministeri d’Hisenda del Regne Unit, i conegut des d’aleshores com a Informe Stern. Va preveure que el cost de no fer res contra l’escalfament global equivalia a un 5% del PIB de cada any, mentre que si es prenien les mesures adequades per frenar la tendència, els costos serien de l’1%. Anys després, Stern va dir que segurament havia infravalorat els efectes del canvi climàtic. Per Francesc Reguant, la clarividència de Nicholas Stern va ser simplificar un tema d’enorme complexitat a un dilema de costos: els costos de fer i els costos de no fer. “Certament, el canvi climàtic és un tema de costos i ja els tenim aquí”, afirma. A més a més, cada dia que passa sense posar en marxa respostes efectives, la factura és més gran, perquè el perjudici per al planeta augmenta i la inversió necessària per fer-hi front s’encareix. Swiss Re xifra en 270.000 milions de dòlars el dèficit acumulat d’inversió al món per assolir les zero emissions el 2050.

Per Desirée Knoppen, directora del departament de màrqueting, operacions i supply d’EADA Business School, el món simula que està en transició, però en realitat està en l’escenari de no fer-hi res. “Els esdeveniments meteorològics extrems no desapareixeran, perquè la quantitat de carboni que hi ha a l’atmosfera no s’està reduint. Les tecnologies de captura i emmagatzematge de carboni són coses aspiracionals. En aquest sentit, els efectes sobre l’economia, com ara la pujada de preus, han esdevingut estructurals, i constitueixen la prova més clara que tot allò que fem és adaptatiu”, assegura. Knoppen recorda que el consum energètic continua augmentant i que el que caldria no és concentrar els esforços en l’oferta sinó a reduir la demanda.

Per la seva banda, Reguant també és del parer que no hi estem fent prou: “Caldria prendre decisions que molestin tothom. Però, és clar, ningú les vol prendre; ens falten líders. Per què l’extrema dreta triomfa? Perquè ignora els problemes dient que no hi ha canvi climàtic o donant solucions fàcils. Però ara les solucions són difícils.”

El catedràtic d’economia aplicada de la Universitat de Sevilla Juan Torres López, en el seu llibre Más difícil todavía, explica que el canvi climàtic influeix en els preus per tres vies. La primera és la ja comentada dels episodis climatològics extrems que, d’una manera o altra, limiten l’oferta i, per la llei del mercat, pressionen els preus a l’alça i castiguen l’IPC. La segona seria l’encariment dels combustibles fòssils i dels processos productius i la mobilitat vinculada al seu ús, ja sigui perquè són objecte de penalització fiscal o perquè se’n desincentiva l’ús i baixa la inversió, o bé perquè són cada dia més escassos. Finalment, hi ha els costos de la transició energètica: instal·lar panells solars, augmentar la xarxa de distribució elèctrica, rehabilitar els edificis amb criteris d’estalvi energètic, substituir els vehicles de combustió, etc. Tota la inversió que s’ha de fer són costos que s’han de portar als preus, perquè d’una manera o altra els usuaris o consumidors ho acabaran pagant.

En definitiva, la inflació climàtica és aquí i seguirà amb nosaltres molt de temps. Una altra qüestió és com podem fer-hi front. El BCE té el punt de mira en l’estabilitat dels preus i la seva palanca bàsica són els tipus d’interès. Fins ara la inflació, com a problema econòmic, s’ha tractat bàsicament com un tema monetari per part del mainstream econòmic i dels bancs centrals. De l’economista Milton Freedman és la frase “La inflació és sempre i a tot arreu un fenomen monetari, en el sentit que és i pot produir-se només per un increment més ràpid de la quantitat de diners que de productes”.

D’aquesta manera, quan els preus van començar a escalar a principis del 2021 com a conseqüència de l’encariment de l’energia, la resposta dels bancs centrals es va fer esperar però finalment van apujar tipus. L’agost del 2022, el BCE ho va fer en un quart de punt i va iniciar una pujada gradual fins al 4,5% assolit el setembre del 2023. Un mes després, la inflació desbocada tocava sostre a la zona euro (10,6%) i iniciava un procés de baixada. A partir d’ara, seria esperable una rebaixa del preu del diner quan la inflació estigui en l’objectiu del 2% (alguns analistes diuen que podria ser cap al juny). El febrer passat, l’IPC es va moderar fins al 2,6% interanual, dues dècimes menys que al gener. Joan Vila, enginyer i autor del llibre La fi de l’abundància, opina que, tot i la pujada de tipus al món, hi ha massa diners i això és inflacionista: “Els bancs centrals van aportar molta liquiditat al món i, tot i que sembla que ara redueixin l’oferta de diners, a la pràctica no ho fan perquè tenen pànic que caigui el sistema”, assegura.

En la mesura que la inflació sembla encarrilada, malgrat la persistència dels riscos de desestabilització, sembla que dona la raó als defensors de la resposta monetarista al problema. O no?

Juan Torres pensa que no: “Abordar la inflació només com un problema monetari i subjecte únicament a la teràpia dels tipus d’interès impedeix actuar sobre els altres desencadenants que poden estar resultant decisius perquè pugin els preus, com succeeix ara, i porta a sobreactuar sobre altres que potser no són tan decisius.” En aquest sentit, Torres assenyala en el seu llibre que el canvi climàtic és un d’aquests desencadenants decisius que es descuiden: atacar la inflació i descuidar les inversions de la transició energètica és guanyar una batalla i perdre la guerra. Què s’hi pot fer?

Sense cap mena de dubte, el problema estructural que més amoïna és el de la producció d’aliments al món. La crisi climàtica està palesant la fragilitat del sistema actual, massa exposat als esdeveniments extrems, ja siguin sequeres, inundacions, incendis o plagues i guerres. Sempre n’ha estat, de fràgil, però ara encara més. La manera de reforçar el sistema alimentari mundial està generant un debat molt ric no exempt de polarització.

Food System Economics Commission és un grup internacional d’experts de diferents camps que proposen avançar cap a un model diferent de produir aliments, més robust i més saludable per a les persones i per al planeta. En un informe recent, asseguren que l’actual sistema està basat a produir tant i tan barat com sigui possible, i aquest afany per l’eficiència ha estat paradoxalment la causa de la fragilitat: “L’optimització a curt termini dels recursos ha tendit a concentrar a gran escala la producció mundial de molts aliments en llocs on els costos són més favorables; això fa que el subministrament global d’aquests productes bàsics sigui molt més vulnerable a les crisis que si hi hagués molta menys especialització i més redundància”, asseguren.

En aquest mateix sentit s’expressa Desirée Knoppen, d’EADA: “En molts països ja no hi ha pagesos sinó indústries que poc tenen a veure amb la connexió amb el territori. Hem d’avançar cap a un sistema centrat en el pagès amb funcions augmentades: no només és la producció d’aliments, també la producció d’energia de manera combinada, i la protecció de la biodiversitat. La pèrdua de biodiversitat és un aspecte que és més urgent que el canvi climàtic”, assegura.

En l’altre pol ideològic se situa Francesc Reguant, que advoca per la intensificació sostenible de la producció agrària com a via per assegurar l’alimentació al món. La intensificació sostenible es basa a incrementar la productivitat de l’agricultura per millorar la seguretat alimentària, fent-la compatible amb els objectius mediambientals i la supervivència del pagès: “La idea és que podem ser amables amb la natura, però produint per a tothom, per cobrir la demanda, a un preu assequible, perquè la gent pugui comprar-ho, i d’una manera que el pagès també pugui viure.” Reguant és molt crític amb el que qualifica de “populisme verd”, que abomina de l’agricultura intensiva, que defensa: “Hi ha un populisme que està proposant una sèrie de coses que ens porten a la fam de la humanitat. La voluntat de canviar les coses no pot impedir els objectius que aquí ens hem d’alimentar tots”, afirma. El president de la comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes defensa l’adopció de tots els avenços tecnològics, des del big data fins a la intel·ligència artificial, en favor d’un sector agrícola i ramader més eficient i sostenible, però res de canviar les coses de soca-rel.

Pel que fa a la ramaderia, el divulgador Joan Vila pensa que produir carn, sobretot vaquí, és molt ineficient. Per això defensa la proteïna no animal com una de les tecnologies disruptives de futur.