Sí, pot ser. El Sergio real és així, un idealista. Va sembrar una llavor perquè volia canviar aquell món. El barri on vivien es diu El Basural, és on llencen totes les escombraries de Matamoros [Tamaulipas, Mèxic]. Aquesta pel·lícula és l’arbre que va sembrar i està creixent. És un idealista que vol canviar el món i, des del meu punt de vista, ho està aconseguint.

La meva relació amb Mèxic ve d’Eugenio Derbez, l’actor més gran de Mèxic, que va fer un petit paper a la meva primera pel·lícula, Padre nuestro: va llegir el guió quan ja estava fet el càsting i em va demanar que li deixés fer qualsevol paper, volia estar en aquella pel·lícula, que va acabar guanyant el Gran Premi del Jurat de Sundance el 2007. Eugenio em va dir llavors: “Un dia trobaré una trama i et trucaré.” El que és graciós és que va trigar quinze anys, però al final sí que em va trucar i em va oferir Radical. Em van enviar l’article on apareix la història real en què està basada la pel·lícula.

Eugenio Derbez és conegut com a còmic, però va aparèixer a CODA fa dos anys, que va guanyar l’Oscar. Està fent una mica gir dramàtic. Pensava que el que em proposava no era gaire per a mi, però en llegir l’article, la veritat, vaig plorar dues vegades, i volia entendre per què. Això va ser l’inici d’un viatge de recerca, de descobriment, d’emocions. Parla de què és realment ser pare. Jo tenia un fill que estava iniciant el procés d’educació, entrant a l’escola, i hi havia temes que m’interessaven molt.

Sí, és el centre, l’agent de canvi, diguem-ne. Vaig veure-hi l’oportunitat de fer una pel·lícula de mestres diferent, a través dels ulls dels nens. Veiem el món a través dels seus ulls. La nostra inspiració visual és Charlie Brown, els adults estan tallats per la meitat, i estem a baix, a l’alçada dels nens. Al final, en un lloc així, ple d’apatia, sense esperança, amb pocs recursos, què pot provocar un canvi tan gran com el que hi va haver, realment? Hi ha una força que entra, que és Sergio Juárez, un personatge real interpretat per Eugenio Derbez.

Sí, i de com es desperta, com es fa perquè es desenvolupi aquest potencial. El que és radical contra allò que realment practiquem és que el mestre renuncia a la seva autoritat com a mestre, com a director d’aprenentatge, i es posa com a soci d’aprenentatge al costat dels nens, mirant el món. La clau és l’interès d’ell pel que volen aprendre els nens. Fa aquesta valoració humana de tractar un estudiant, encara que tingui onze anys, com un ésser humà, i a través del seu interès, inicia el procés d’aprenentatge. La curiositat provoca la investigació, i la investigació et recompensa amb descoberta. I és un procés d’alegria, que vols repetir i així creixen. Volia fer una cosa que crec que mai no hem vist a les pel·lícules de mestres, on sempre es talla, se suprimeix el procés: avui són aquí i no saben res i demà ja són en una altra realitat, en saben més. Jo volia mostrar el procés de l’aprenentatge. Als productors els feia por, aquesta escena de 15 minuts. Però al final és la més divertida de la pel·lícula. Volia mostrar com aquesta espurna es converteix en un foc. Per a mi ha estat l’experiència més satisfactòria en la meva història com a director.

Han vist un mètode que sí que funcionava, però les autoritats consideraven Sergio Juárez com una amenaça, un risc. Ara crec que amb la pel·lícula potser provocarem un debat més gran i sí que canviarà alguna cosa. És molt interessant. Als Estats Units, el públic que ha vist la pel·lícula la considera una pel·lícula inspiradora i a Mèxic és una tragèdia. Als Estats Units pensen: “Mira el que es pot fer!” A Mèxic pensen més aviat qui podrien ser si no fos així el seu sistema, la seva vida. si no els aturessin tant les seves circumstàncies.

Sí, era bastant improvisat, va trobar un vídeo a YouTube. Aquest va ser el mètode. No va fer cursos per aprendre un mètode nou. Anava aprenent sobre la marxa, decidint què faria cada dia. En realitat tenia molta por de si ho aconseguiria o no. Quan vaig parlar per primera vegada amb Eugenio Derbez sobre el personatge, li vaig preguntar si pensava que ell sap què fa o no. Eugenio va fer una pausa i va dir: “No, no en té ni idea.” I això va ser l’essència del personatge, ens va donar una tensió i ens va acostar a una realitat.

Sí, molt. Quan vaig filmar, vaig tenir el Sergio i la Paloma reals al meu costat durant diverses setmanes. Tots dos apareixien en escenes de la pel·lícula, al Sergio el vam haver de tallar, però la Paloma surt a l’escena de la biblioteca.

És interessant, la seva història. Va seguir els estudis i va rebre una beca, però els fons de la beca van volar. Aleshores, estava en un moment incert i els productors de la pel·lícula van aportar els diners de la beca. Després de tot el procés de la pel·lícula i de veure-la, diu que vol ser mestra. Em va emocionar molt, em va fer plorar quan ho vaig saber. Però també m’emociona veure l’efecte que ha tingut la pel·lícula al seu propi país, a Mèxic, perquè està afectant, està provocant alguna cosa. Em van dir fa poc que Paloma està fent campanya per ser diputada de Matamoros, no sé si és cert o no. El seu mestre va ser una inspiració per a ella. La protagonista de Radical és algú que vol canviar el món i decideix començar pel seu propi barri, on va créixer.

Sí, és el drama més taquiller en la història de Mèxic. Vam estar nominats a 12 premis Platino, és la més nominada. Ens va ajudar força que la gent de Mèxic va poder veure abans de l’estrena la rebuda arreu del món. Hem guanyat cinc o sis premis del públic a diversos festivals.

Jo crec que se senten amb més intensitat les coses quan projectem les nostres pròpies idees o sentiments sobre el moment. A Padre nuestro ja tallava a negre un moment molt violent. De tota manera, en aquesta escena veiem el punt de vista de Sergio, que no hi era quan va haver-hi el tiroteig, només veu les conseqüències. Com a director, és la meva obligació oferir l’experiència més propera a aquest personatge.