María Alché: També és una localitat, un carrer on hi havia una antiga fàbrica de cigarrets, que és la seu de la facultat més extravagant de la Universitat de Buenos Aires, on s’estudia filosofia, lletres, geografia, antropologia... Al costat de les facultats de dret o d’economia, que són més formals, Puan és un lloc a part, una bombolla del món, on la gent llegeix Hegel o la Crítica de la raó pura. Hi ha molts usos de la paraula Puan: comptes d’Instagram, Puantánamo, es diu que tothom té un Puan a la seva vida... És una paraula molt local, però ens semblava un bon títol, una manera de parlar d’un lloc nomenat d’una manera molt especial.

Benjamín Naishtat: Continuen les classes, per ara, però estan en estat d’alarma perquè hi va haver unes retallades de l’ordre del 70% de pressupost universitari, i diuen que potser a partir del maig ja no podran funcionar més. Estan en una situació molt incerta.

B.N.: El govern de Milei no només fa retallades, el cine argentí està en paràlisi total. Des que va pujar al poder l’extrema dreta, no es firma cap projecte o expedient a l’Institut del Cinema, amb la qual cosa tota la indústria del cinema argentí està en estat de paràlisi. És un càstig ideològic a un sector que va ser molt advers a la seva campanya, i serveix una mica de boc expiatori al govern, en un context en què l’economia que proposen està fent estralls.

B.N.: Vam escriure la pel·lícula l’any 2020, i llavors era un escenari bastant impensable que ara ens trobéssim amb un govern anarcocapitalista d’extrema dreta. Encara ara no ens podem creure que estigui passant, però passa. En aquest context, la pel·lícula va adquirir nous sentits i és rebuda de maneres inesperades. Cinc mesos després de l’estrena a Buenos Aires, segueix estant en sales, i ens convoquen constantment a comentar-la a la universitat i arreu del país. El cap de setmana la vam presentar a Tierra de Fuego en una universitat ocupada per les retallades. La pel·lícula s’ha convertit en un objecte de discussió política. No era l’objectiu inicial, però el context l’ha transformada en això.

M.A.: Sí, totalment. És una pel·lícula que s’han apropiat. Es barreja amb el context polític actual, que és molt dramàtic i angoixant, perquè es tanquen les universitats, no hi ha pressupost per a la cultura, hi ha unes retallades ferotges... Molta gent sent la necessitat de compartir la pel·lícula, passar-la, discutir-la... Per a nosaltres és molt especial. La vam escriure durant la pandèmia pensant en l’actor [Marcelo Subiotto], que ens agrada molt i li volíem escriure un paper protagonista, i en la universitat i les seves eternes crisis, però sense imaginar que passaria tot això. No ens imaginàvem aquest context polític inèdit en la democràcia argentina, i com es conjuga amb la pel·lícula.

M.A.: No hauríem escrit aquesta pel·lícula si no hagués estat pel confinament. Cadascú havia fet pel·lícules per separat i estàvem escrivint projectes personals, però alguna cosa de la covid, l’estranyesa, el tancament, ens va portar a escriure un projecte junts [són parella en la vida real]. No sé si en un context normal hauríem trobat el temps per fer-ho.

M.A.: La pel·lícula es va escriure a través del personatge. Ens imaginàvem les escenes per a Marcelo, per al seu cos i les seves habilitats. També coneixíem molt la facultat de Puan, i resultava atractiu començar a imaginar coses que li anaven passant. Escrivíem la comèdia a partir del personatge, però tractant que sigui ell que carregui la història, i no una cosa calculada de guió. La filosofia i l’humor, se’ls anava creuant, no tractàvem d’imposar-los-hi nosaltres. Ens deixàvem portar pel personatge.

M.A.: Sí, són una mica així. Durant la pandèmia, ens fèiem les preguntes: cap a on va el món?, què n’estem fent? I hi havia una mena de necessitat que els filòsofs diguessin què s’havia de fer. A l’Argentina van aparèixer un parell de filòsofs estrella, i la gent tractava de fer el que deien. El personatge de Leonardo Sbaraglia s’hi inspira: un filòsof que viatja, que publica molt, cosmopolita... En la pel·lícula hi ha un contrast entre ell i el pensament d’algú que està situat al seu territori i coneix el que l’envolta, sap com comportar-se en una manifestació... Més que parlar de si l’un és bo i l’altre dolent, volíem parlar d’aquests dos mons: com és la filosofia d’un personatge més eteri, amb el telèfon, les xarxes, viatjar..., i com és la filosofia de l’altre personatge, que no es mou del seu entorn.

B.N.: Vam tractar d’evitar les expectatives més clàssiques d’una estructura dramàtica. L’un sembla un malvat i després no ho és tant, en un canvi de context esdevé un aliat i emergeixen valors que són transversals. Vinguin d’on vinguin, de cop hi ha una comunió per defensar un lloc. Vam intentar que la pel·lícula sorprengui, sobretot el darrer acte.