Sí, perquè el que no anomenem no existeix. El que cal és divulgar, donar a conèixer aquesta forma de violència simbòlica en tots els àmbits de la societat perquè hi ha àmbits on els tenim molt identificats, en el món de la moda, per exemple, però a vegades se’ns escapa quan parlem, per exemple, de l’àmbit de l’esport o de l’àmbit de la salut. Després de posar nom al problema, el pla vol donar eines a tots els nivells, professionals, socials, educatius..., i, després, començar a prendre mesures.

Quan veiem un anunci ja estem previngudes que allà hi ha alguna cosa que no és real. Tot i això cal incidir-hi, perquè quan es fan servir filtres o operacions estètiques hauria de quedar reflectit i s’hauria de dir que aquella imatge no és real i ha estat retocada. Però sí que estem advertits, perquè veiem uns cànons de bellesa que són irrealitzables i totes hem patit allò de “No soc prou prima”, “No soc prou alta”, i quan soc prou alta “No tinc les dents prou blanques”... i mai arribem al cànon de bellesa imposat. Però en l’esport, quan la indumentària d’un equip és diferent per als nois que per a les noies per fer la mateixa pràctica, sovint no veiem que hi ha una pressió estètica, un cànon de bellesa que ens imposen.

L’equipament ha de respondre a una necessitat esportiva, ha de ser l’adequat per rendir en un esport. Però no és així i a la dona se li imposa una roba que té més a veure amb l’estètica.

Els nois amb pantalons, les noies amb tanga. Això és la imposició d’un model de bellesa que ens cosifica. I quan a les dones se’ns cosifica, perdem valor, perquè som només un objecte i fàcilment substituïbles.

Què és l’índex de massa corporal? Com ens afecta? Es diu que tot el que passi d’aquest índex és poc saludable o poc sa, quan no té per què ser així. La relació que es fa entre salut i primesa potser l’hauríem de qüestionar. Fixa’t que quan l’índex de massa corporal està per sobre dels paràmetres ens diuen que tenim sobrepès o obesitat, en canvi no hi ha una paraula per definir quan hi estem per sota. Estar prim no es considera dolent per a la salut, i també ho és.

N’hi ha de coneixement, per exemple, i d’altres de més pràctiques. Tenim sessions de divulgació i de formació en àmbits específics, com per exemple en el de l’educació. Entrarem a les escoles a parlar de la neutralitat corporal; el Departament d’Educació ja hi està treballant. No només es treballarà amb els alumnes, es treballarà amb el professorat i amb les associacions de famílies, perquè volem que tota la comunitat educativa entri en aquests coneixements. Educació decidirà per cada col·lectiu què es farà per arribar-hi millor. Nosaltres diem que s’ha de parlar de la pressió estètica, que, en el cas dels alumnes, s’ha d’incorporar en el currículum perquè arribin a ser prou crítics per poder-ho reconèixer i combatre-ho. Això és crear base: nosaltres sempre diem que venim a fer la transformació feminista des de la base.

Estem treballant amb federacions esportives i amb l’associació de federacions esportives per, primer de tot, fer formació. Aquí entrarem, entre altres coses, en els codis d’indumentària, per poder regular una normativa, tenint en compte que cada esport és diferent. La idea és que les dones vesteixin en l’esport d’acord amb el rendiment esportiu, no per estètica.

En el món de la moda ja hi hem començat a treballar. A través del Consorci d’Artesania i Moda hem començat a incidir en els càstings que es fan a la passarel·la 080 Barcelona Fashion. Ja hi ha una empresa de càsting especialitzada que s’encarrega d’incorporar noves corporalitats i les ofereix al seu catàleg perquè les empreses de moda tinguin l’opció d’oferir-les a les marques i dissenyadors que després faran la desfilada. L’any passat ja vam fer la primera desfilada de roba inclusiva i amb diversitat corporal. La idea és consolidar això i que a poc a poc les marques de moda ho vagin incorporant a les seves desfilades. Si ho aconseguim, això voldrà dir que els dissenyadors incorporaran aquesta mirada. El repte és, també, ser capaços de treballar amb les empreses i teixir-hi aliances. La idea és anar fent aquesta transformació feminista d’una manera consensuada. Sabem que estem en un món globalitzat, però hem d’intentar que les empreses que comercialitzin aquí vagin incorporant aquesta mirada. La transformació feminista l’hem de fer de manera consensuada: cal un pacte de país.

Aquí és on s’encenen totes les alarmes. Però no només publicitat: qualsevol mitjà de comunicació acaba exercint pressió estètica. En aquest punt hem iniciat accions amb el Consell de l’Audiovisual de Catalunya i amb la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals per incloure la diversitat a la programació dels mitjans públics i volem que hi hagi un pacte de govern per incloure la diversitat de cossos a la publicitat institucional, la que fem nosaltres mateixos, i que serveixi d’exemple per començar a treballar aliances amb la resta del món publicitari.