Del projecte de model singular de finançament en parlem des de fa molt temps, l’hem estat elaborant durant mesos. Respon a un encàrrec del novembre passat i sempre l’havíem agendat per a després de l’aprovació de pressupostos. La sorpresa va ser no poder confirmar-la, així que es va agendar en el moment d’inici del període electoral.

Tothom que el llegeixi veurà que no és un document electoralista. Són 90 planes, que no elabores en pocs dies o setmanes, i té una part jurídica molt extensa. És un document elaborat perquè serveixi per a una negociació que havia d’intensificar-se en el període final de la legislatura, en l’any que quedava.

Hi ha un fil conductor, que és la recaptació plena dels tributs. El que aportem de nou són elements que modulen la proposta i que diuen que a partir d’aquí identificarem l’import dels recursos que cal transferir a l’Estat pels serveis que presta a Catalunya, i els que han de servir per assegurar una major equitat territorial. Això, aportant unes xifres que fins ara no s’havien vist mai, i de què no érem prou conscients. I és que l’Estat recapta el 91% dels impostos que es generen a Catalunya i se’n queda més de la meitat, el 51%. La Generalitat, amb el 49% restant, ha de pagar escoles, hospitals, habitatge públic, fer i millorar trens, pagar les universitats, recerca, Mossos... Què hi ha en el 51% que es queda l’Estat? Paga la Casa Reial, la Guàrdia Civil i la Policía Nacional, inversions que mai acaba executant, ambaixades... No hi ha pensions ni prestacions d’atur ni res de la Seguretat Social, i clama al cel que aquests serveis costin 26.000 milions. No ho costen! L’actual model de finançament és una caixa negra que dona com a resultat aquest dèficit fiscal, i qualsevol ciutadà pot entendre que és intolerable seguir donant-hi el vistiplau.

Això no serà cap problema, perquè partirem de posar llum a totes les xifres, cosa que no s’ha fet mai fins ara. La clau serà qui recaptarà els recursos, com es distribuiran i què se’n farà. Ara no ho sabem perquè tot és un batibull de dades i d’opacitat. A vegades ens pensem que som el melic del món i aixecant la mirada veus que tots els països amb certa estructura federal tenen marcs de funcionament amb algunes diferències però una base molt similar. Agafant una mica d’aquí i d’allà i acotant un rang, es pot treballar perfectament. La qüestió és un canvi del model, no fer pedaços al que tenim, com hem fet 40 anys.

Si fas la comparativa veus que hi ha llocs on la part de solidaritat l’assumeix l’administració central, no els territoris, com als cantons suïssos o als Estats Units. També en aquests casos hi ha fons de reequilibri que tenen un component permanent i altres amb un component variable en el temps, i també a la UE els fons de cohesió són variables en funció d’unes mètriques... Per tant aquí també hi ha diferents opcions. El que volem dir és que no podem proposar un sistema intocable, que sigui una nova llei de la naturalesa... Hi ha prou expertesa i comparativa internacional com per treballar bé aquests detalls, i que això no afecti altres territoris de l’Estat on hi ha hagut també un desequilibri que també s’ha de corregir en els ingressos aportats a l’administració central.

No ho hem plantejat, defensem una qüestió raonable, que ja existeix en llocs que funcionen molt millor que aquí.

Sí, per explicar que Catalunya és un territori profundament solidari i ho ha estat durant dècades. Però hi ha una solidaritat ben entesa i una altra de mal entesa, i la ben entesa és situar-la en rangs raonables. Com podem multitud de partits parlar de sobirania, fins i tot d’independència, quan no assegurem la sobirania econòmica? Només recaptant el 9% dels tributs que generem? Això és inadmissible, no passa enlloc més del món: quan mires altres territoris amb governs intermedis que tenen responsabilitats de cobrir unes despeses com les que tenim aquí, també disposen de la base d’ingressos i capacitat de recaptació. I en cap d’aquests casos hi ha un dèficit fiscal com el que té Catalunya. Aquí hem arribat al màxim assumible.

Sí, i no li arriba pas de sorpresa: la negociació per la investidura de Sánchez va tenir molts elements rellevants en l’àmbit econòmic i ja es va posar sobre la taula. Nosaltres partíem del fet que poguéssim acordar més sobirania fiscal, és a dir, recaptació d’impostos. El resultat va ser una cancel·lació del FLA de 15.000 milions, amb un estalvi de 1.300 en interessos, a més del finançament dels Mossos, la recerca, l’àmbit penitenciari... Va ser un pas endavant, un acord històric quantificat en prop de 20.000 milions, i a més vam fixar el missatge que ara cal un canvi estructural del model i que entràvem en la negociació. De fet això es recull en el text, que activa una comissió bilateral per parlar de finançament i d’un canvi estructural.

Evidentment, la convocatòria electoral ara modifica calendaris. La qüestió és que tenim al davant un govern a Madrid que depèn d’una negociació amb partits independentistes, i ERC ha vist que un dels temes prioritaris és l’econòmic. Tenim una finestra d’oportunitat política molt important i ERC ha fet una proposta, i porta temps negociant amb el govern de l’Estat millores en l’àmbit econòmic quan altres grups polítics ho han menystingut o fins i tot ridiculitzat. Ara el que demanem és que ens hi sumem tots, cal generar un ampli consens de país perquè això sigui possible, i pot ser-ho si anem tots a l’una.

Junts al Parlament ha presentat diverses mocions alineades amb això i per tant no entenem que no hi doni suport, tot i que ja ens té acostumats a aquesta incoherència. Vam publicar tot el detall: la proposta manté l’esperit del pacte fiscal i és coherent amb l’Estatut que va sortir de Catalunya, que parlava de recaptació plena dels tributs. Al Parlament en els darrers mesos n’hem parlat i tothom sabia que estàvem preparant aquesta proposta i quin seria el seu esperit. És una proposta amb xifres, i hi ha una comparativa internacional, anàlisi jurídica... Hem anat a un grau d’elaboració que no s’havia fet fins ara, i les mocions que Junts ha votat al Parlament hi estan alineades... No té sentit que ara digui una altra cosa.

El darrer model negociat per un conseller del PSC i dos ministres del PSOE ja va tenir un resultat deplorable... Parlar ara del consorci és no dir res, no és un instrument que doni resposta a quin model planteges. Ara l’Estat recapta gairebé tots els tributs i calcula el que pots necessitar, que no et dona per cobrir totes les necessitats. I nosaltres proposem ser nosaltres els que recaptem; fem un càlcul del que necessiten pels serveis que ens presten i els ho donem. Amb el consorci, que es va posar a l’Estatut imposat a Madrid, proposen seguir igual, que l’Estat segueixi recaptant i segueixi fent l’estimació del que necessites. Al final la idea s’aterraria en el fet que en lloc de domiciliar els recursos tributaris en un banc ho faríem en un altre. Per tant, prou d’elements estètics, de termes que semblen rellevants o tècnics i ningú no entén, sense cap resultat.

La gran majoria d’impostos propis són de caire ambiental i afecten grans empreses, no la ciutadania ni les pimes. De fet a les pimes les afecta l’impost de societats, i a la Generalitat el veiem passar, no n’ingressem ni un euro, quan això no passa enlloc més, és una anomalia. Els socialistes, que es preocupin que la Generalitat pugui ingressar almenys una part de l’impost de societats! Per què se l’ha de quedar tot l’Estat?

Per a ERC aquesta és una prioritat màxima a assolir en un futur proper, i no entendria que no ho fos també per a altres grups polítics. Ningú entendria que el PSC s’oposés a aquest model singular de finançament. Tothom que vulgui millorar la vida dels ciutadans de Catalunya ha de donar per bona la proposta, i no perquè ho digui jo: és un consens ampli d’experts, tenim un històric de 40 anys, un dèficit fiscal que clama al cel... Insisteixo que això ho va aprovar el Parlament amb l’Estatut, té un consens social amplíssim, del 70% que vol sobirania fiscal, volen que sigui la Generalitat qui recapti els tributs de Catalunya, segons el CEO. Posem l’exemple del País Basc, on socialistes i populars defensen això mateix: qui no hi vulgui donar suport aquí s’haurà d’explicar molt bé. Que ens expliqui Illa si ens vol abocar a una multilateralitat on qui t’acaba donant llum verda és un govern del PP o barons socialistes, i que t’acaben deixant igual. L’statu quo no pot continuar. I els catalans, com ja hem fet en altres moments de la història, hem de generar un consens ampli per dir prou, perquè les xifres així ho mostren.

Si es tanquen en banda a això no tenen legitimitat per reclamar que es millori el sistema de salut o l’educació. Catalunya el 2023 va créixer sis vegades més que la mitjana de la zona euro; tenim una economia que creix i que genera ingressos. En canvi, en despesa sobre PIB, per igualar-nos a Europa en educació hauríem de disposar de 3.800 milions més; en salut, 10.000 més... Clama al cel la diferència entre els recursos que genera la nostra economia i els que té la Generalitat per dur a terme les seves polítiques. És del tot inadmissible que un partit català que vulgui gestionar la Generalitat accepti aquest statu quo.

El que passarà és que el govern de l’Estat no tindrà continuïtat si no aborda aquesta qüestió, almenys des d’ERC així ho veiem. Això sí, necessitarem també l’ajuda de la societat catalana.

Això es complirà, com es complirà l’acord de cancel·lació del FLA, que moltes agències ja tenen incorporat, i per això, entre altres motius, ens han millorat fa poc el ràting. Arribarà el fons de recerca de 150 milions i el desplegament dels Mossos fins al 2030 ja està també blindat, ja tenim fins i tot alguna quantitat ingressada. Anem fent avenços en l’àmbit econòmic, això ja es va complint, però ara necessitem aquest canvi estructural.

Això no s’ha ni de negociar, és un acord bilateral i s’ha de produir al llarg de l’any 2024. El que passa és que sempre que hi ha unes eleccions es posa en stand-by, però això es produirà al llarg de l’any 2024 i és un fet històric, que Junts per cert va menystenir o fins i tot ridiculitzar. Doncs que expliquin quins guanys econòmics han aconseguit ells en els darrers anys...

Que la Generalitat no tingués pressupostos volia dir que el preu a demanar per aprovar-ne uns a l’Estat havia de ser alt. Tenint això present, i el calendari, el govern de Madrid va decidir això. Per això ara els pressupostos de l’Estat el 2025 esdevenen molt rellevants i molt estratègics, i és aquí on la societat catalana en el seu conjunt ha de reclamar que perquè puguin tirar endavant hi ha d’haver un canvi estructural en el finançament.

A l’últim Consell Executiu vam aprovar un decret llei de suplement de crèdit de 145 milions enfocat a actuacions immediates per la sequera, i portarem al proper un nou decret més ampli. Estem treballant amb la màxima intensitat per exhaurir tots els marges legals que tenim per minimitzar l’impacte de la pròrroga en la ciutadania.

La millora de les condicions del personal sanitari, que estaven congelades des de feia molts anys, i ara l’acord de l’ICS podrà seguir el seu curs. En tot cas som poc conscients de la irresponsabilitat màxima que suposa tombar uns pressupostos com aquests. Passaran molts anys fins que tornem a veure la possibilitat d’enfortir tants àmbits i que per càlculs, per voler debilitar el primer govern republicà en 41 anys, això ho pagui la ciutadania no té nom.

És que jo havia negociat diversos pressupostos amb ells, fa anys, i sempre ens havíem entès bé, i pensava que entendrien la rellevància d’aquestes xifres. Encara no me’n sé avenir.

Això no hi ha manera de rescatar-ho, era una mesura molt rellevant, que tenia un impacte positiu en els contribuents amb ingressos fins a 35.000 euros... Amb els guanys de la investidura, el bon moment econòmic i les pressions en el cost de la vida que afronten moltes famílies, això podia aportar cert oxigen, i que ningú fes el pas de donar-hi suport és molt greu, i té tant impacte en la ciutadania que fins i tot ha portat a eleccions. També que alguns partits demanin reduir impostos de manera inabastable, desproporcionada i que derivaria en retallades, i no ho fessin mai quan governaven...

És una vergonya que afirmin una cosa així. Em sap greu que hàgim de parlar d’aquestes coses davant la ciutadania, però la realitat és que vam demanar a Junts de trobar-nos, que enviessin un document de propostes, i vam passar dos o tres mesos sense rebre res. I quan finalment el van tenir, en lloc d’enviar-nos-el el van filtrar a la premsa, i a més posaven una línia vermella inassumible d’una reducció d’impostos que ni ells han aplicat mai. Prou d’aquest politiqueig, la ciutadania està esgotada i quan diu “És que tots sou iguals”, això fa ràbia, perquè nosaltres estem lluny de ser perfectes, però quan hi ha en joc tant per a la ciutadania, no entrem en aquest joc brut.