Però no indefugiblement! La major part dels medicaments que consumim no els necessitem o no són convenients. Al darrere hi ha una qüestió de valors. No hauria d’importar tant disminuir uns punts en l’escala de depressió o de dolor. Hem de saber conviure amb el nostre malestar vital, que no és necessàriament una malaltia.

Amb aquest llibre volia generar debat, i n’hi està havent. Explico coses que molta gent s’olora o que ha vist en xarxes socials, però posat tot junt i de manera estructurada pinta una situació que és inquietant.

Necessitem rigor en l’avaluació dels medicaments, tant pel que fa a la seva eficàcia com pel que fa als seus efectes adversos. La investigació i el desenvolupament de nous medicaments estan en mans de la indústria i no hi ha manera de comprovar els resultats dels estudis. Així que la indústria investiga els seus propis medicaments, ningú hi fica el nas i després treu el missatge que vol, que solen ser afirmacions enganyoses o ambigües i sempre selectives. Un frau d’investigació, vaja.

No, difícilment pot entrar en crisi perquè, per definició, està disposada a canviar de conclusions, és flexible. Però la part neutral de la ciència és el seu mètode, la forma d’investigar. Té una altra part que no en té res de neutral, que és el plantejament de la recerca. I després hi ha el tema de la difusió d’aquestes investigacions, afavorida per unes publicacions mèdiques que tenen prestigi de neutrals però que publiquen el que la indústria els paga per publicar, de manera directa o indirecta. I el mateix passa amb moltes societats mèdiques. D’aquí sorgeix l’obsessió dels cardiòlegs per revisar els nivells de colesterol o el tema de la menopausa, que gairebé sembla com una malaltia que té tractament mèdic.

Però el protocol és una norma d’aplicació general i la medicina no és d’aplicació general. La medicina, precisament, és mirar a cada persona quin problema té, com el viu, amb quins altres problemes està relacionat, etcètera. La societat moderna ha convertit els problemes amb la feina, amb la família, amb la vida, en diagnòstics mèdics. Aquesta societat medicalitza el malestar psicològic i també somàtic. En una consulta, una referència al dolor és contestada amb la prescripció d’un analgèsic per a tot el dia. I en cas de dolor convé preguntar a quina hora és, on fa mal, i veure si hi ha alguna causa òbvia per corregir-la, considerar quins problemes té, quins altres medicaments pren... En gran part, els protocols són la negació de la medicina.

Per exemple la menopausa, explicant com s’ha promogut, amb anuncis de senyores grans sense arrugues, això de dir-li a la dona que no, que la menopausa s’ha d’evitar. O també l’imperatiu d’estar prims. A la gent que està pleneta, amb un índex de massa corporal (IMC) d’entre 25 i 30, se’ls considera malalts quan, en realitat, el conjunt dels estudis ens diuen que aquesta gent viu més que la que està més prima. Està de moda ser prim, però el més saludable en termes d’esperança de vida és estar plenet. I un IMC de 30 i fins a 35 té la mateixa esperança de vida que el que està entre 20 i 25. És només a partir de 35 que baixa.

La societat espanyola de pediatria, pel fet de promoure vacunes que són innecessàries. La del dolor, perquè promou analgèsics durant tot el dia amb l’esperança que no hagi de tenir gens de dolor mai més a la vida, cosa que és absolutament irreal. Promovent la prescripció d’antidepressius hem arribat a igualar la tristesa i la depressió. S’aprofita qualsevol oportunitat per vendre més fàrmacs.

És comú que la gent a qui se’ls recepta medicaments perquè tenen el colesterol alt tinguin dolors musculars, que de vegades incapaciten per caminar. I com que el colesterol forma part de tota una sèrie de factors que augmenten el risc de malalties cardiovasculars, una de les coses importants és fer exercici per no afavorir l’aparició de trombes. Hi ha una vintena d’estudis a tot el món sobre el nivell de colesterol en persones grans i actives. I diuen que com més alta és la concentració de colesterol, més anys viuran. I també s’associa a menys risc d’Alzheimer, de càncer, d’infarts i d’ictus. El colesterol no és un enemic, és necessari per a la vida. I el que tenim a la sang el fabrica principalment el nostre organisme i el necessitem per protegir les neurones, només un 15% prové de la dieta.

Això, en primer lloc, depèn dels metges. Ells han de veure si el malestar requereix un tractament farmacològic, però estan molt abduïts per la indústria, perquè la pressió comercial que reben és enorme. La patronal de la indústria farmacèutica a Espanya va explicar l’any 2011, l’últim amb dades disponibles, que dedica un 30% del seu volum de negoci a promoció i publicitat. Això són 9.000 milions d’euros, i la major part es dediquen als metges. Al llibre faig els càlculs de quant toca per cap.

És bàsic evitar els conflictes d’interessos en el sistema sanitari i prendre-s’ho seriosament. En segon lloc, cal posar ordre i limitar l’oferta. Ara hi ha 3.000 fàrmacs disponibles. És un desgavell i impossible conèixer-los tots. L’OMS diu que amb uns quants centenars n’hi ha prou. Finalment, calen cursos de formació continuada per a metges independents, no promoguts per les farmacèutiques.