Els aplaudiments espontanis sempre arriben amb els primers acords d’aquella cançó que va desencadenar, en un moment determinat d’un passat no tan llunyà, entre els anys 2008 i 2014, la guspira. Potser va quedar en un foc d’encenalls, però precisament perquè els inicis intensos són de mal oblidar tot i el pes dels anys, és fàcil prendre metxa de nou amb una veu i una melodia. O potser no i el foc és un caliu que es manté i era present, divendres a la nit, entre el públic del Teatre Municipal de Girona que va voler escoltar aquella cantant i compositora madrilenya amb un anglès particular, cadenciós i suggeridor, la qual havia format part d’una banda sonora generacional promoguda per una indústria musical que la va catapultar com a fenomen fent-la insistent i constant, a la ràdio, a la tele, a les escenes clímax de les pel·lícules, als festivals... Lourdes Hernández havia manllevat al color d’un pintallavis per a un nom artístic Russian Red, associat per sempre més a l’indie pop, titllat de naïf, sense consistència ni àncora. Són cançons com Cigarrettes, Fuerteventura , The sun, the trees, Everdyday, Everynight, oblidades en un lloc de la memòria, però que actuen de ressort emocional.

Russian Red, però, no ha ressuscitat el passat amb nostàlgia, forçar l’eterna joventut, sinó que el seu retorn té més a veure amb una metamorfosi artística que ja va començar quan fa cinc anys va versionar clàssics, de manera sinuosa, sedosa, himnes de Queen, Yazoo o Sinatra. Russian Red les considera les seves cançons de karaoke i així les interpreta: des de Strangers in the night a Something stupid passant per I want to break free.

La metamorfosi inclou un canvi de llengua, vuit cançons en castellà, amb el leitmotiv de l’amor i amb molta autoironia: Intelectual sexual, Me gustan los chicos. És l’EP Volverme a enamorar (2024) que es presenta en la gira de concerts, divendres al festival Strenes, amb una posada en escena démodé: una orquestra de la sala de ball d’un hotel de Benidorm a finals dels anys setanta. Russian Red es movia per l’escenari no com una diva amb contundència, tot i les plataformes, sinó com un personatge pueril, un Pierrot buscant la lluna on somiar. Com si la musa de l’indie pop, ara crepuscular, no fugís del que va ser, sinó que s’ho mirés amb distància.