Sánchez ha demostrat, un cop més, una manera anòmala de fer política. S’ha intentat victimitzar públicament amb un discurs populista al qual ens té acostumats, assenyalant la premsa i qüestionant les actuacions judicials. Les veritables víctimes a Catalunya són aquelles que van patir en pròpia pell un cop a la democràcia perpetrat per uns líders separatistes que Sánchez ha amnistiat.

Cap de les eleccions anteriors és comparable a unes catalanes per a Ciutadans.L’espai electoral català és totalment diferent del de la resta d’Espanya o altres autonomies. Aquí és on vam néixer i el context actual és una oportunitat boníssima perquè demostrem que som un partit amb arrelament a Catalunya. No tinc cap dubte que serà així, diguin el que diguin les enquestes, perquè al final hi haurà més moviment de vot que en les darreres eleccions, que es van fer en pandèmia i la participació va ser del 50%. I quan vam guanyar les del 2017 va ser de més del 80% i després va baixar 30 punts. I allà ens vam deixar un electorat que no va anar ni al PP ni al PSC. Estic convençut que les enquestes, moltes de les quals mediatitzades, no l’encertaran.

No, perquè el PP ens exigia la dissolució i la integració a les seves llistes. I, com és lògic, nosaltres no vam néixer el 2006 per integrar-nos ni al PP ni a cap altre partit. I, de fet, ara té més sentit que mai que hi siguem presents al marge d’un PP que, amb Feijóo, intenta fer acostaments al món independentista i al mateix Puigdemont, de qui va dir que era un polític respectable. També cal recordar que va trigar 24 hores a examinar l’amnistia. De fet, no ha volgut triar un candidat que fos incòmode per a Puigdemont. O sigui, que per a nosaltres hi ha la traïció a l’electorat que fa Sánchez amnistiant un món separatista que no ha demanat perdó ni s’ha disculpat, sinó que diu que ho tornarà a fer, i, per l’altre, hi ha un Feijóo que està mirant si hi ha un forat i deixen de donar suport a Sánchez per donar-l’hi a ell. I, en aquest escenari, tothom sap que a Ciutadans estarem on hem estat sempre. No pactarem amb el separatisme a canvi de cadires. I això era el que molestava el PP. No volen que Cs denunciï el que ells poden arribar a fer. Perquè nosaltres diem: ni tripartit, ni Majestic ni els pactes que Aznar va fer amb Pujol per descavalcar Vidal-Quadras. I aquí el que vol fer el PP amb Alejandro Fernández és una mica el que van fer amb Vidal-Quadras, que és dir: “Tu em vas bé per a aquestes eleccions”, però quan calgui canviar de front posarem el segon que han posat a la llista i que no sigui incòmode per a Puigdemont.

Segurament el secretari general jutjava el paper de Ciutadans amb una mentalitat més influïda pel que podia ser una integració a les europees que pel que era possible fer a Catalunya. Segurament estava portat per un procés de negociació per a una llista en les europees en què sí que podia tenir un sentit unir els liberals i els conservadors en unes eleccions en què, després, els membres de la llista liberals s’integraven al grup liberal del Parlament Europeu i els populars, al popular. Això era possible fer-ho. Però, és clar, a Catalunya això no es podia fer de la mateixa manera. Si t’integres a la llista d’un altre partit, assumeixes el seu programa i això no és possible aquí. Nosaltres hem estat molt crítics amb el PP. No tenim escàndols de corrupció, i som lleials als catalans sense dependre de si el nostre líder nacional vol ocupar o no La Moncloa.

Fixi’s que vostè m’ha citat dos exemples. Un és el d’una persona que es va integrar al PP, i l’altre ha deixat la política. I molts altres també han fet aquest últim pas a Ciutadans en determinades circumstàncies perquè això és la normalitat quan som un partit de professionals independents, i no de professionals de la política. Cadascú de nosaltres té la seva ocupació i les seves vides al marge de la política. Això ho hem dit molts cops, per exemple, Albert Rivera va dimitir com a president el 2019 per incorporar-se a una empresa. I el mateix es pot dir d’Inés Arrimadas. A nosaltres ens agrada dir que tu et compromets políticament una part de la vida, però centrar la teva vida per dependre només de la política. I això ens diferencia molt del PSC, el PP i en general els partits sistèmics a Catalunya. Som gent que vam venir a la política per resoldre coses, no per viure’m.

L’electorat al qual apel·la Ciutadans és aquella part del Partit Socialista representada per Felipe González, Alfonso Guerra i Rodríguez Ibarra, i que ha criticat de manera molt ferma una amnistia que es deia que era inconstitucional i que al final s’ha aprovat per set vots. I aquí hi ha un bon 40% de vot socialista. També apel·lem a un vot decebut amb Vox, que no vol el PP o el ara mateix està en l’abstenció. Volem recuperar la gent que ja vam tenir i que se’n va anar.I aquesta duresa a què al·ludeix del cartell no crec que en realitat ho sigui tant, sinó que expressa un estat d’opinió a Catalunya. A vegades des de l’independentisme, com que és la veritat oficial, es diu que és duresa allò que diem els partits que representem els no independentistes. Quan tu dius detenlos, estàs dient que s’ha d’aturar Sánchez, que ha pactat una amnistia amb qui no ha demanat perdó, no s’ha penedit i diu que ho tornarà a fer. I per set vots. I també diem detengamos Puigdemont perquè, ja sé que sona dur, però jo era al Parlament el 2017 i aquest senyor va fer un cop a la democràcia, no se n’ha penedit i ha menystingut més de la meitat de Catalunya, a qui ha tractat com ciutadans de segona. I per aquelles dates hi havia gent que plorava perquè se sentien maltractades pel president de la seva Generalitat, perquè hi havia senyors i senyores, que a lo millor porten 50 anys vivint a Catalunya, que han tingut fills i nets catalans, i que sentien que un president de la Generalitat els volia expulsar, que no els tenia en compte perquè els considerava ciutadans de segona. I això causa uns cismes i uns esquinçaments en la societat que no es poden ignorar. Quan dius detengamos a Puigdemont, clar que hi ha molta gent que pensa que Puigdemont és l’artífex d’unes polítiques que consideren a bona part de la ciutadania catalana com a ciutadans de segona. I clar que és legítim que els representants polítics demanem que això no sigui així. Quan veiem polítiques populistes o ultranacionalistes a altres països, els catalans les sabem veure millor que quan les tenim a casa. I quan tu tens els teus propis líders, als que potser has votat, fent coses que no són de rebut, potser veus més clar quan les fa Donald Trump, Orban a Hungría o a Le Pen, i tu no ets capaç de veure a casa el que tens, un polític que divideix i que, a més, ens empobreixi com a societat.

Des del moment en què Puigdemont va fugir, hi ha hagut gent jutjada, condemnada i que ha entrat a la presó. És cert que hi ha la presumpció d’innocència, però també ho és que Puigdemont liderava el govern implicat en una maniobra il·legal, amb malversació de diners públic i una sedició. I ell era el líder de tot això. Si aquells que en depenien han estat condemnats, el que molts demanem és que ara ell sigui jutjat i presumiblement serà condemnat, perquè mai ha negat ser el líder del que va passar a Catalunya i que en cap cas és política, sinó delicte. Perquè la política és ser independentista, voler la independència de Catalunya i procurar per tots els mitjans, fins i tot per la política digue-m’hi tensa o bronca, però no traspassant els límits legals, que és el que imputem i no perdonem, per dir-ho així, a Puigdemont.

No és això. Justament per garantir la concòrdia, el que fa un partit liberal és advocar per la igualtat entre ciutadans i la vigència de la llei i l’estat de dret. I això garanteix que el poderós no abusa del feble. Perquè quan gent poderosa que belluga 43.000 milions de diner públic i cobra 150.000 euros a l’any diu que li importa un rave més de la meitat de Catalunya, perquè ells són els catalans de veritat o els de vuit cognoms catalans, i els que no pensem igual que ells som botiflers i no mereixem decidir sobre el futur de Catalunya, llavors aquí tenim un problema. I com a liberal, jo vull que l’Estat em defensi de l’abús d’un senyor, que s’aprofita de les seves prerrogatives com a president de la Generalitat per canviar-nos, a la brava, el marc legislatiu. I les lleis de desconnexió de Puigdemont donaven tots els poders a un president amb suport, només, del 51% del Parlament. Aquestes majories reforçades que hi ha a les democràcies per controlar el poder d’un líder amb tendències totalitàries, no existien a la república de Puigdemont.Soc liberal i crec que les societats lliures ens hem de defensar de les temptacions populistes i totalitàries com les del senyor Puigdemont. Si fos un ultranacionalista d’una altra part del món, potser li veuríem els defectes amb més facilitat.

La ideologia no és problema i, a més, en una democràcia tots tenim el deure d’entendre que els altres pensen diferent, i ja està. El que no pot ser és que una minoria, gairebé una oligarquia territorial, faci el que vulgui d’un país i se salti la llei. Perquè en el moment que et saltes la llei, allò és il·legal. Jo mai em ficaria amb el que pensa un altre, perquè fer-ho seria ficar-me amb el que pensen familiars, amics o companys de feina que tinguin una ideologia diferent. I ho has de respectar

Si Illa, per ser president, demana el suport dels partits separatistes, nosaltres no li donarem mai suport. I sinó és així, depèn del que Illa vulgui fer. Perquè si promet que no indultarà i després indulta, o que no donarà suport a una amnistia i després ho fa, o assegura que no hi haurà referèndum però resulta que, després, potser el PSOE el concedeix, jo no puc donar suport que diu unes coses i, després, en fa unes altres.

Totes les enquestes es basen en unes participacions més aviat baixes. I a Catalunya hem de cridar a la mobilització del constitucionalisme. Estem en una època de desafecció de la política, i és cert que hem comès errors i que els hem pagat a les urnes, i que hem decebut alguna gent, encara que sempre hàgim estat un partit conseqüent que mai ha traït als seus principis. A vegades, els nostres errors han estat fer allò que deiem que anàvem a fer i que no ha estat adequadament explicat o entès. I nosaltres sabem bona part de l’electorat socialista ens va estar votant a nosaltres. Durant dues legislatures, nosaltres teníem molts més diputats que el PSC o no diguem el PP, que es va arribar a quedar gairebé als ossos. Un partit de centre com el nostre en els mals moments perd vot per dreta i esquerra, i ens els bons els hi treus i engreixes la borsa del centre. Però els votants més de Ciutadans són molt lleials als seus principis i a tot allò que representem de neteja i regeneració de la política, renovació, no professionalització i fermesa contra el separatisme. I si que crec que hi ha uns votants socialistes que, sentint-se traïts, tornaran a Ciutadans i altres que no n’acaben d’estar segurs del PP, també ho faran. Les enquestes són producte de coses i moments molt concrets. Són fotos d’un instant que després s’interpreten o cuinen cap a un cantó o l’altre, depèn de qui ho faci. Però parlem amb molta gent i notem el seu suport, i sabem que som una opció per a ells.

Encapçalo una llista on als primers llocs tenim gent experta, gent de l’economia, dels serveis socials, del col·lectiu LGTBI, gent jove del món de l’empresa, emprenedors.Estic convençut que la llista és atractiva i molts entrarem. I i si podem governar doncs molt bé però sinó, des de l’oposició, també es poden condicionar polítiques. Els votants saben que no els trairem.

Sí, ho pot dir. Ens podríem haver venut i integrat al PP i haver salvat, per dir-ho així, uns anys més dedicant-nos a la política, però no: els que estem a Ciutadans hi estem pels valors. I a mi això m’apassiona, i em sento orgullós d’exercir dignament la política perquè ho faig per idees i valors. I son els de Ciutadans i no els de cap altre partit.

Impossible! No em veurà mai ni a Vox, ni a Junts ni amb l’alcaldessa de Ripoll.